I és que darrere el ferm compromís social d’Aluja (tan escaient com escàs en el partit en què militava i en la política professional en general, especialment aquí a la capital del Far West), així com darrere tota la feinada a què aquest compromís el va dur durant anys en les lluites veïnals i més recentment en l’àmbit dels drets civils i la cohesió social, hi bategaven sens dubte l’empenta i la vitalitat de l’home-artista que sabé combinar i fusionar professió, militància i creació artística, i la imaginació i l’enginy de l’home-actor que endegà i dirigí tantes iniciatives artístiques i actuà en tantes altres, des de la fundació d'El Sidral fins a la recuperació de la històrica Festa de Moros i Cristians nascuda a Lleida segles ha. Tota una xarxa d'entitats i grups de teatre, màgia i cultura popular que deuen a Xavier Aluja una part significativa de la seua existència i trajectòria i que volgueren fer de l'homenatge d'ahir, en essència, un sincer agraïment públic per la seua immensa tasca cultural i per l'estimada alegria que el caracteritzava.
En aquestes ratlles m’agradaria recordar molt especialment, amb tot l’afecte que la seua bonhomia i la seua rialla inspiraven, el Xavier Aluja actor còmic. Ara fa poc més d’una dècada, l’estiu de 1998, vaig tenir l’immens plaer, juntament amb l’amic Enric Falguera, de dirigir-lo en la radionovel·la Ciutat de pas que, després de l’èxit de la seua precursora Pardinyes Baixes, vam coescriure i codirigir per encàrrec de Ràdio Lleida - Cadena SER. Aluja hi interpretava brillantment un dels personatges principals, el Pol Ganau, un jove de l’horta lleidatana que enlloc d’estudiar o encarregar-se de l’empresa agrícola familiar es dedicava a fer el tarambana, anar de gresca i consumir substàncies estupefaents diverses. No menys brillant, val a dir-ho, fou l’actuació de
Els vint capítols de la producció, escrits, enregistrats i emesos a Ràdio Lleida en prime time matinal entre Sant Joan i Sant Jaume, van ser tot un èxit, acreditat pels molts comentaris de l’audiència, que es demanava si el narrador protagonista, un immigrant algerí impecablement interpretat pel lleidatà Albert Anguera, era àrab de debò. Però ben segur que l’equip sencer de la sèrie coincidiríem en destacar, d’entre tot el repartiment, la mítica actuació del Xavier Aluja. I és que la del Xavier no era ni de bon tros la primera actuació en una novel·la radiofònica. Una bona pila d’anys abans, un Aluja ben jove havia gastat ja a bastament les carxofes de Ràdio Lleida, i fins i tot havia actuat, sembla ser que a canvi d’un pernil que mai no va arribar, en alguna radionovel·la d’aquella mateixa casa, qui sap si la primera producció del gènere a la nostra ciutat.
A Ciutat de pas, el seu personatge, com l’obra en conjunt, mostrava amb realisme una realitat crua, complexa i preocupant, però el geni còmic del Xavier en brodà magistralment els aspectes histriònics, posant de relleu des del seu personatge, la frivolitat i la inconsciència amb què, ara i adés, bona part del nostre jovent posa en perill la seua vida i la dels altres. I en el rerefons familiar, la crisi generalitzada de la pagesia. Sens dubte, malauradament, temes cada cop més actuals i punyents. I entre ells resulta curiós destacar, ironies de la vida, que els principals temes socials de fons que tractava la sèrie (l’explotació laboral dels immigrants, els seus problemes per integrar-se i assolir unes condicions de vida dignes, els prejudicis racistes, la difícil cohesió social d’una societat multiètnica...) són precisament els reptes i les problemàtiques amb què després s’hagué d’enfrontar Aluja des de la regidoria de Drets Civils, Cooperació i Immigració de la Paeria.
Aquella radionovel·la segueix sent doncs un producte d’absoluta actualitat, però constitueix sobretot un bell document del teatre radiofònic lleidatà de les acaballes del segle passat i del pas de l’enyorada veu del Xavier Aluja per les ones hertzianes lleidatanes, probablement el seu darrer paper dramàtic a la ràdio. Un document que en memòria seua s’escauria molt de restaurar i reemetre, si hom en conservés còpia. I quan dic hom vull dir més aviat algú, algun amic o ciutadà anònim (permeteu-me aquesta crida pública) que l’hagués enregistrat, més que no pas l’emissora mateixa. I és que el personal de Ràdio Lleida, aleshores dirigida per Jaume Serra, va ser tan professional que ni tan sols va catalogar els màsters de la sèrie, de forma que senzillament, després de desatendre les reiterades peticions dels autors demanant-ne còpies, els va extraviar i, finalment, els va destruir per error, segons van confirmar ells mateixos tres anys més tard. Interrogat per escrit sobre l’afer, el posterior director de l’emissora Josep Lluís Cadena ni tan sols es dignà a respondre.
Ben decebuts per tan negligent menyscabament, alguns membres de l’equip de la sèrie, entre ells el mateix Aluja, havíem sospesat més d’un cop, ara que la ciutat disposa de dos canals de televisió local, la possibilitat d’un remake televisiu de Ciutat de pas, però els molts quefers polítics i laborals d’uns i altres van anar aparcant el projecte, que ja no veurà mai la llum, si més no amb el repartiment original i amb l’impagable treball dramàtic del Xavier, un autèntic veterà de les radionovel·les lleidatanes. Potser l’única còpia d’aquesta darrera, així com el pernil promès en aquella primera, es perdé per sempre en les obscures raconades dels desendreçats estudis del carrer de Vila Antònia, però el record d’haver treballat amb el Xavier en aquell projecte, així com la seua alegria i el seu vitalisme, segueixen ben vius en la memòria de tots els qui vam tenir aquest privilegi artístic i humà.
Acabo, doncs, en nom dels companys de teatre radiofònic del Xavier Aluja, sumant-me sincerament al merescut homenatge que li van oferir ahir al Cafè del Teatre els seus companys de teatre escènic i de carrer.
