Lleida puja als escenaris per rebre l'estiu

Des que els humans són humans, i potser una mica abans i tot, tota celebració festiva comporta dos elements màgics essencials: la música i el foc, probablement dues de les millors descobertes dels homínids. De les primers percussions tribals al voltant del fogueres rituals fins a les respectives versions electròniques actuals hi ha un fil conductor que es remunta als nostres origens ancestrals. Potser per això, tot i haver estat capaços d'encapsular el foc dins una bombeta de vidre i la música dins un disc de plàstic, mai no hem sabut renunciar a la màgia del foc i la música en viu.
Potser per això, també, un poble tant avesat a la pólvora i el foc com els Països Catalans té per Festa Nacional la revetlla dels focs de Sant Joan, una festivitat que més enllà de l'afegitó hagiogràfic joaní heretat de la tradició cristiana del darrer mil·leni, constitueix tot un ritual de benvinguda del solstici d'estiu, en una mena de retorn simbòlic al foc màgic de nosaltres mateixos, a la flama col·lectiva que ens uneix com a poble i com a éssers humans, encesa arreu del territori nacional amb el foc unitari de la Flama del Canigó. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hi ha comarca, no hi ha poble, no hi ha barriada, no hi ha racó de país que no celebri la revetlla dels focs de Sant Joan, malgrat que per raons administratives alienes a l'esperit festiu del nostre poble les fogueres estiguin prohibides en força llocs i el 24 de juny només sigui festiu a la Catalunya estricta.
I potser per això, en l'àmbit mundial, hom celebra el Dia de la Música precisament en el solstici d'estiu, és a dir en el clímax de l'impacte del foc solar sobre la faç de la terra (a l'hemisferi nord, és clar, que és qui marca l'agenda mundial). Aquesta jornada cultural, iniciada el 1982 pel per l'aleshores ministre de cultura francès Jack Lang, és actualment una festa europea d'àmbit internacional que se celebra en un centenar de països cada 21 de juny.
Al Far West dels Països Catalans ambdues celebracions soltíciques han mobilitzat un any més barris i entitats. Associacions cultural i veïnals han organitzat revetlles diverses als barris de Lleida, i un any més els Amics de la Flama del Caningó i el Centre Excursionista de Lleida s'han encarregat de dur a la ciutat el foc del cim català, que enguany tingué la seua recepció oficial al barri Cap Pont.

Per la seua banda, els músics lleidatans, catalans i no catalans, han pres els escenaris per contribuir al Dia de la Música amb una àmplia representació musical de la capital de Ponent. Les dues contribucions que cal destacar en aquet sentit són la Festa de la Música organizada per La Paeria i les escoles de música de Lleida a l'Auditori Enric Granados i als escenaris muntats a tal efecte a la plaça de la Paeria i al Pati de les Comèdies (vora l'IEI) i, molt especialment, la setena edició del Festinoval, el "festival d'artistes emergents", en "homenatge a la vida i a la llibertat d'expressió" i "en memòria de Tino Agustí que tingué lloc els passats divendres 20 i dissabte 21 de juny. Però tot i que l'origen del certamen té més a veure amb l'amistat dels companys d'ofici d'aquest desaparegut músic lleidatà que amb un afany d'endegar un festival musical estable, val a dir que en aquests set anys de trajectòria el Festinoval ha evolucionat i crescut a grans passes, fins a convertir-se en tot un referent de l'agenda cultural del Far West i esdevenir alhora una importantíssima plataforma de difusió de l'escena musical lleidatana, especialment per als artistes locals emergents, però obert també a noms més consolidats i a grups i solistes de fora de Lleida i d'altres llengües i procedències, així com a altres expressions artístiques més plàstiques com ara la pintura mural amb esprai (amb un taller de grafitti) i la fotografia (amb una proposta interactiva que oferia als visitants la possibilitat de posar davant les càmeres i veure la imatge serigrafiada en un pot de vidre).

Val a dir que la recent urbanització de la rive gauche del Segre entre el Pont Vell i la passarel·la dels Camps Elisis, integrada al parc i diversament enjardinada (sembla que per un cop els urbanistes municipals han optat per un projecte agradable en lloc de les habituals places dures!), ha permès al festival un nou emplaçament que ha afavorit considerablement la logística del certamen, a més de la proximitat a la ciutat i l'encant propi del parc i del rerefons fluvial, ja que ha permès ubicar els escenaris aprofitant alguns dels nous elements urbanístics de la zona, així com la propera glorieta del parc, a la qual per cert ja tocava retornar els usos musicals freqüents.
Interessats en la nova cançó compromesa catalana, assistírem a algunes actuacions de l'oportunament anomenat espai íntim, ubicat darrere aquell pavelló que hom malanomena en canvi Palau de Vidre i que, això sí, feia amb relativa eficàcia de pantalla acústia per aïllar l'espai de la molesta interferència d'escenaris més sorollosos i massa propers (un aspecte a millorar). La intimitat cercada, doncs, s'aconseguí només a mitges, però la qualitat del so i dels artistes i la originalitat de les propostes ho compensà amb escreix, i amb la surrealista actuació de La Quadra Màgica (teatre, performance, dansa, música i paella) la intimitat fou tanta que culminà en sopar popular amb paella valenciana cuinada en directe a càrrec de la companyia.

Però acabarem destacant, tant per la força i el compromís dels seus textos com per llur gran qualitat musical, les prometedores intervencions de dos joves representants de la nova cançó catalana de revolta: la junedenca Meritxell Gené i el riudebitllenc Cesk Freixas. Tots dos han actuat recentment al Cafè del Teatre, i a ella l'hem vista sovint per aquí, bé com a cantautora bé com a membre del grup Skalivada, o en el duet folc que forma amb la flautista Heura Gaya (anit, per exemple, ambdues amenitzaren la revetlla de Sant Joan del barri de Jaume I de Lleida, organitzada pel Casal L'Ocell Negre).

Al Festinoval d'enguany, Freixas presentà, acompanyat dels "altres bandais", els temes més coneguts del seu "projecte políticomusical", que l'ha dut a autoeditar-se El camí cap a nosaltres (2007) després d'haver editat a Bullanga Records (i presentat en més de dos-cents concerts!) el seu primer disc, Set voltes rebel (2005), així com les noves cançons del tercer lliurament que ja prepara. És impressionant com malgrat la seua jovenesa, aquesta jove promesa de Sant Pere de Riudebitllets ha convertit el so primerenc i les lletres recurrents del primer disc en la professionalíssima sonoritat del darrer CD i del directe actual.

Semblanment acompanyada i amb igual tremp, però amb l'afegit d'un toc femení insubstituïble, la Meritzell Gené honorà el nom de l'Espai Íntim amb les cançons, bellíssimament autoarranjades, del seu recent primer disc autoeditat Inesperadament (2008), i alguna primícia per al segon disc que també té ja en ment. En les cançons de la Meritxell, el compromís amb la llengua i la terra entra en l'àmbit del sentiment, en una textura d'amor i lluita indestriables, i sobretot altament poètica i entranyable, ordida d'una calidesa personal que enamora l'esperit però que no renuncia a l'empenta forta i capaç que fa possible lluitar, com tampoc a la tendresa que dóna sentit a tota lluita. Sens dubte, la Meritxell Gené ens ha aparegut com el futur de la cançó d'autor al Far West, però esperem que la seua iniciativa no faci sinó obrir bretxa a una destitjable nova fornada de joves cantautors que, també a Ponent, entenguin la cançó, "encara que no estigui de moda", com la reivindicació musical i poètica "d'una manera de ser" individual i col·lectiva.

Des d'ací, enhorabona i molts d'èxits a tots dos, a tants d'altres, i als qui han de venir!