Mig centenar d'estudiants de filologia catalana a Lleida, doncs, són els que ha aconseguit aplegar-hi la setena edició del Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana, que organitza des de l'abril de 1999 el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i que enguany, sota l'epígraf de "Manuel de Pedrolo", s'ha celebrat per primer cop a la capital del Segrià, del 28 al 30 d'abril. La nostra enhorabona als militants i estudiants que han fet possible aquesta fita històrica, que rescabala finalment la nostra universitat de l'intent fallit d'acollir la tercera edició del congrés l'any 2001, un fracàs degut a una crisi del nucli lleidatà del SEPC (aleshores CEPC) que es demostrà necessària per a la seva ulterior refundació. Ara el SEPC, refundat també nacionalment amb el concurs de l'Alternativa Estel, demostra també a Lleida la seua força i la seua maduresa amb la capacitat d'organitzar, amb el suport que ha sabut obtenir de l'assemblea d'estudiants de filologia catalana de la UdL, un congrés que ha dut a Lleida estudiants catalanòfils de diverses universitats dels Països Catalans, que sabut comptar amb la complicitat i la col·laboració d'estudiants, institucions, asssociacions, editorials i mitjans de comunicació i que ha tingut l'habilitat d'elaborar un programa ric i divers que ha conjugat, ens els tres dies que ha durat el congrés, temes lingüístics, literaris i acadèmics des d'una perspectiva alhora local i nacional. Com a secretari general de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC), vam tenir el plaer, juntament amb una altra associada, la Laia Martínez Bague, de prendre part dilluns en una d'aquestes col·laboracions associatives: la presentació de l'entitat i de la darrera publicació que ha promogut: Onze pometes té el pomer (Cossetània, 2008). Com que es tracta d'una antologia de contes eròtics, a la primera insinuació la presentadora de l'acte es va animar a fer un trio rapsòdic, al qual no trigaren a afegir-se en tropell els i les congressistes, en una mena d'orgia literària digna dels millors temps de l'AJELC (i de la universitat) (i de la literatura catalana). Us convidem a fer-ne un tast!
Però l'acte literari gros del Congrés fou la taula rodona de dimarts sobre La literatura catalana contemporània a Ponent: entre l'oblit i la redescoberta, un d'aquells temes inevitables que van tornant cíclicament cada lustre a la palestra del Far West. Els convidats, tan recurrents com el tema: Pep Coll, Jordi Pàmias, Xavier Macià i Rosa Fabregat, revisaren, criticaren i actualitzaren l'argumentari clàssic del ponentisme literari, no exempt de raó anticentralista però tampoc de victimisme provincià. Rosa Fabregat féu una valoració més aviat apologètica de les darreres aportacions actuals de la literatura ponentina, seguida d'una dura crítica, tan necessària com esfereïdora, de la ínfima presència femenina que encara actualment pateixen les lletres catalanes, demostrada amb abundants dades de la quota de dones en els principals premis i antologies. Els seus companys de taula foren en canvi, més diacrònics i més genèrics en llurs anàlisis. Jordi Pàmias inicià la revisió del panorama poètic ponentí als anys vint, distingint entre la poesia "folclòrica" de Jaume Esdatella i Arnó i de Jaume Agelet i Garriga i la "no folclòrica" de Màrius Torres, que Xavier Macià qualificà de "primer poeta modern de Lleida".
Amb el flamant Premi Sant Jordi (Pep) coll avall, l'autor de Les senyoretes de Lourdes (Proa, 2008), massa llargament titllat de novel·lista rural, reivindicà la necessitat que la novel·la parli de coses poc coneguts més que no pas dels temes de moda. Certament la vida rural no és el tema més fashion de la narrativa actual, i el nostre autor neda contracorrent i assoleix l'èxit comercial bo i mantenint-se fidel al tema muntanyenc, si bé cal reconèixer que els miracles de la mítica població occitana tenen una fama mundial força més considerable que els quefers de la gent del Pallars. Però sembla, segons que afegí el professor Xavier Macià (no en va també pallarès), que així i tot a ciutat persisteixen un cert rebuig discriminatori de la literatura no urbana i unes capricioses exigències temàtiques marcades per la moda del moment. A la pregunta del moderador sobre "com es viu escrivint lluny de Barcelona?", el professor de la UdL respongué doncs que "és un privilegi", perquè segons sembla al Far West això no ocorre perquè el públic passa de tot i tan li fa que escriguis una cosa com una altra o que no escriguis res. Segons Macià aquesta manca d'exigència literària, que rau en la poca consideració del públic lleidatà envers els seus escriptors, els confereix una lliberat total, i una relativa facilitat per triomfar a Ponent, un públic que "t'aplaudeix poc però incondicionalment". Macià centrà la seua intervenció en un repàs detallat de les diverses iniciatives, majoritàriament institucionals, de dinamització de la literatura ponentina, començant per aquesta mateixa marca o denominació d'origen de "literatura ponentina", que qualificà de pura operació de màrqueting que per error alguns es cregueren de debò, confusió que donà lloc a un ponentisme que es perllongà fins a l'aparició de la revista Transversal. Hom destacà Josep Vallverdú com a patriarca indiscutible de les lletres ponentines, i les seves Proses de Ponent (Sant Boi de Llobregat: El Mall, 1986), un primer desembarcament de la terra ferma al Cap i Casal, així com el seu precedent immediat, el llibre Lleida, problema i realitat (Barcelona: Edicions 62, 1967). Es destacà també la tasca cultural de Joan Barceló, qualificat unànimement com a "poeta menys localista de Ponent", i s'esmentaren també les antologies ponentines que sorgiren respectivament als anys seixanta, setanta i vuitanta: Lleida, vuit poetes (Barcelona: Ariel, 1968), Escriptors lleidatans contemporanis (Mataró: Robrenyo, 1978), Narradors de Ponent. 1939-1987 (Lleida: IEI, 1987). Sols mancà fer esment de la de Josep Borrell: Escriptors Contemporanis de Ponent (1859-1980) (Lleida: Ajuntament de Lleida, 1984), publicada a la col·lecció de la Paeria "La Banqueta", que en canvi sí que fou esmentada. També s'esmentaren revistes literàries lleidatanes com Quaderns de Ponent, L'Estrof i Urc, així com la mítica creació dels premis literaris Josep Vallverdú d'assaig el 1984 i Màrius Torres de poesia el 1985, i els actuals cicles poètics Versos de Temporada per als joves creadors i Ponentades per als consolidats (tot i que Xavier Macià donà per "mort i enterrat" aquest darrer), i fins i tot hi hagué temps per a un breu esment de les lloables iniciatives literàries de caire civil, com l'Àgora Literària de Ponent, l'associació que fundàrem el 1996, o el més recent Insomnia, festa literària nascuda sota els auspicis de la UdL però en vies d'emancipació. Potser mancà esmentar una capçalera com Tirant al Blanc, la revista que els i les estudiants de filologia catalana de la UdL, amb el suport del departament, realitzaren durant una dècada. La conclusió dels convidats fou, en tot cas, que "hi han plataformes literàries però són institucionals", mentre que caldria fer la cultura més "des de baix" que "des de dalt". I la nostra: que per força haurà de ser així, a jutjar per per la nul·la assistència de professors de literatura a l'acte, llevat, és clar, del que era convidat a la taula, el Xavier Macià. De fet, tot i que tant la UdL en si (a través del Vicerectorat d'Estudiantat) com el Departament de Filologia Catalana i Comunicació consten com a col·laboradors del Congrés, l'únic professor del departament i de fet l'únic representant orgànic de la UdL que hi havia entre el públic era l'Albert Turull, que no sabem si, com a cap de departament que és, venia en representació dels seus col·legues absents. Tan se val: és trist però ja ens tenen acostumats de fa anys a aquesta lamentable defecció, que no és precisament el millor exemple per a les noves generacions.
