Activitats recomanades

Afegeix-les al teu calendari!

15 de desembre del 2008

Agramunt recorda Guinovart, pinzell del poble, obrer de l'art

Ens plau fora mida trencar l'habitual inèrcia de centralisme lleidatà i eixir finalment de la capital del Far West en cloure aquest any vuit buit fins ara de cròniques culturals de la resta de comarques del baix Segre. I és que l'efemèride artística més important dels darrers temps a les terres de Ponent, un homenatge a l'insigne pintor Josep Guinovart, s'ha esdevingut el proppassat 13 de desembre a la vila d'Agramunt, vila adoptiva de l'artista barceloní. No en va aquest poble de l'Urgell acull ell sol, en les reduïdes dimensions del seu nucli urbà, dos dels museus d'art més importants del territori: Lo Pardal, amb els seus tres edificis plens a vessar de la vastíssima obra gràfica i escultòrica de Guillem Viladot (nat, aquest sí, a Agramunt), i, precisament, l'Espai Guinovart, amb la seua col·lecció permament d'obra guinovartiana, un petit annex interior per a exposicions temporals d'altres artistes dissenyat pel mateix Guinovart i, sobretot, grans projectes i expectatives de creixement a fi d'abastar la grandesa artística i material del nombrós llegat plàstic d'aquest destacat artista.
Dos espais de titularitat privada i recursos insuficients però que, en definitiva, i encara que pel poc cas que en fem sovint no ho sembla, constitueixen sens dubte referents de primer ordre de l'art contemporani català i internacional. Dos museus que si visquéssim en un país normal sense complexos ni autoodis estarien visiblement senyalitzats (com hem comentat en alguna ocasió amb el director de l'Espai Guinovart i el batlle d'Agramunt) amb tanques publicitàries de grans dimensions a peu de carretera i tota mena de rètols indicadors a l'interior de la població, a fi de descobrir aitals inconegudes meravelles al gran públic potencial que ben segur podrien atreure (adequadament publicitades), i fer rendir així l'atípic atractiu turístic que el valor afegit d'aquest valuós llegat artístic podria donar a la vila. Val a dir que esdeveniments de la magnitud del que avui ens ocupa o iniciatives com el llibre-carpeta Agramunt que ambdues fundacions coeditaren ara fa un lustre amb textos de Viladot i il·lustracions de Guinovart ja són un bon començament, sempre i quan assoleixin la continuïtat necessària per a consolidar-hi l'atenció pública exterior. Cal lloar en aquest sentit l'ambició desacomplexada de l'Espai Guinovart, que no escatima esforços per tal d'aconseguir-ho, i que ha convocat i coorganizat amb l'ajuntament l'homenatge de què avui parlarem. Qui vulgui conèixer la trajectòria d'aquesta fundació pot fer un cop d'ull a la Petita història de l'Espai Guinovart d'Agramunt (Mediterrània, 2008), il·lustrada, com la major part de petites històries que es fan i es desfan a Catalunya, per la Pilarín Bayés.


I com que l'acte en qüestió era precisament un homenatge a Josep Guinovart, els molts afectes que la seua encara tan recentment extinta presència desvetllava han aconseguit sens dubte quelcom que el generós talonari que per ara d'altra banda malauradament no hi ha no hauria pas aconseguit: aplegar per primer cop a Agramunt una selecció insòlita i tal volta irrepetible d'artistes que des de llurs diverses procedències i disciplines han volgut retre aquest merescut tribut col·lectiu a l'home i l'artista que els qui l'estimaven anomenaven senzillament "Guino". I segurament fou aquesta mateixa conjuntura la que amarà perceptiblement totes les intervencions de l'homenatge de tanta ambició artística com afectivitat sincera. Més enllà d'un inevitable acte protocolari previ a l'interior de l'Espai Guinovart, que inclogué la presentació del "catàleg raonat" del fons de la fundació i la inauguració de l'exposició temporal Trajectòria a "Blanco" de Frederic Amat, els carrers i places d'Agramunt foren els protagonistes absoluts d'aqueixa emotiva comunió artística popular, que tingué un sorprenent èxit de públic del tot prometedor pel que fa a la capacitat de convocatòria d'aquesta institució i del poble en si.


El concorregut itinerari guinovartià, amb direcció artística de Carles Santos i Mariaelena Roqué, s'inicià a la plaça del Mercat, davant mateix de la fundació, amb una espectacular pira musical de pianos verticals ideada pel mateix Carles Santos que, al so de la seua música tan genuïnament arrauxada, proclamà alhora als quatre vents el caire festiu de la jornada i la tradició de foc de les festes populars als Països Catalans.


De dalt del balcó de la fundació, una esvelta model s'ho mirava vestida amb uns Ulls negres de dona lluna de Mariaelena Roqué. I en el colossal batec d'art de tots aquells pianos en flames moria i renaixia com l'au fènix la història i l'esperit d'en Guino i de tants altres artistes que van saber trobar com ell la necessària identitat entre arrel i avantguarda.


Un dels pianos incinerats, de fet, servava encara intacta la marca del passat artístic del jove poeta Eduard Carmona, que molt abans de donar-se a conèixer com a tal en una recent antologia de títol oportunament incendiari, va immortalitzar els seus inicis musicals inscrivint a l'instrument el seu nom, en un gest que prefigurava la seua posterior preferència per l'art de l'escriptura.


Finit l'orgasme musical del gran fal·lus de foc amb l'oportuna ejaculació de les mànegues dels bombers, la comitiva s'encaminà cap a la plaça de l'Església, en un itinerari simbòlic De Tnumarga (anagrama d'Agramunt) a Guinovart. Al capdavant, un cerimoniós seguici de personatges guinovartians encarnats per la companyia Teatredetics, mitjançant vels dissenyats per la mateixa Marielena Roqué i al ritme d'una coreografia de Montse Colomé amb música de Carles Santos a càrrec de les cobles d'Agramunt. En arribar a la plaça, hom dreçà solemnement al bell mig un gran pal amb una falç gegant al capdamunt, magnífic estendart de l'art i del treball, del poble i de la catalanitat.


I tot seguit la plaça es convertí en una frenètica sopa de lletres gegants de suro blanc que textualitzaren en successius anagrames metafòrics una bella al·legoria de l'art viu d'en Guino, culminada amb el desplegament a la torre de l'església d'un gran penó quadribarrat de pebrot i albergínia, contrapuntat amb arengada i flanquejat pel respectiu pinzell apuntant l'atzur del cel. Paleta d'artista i ensenya terral a l'ensems, i a sota l'epígraf que reblava el clau: "Poema de recapte amb simfonia de sanfaina. De Tnumarga a Guinovart, Pinzell del poble, obrer de l'art".


Sota l'advocació de Sant Faina, el brindis gastronòmic a la salut de l'homenatjat es complementava amb un ampli repertori d'altres menges i objectes ofrenats a llaor seua en l'altar de morts que disposà sota els porxos de la Casa de la Vila l'Humberto Spíndola, un dels més importants artistes contemporanis de Mèxic que volgué venir expressament per l'ocasió a honorar pòstumament el Guino, a qui conegué personalment durant la seua estada a Catalunya.


La festa acabà a la plaça del Mercadal amb un petit concert per a cor i piano compost també expressament per Carles Santos i interpretat per la Coral d'Avui i ell mateix, amb la intervenció final de la mezzosoprano Claudia Schneider i l'exhibició d'un nou disseny de Mariaelena Roqué realitzat, mercès a la col·laboració respectiva de Victòria Rabal i Fèlix Valero, en paper i torró d'Agramunt. En ser comestible, doncs, el vestit, intitulat Pessics blancs de dona lluna, serví per obrir l'aperitiu popular que serví per tota la plaça i amb el qual hom culminà l'orgia poemàtica de caire gastronòmic iniciada a la plaça de l'Església.
L'esdeveniment, en definitiva, no sols reeixí a ser absolutament digne de l'artista homenatjat, cosa que no sempre succeeix i que ell hauria agraït, sinó també a esdevenir una gran festa per a tots els públics i a ser alhora, com cal, artística i lúdica, arrelada i transgressora, solemne i desenfadada, original i popular, genuïna i universal. La nostra enhorabona des d'aquí a l'amic Carles M. Sanuy, no en va poeta a més de director de l'Espai Guinovart, que contradient els seus propis versos que encapçalen aquest bloc, lluita com aquestes nostres cròniques perquè la desaprofitada riquesa artística ponentina situï la nostra pobra i dissortada terra del Far West cada dia un poc menys "enmig d'enlloc".
I als semblantment dissortats que es perderen aqueixa gran efemèride agramuntina, els remetem, a tall de consolació, a l'exposició que del 23 de febrer al 29 de març de 2009 l'Espai Cavallers de Lleida muntarà amb les darreres obres de Josep Guinovart.

19 d’octubre del 2008

Xavier Aluja, actor còmic

Ahir al vespre, poc més de mig any després del seu malaurat traspàs, Xavier Aluja va ser recordat al Cafè del Teatre per una bona colla dels seus molts companys d’escenari. Sortosament, doncs, l’acte d’anit no fou cap homenatge protocolari institucional ple de politicastres aprofitats sinó una bella miscel·lània artística de caire intimista, a càrrec de diversos representants de la cultura popular i les arts escèniques lleidatanes, en què Aluja deixà sens dubte un grat i entranyable record. Així, amb l'Esteve Cuito com a mestre de cerimònies, el teatre d'El Sidral i La Baldufa, la música dels Pixie Dixie, la màgia solidaria dels Mags del Món, un conte de Prou de Brou i una comparsa de moros i cristians es combinaren amb projeccions de fotos del Xavier en plena acció social i cultural i emotius textos poètics i epistolars per oferir-li pòstumament un sentit homenatge personal des de l’àmbit cultural, que esdevingué alhora un record i una reivindicació implícita del Xavier Aluja tal volta més desconegut: el Xavier Aluja agitador cultural, el Xavier Aluja artista, el Xavier Aluja mag, el Xavier Aluja teatrer.


I és que darrere el ferm compromís social d’Aluja (tan escaient com escàs en el partit en què militava i en la política professional en general, especialment aquí a la capital del Far West), així com darrere tota la feinada a què aquest compromís el va dur durant anys en les lluites veïnals i més recentment en l’àmbit dels drets civils i la cohesió social, hi bategaven sens dubte l’empenta i la vitalitat de l’home-artista que sabé combinar i fusionar professió, militància i creació artística, i la imaginació i l’enginy de l’home-actor que endegà i dirigí tantes iniciatives artístiques i actuà en tantes altres, des de la fundació d'El Sidral fins a la recuperació de la històrica Festa de Moros i Cristians nascuda a Lleida segles ha. Tota una xarxa d'entitats i grups de teatre, màgia i cultura popular que deuen a Xavier Aluja una part significativa de la seua existència i trajectòria i que volgueren fer de l'homenatge d'ahir, en essència, un sincer agraïment públic per la seua immensa tasca cultural i per l'estimada alegria que el caracteritzava.


En aquestes ratlles m’agradaria recordar molt especialment, amb tot l’afecte que la seua bonhomia i la seua rialla inspiraven, el Xavier Aluja actor còmic. Ara fa poc més d’una dècada, l’estiu de 1998, vaig tenir l’immens plaer, juntament amb l’amic Enric Falguera, de dirigir-lo en la radionovel·la Ciutat de pas que, després de l’èxit de la seua precursora Pardinyes Baixes, vam coescriure i codirigir per encàrrec de Ràdio Lleida - Cadena SER. Aluja hi interpretava brillantment un dels personatges principals, el Pol Ganau, un jove de l’horta lleidatana que enlloc d’estudiar o encarregar-se de l’empresa agrícola familiar es dedicava a fer el tarambana, anar de gresca i consumir substàncies estupefaents diverses. No menys brillant, val a dir-ho, fou l’actuació de la Rosabel Escartín, la seua dona, que també participà en la producció interpretant la preocupada mare del Pol.
Els vint capítols de la producció, escrits, enregistrats i emesos a Ràdio Lleida en prime time matinal entre Sant Joan i Sant Jaume, van ser tot un èxit, acreditat pels molts comentaris de l’audiència, que es demanava si el narrador protagonista, un immigrant algerí impecablement interpretat pel lleidatà Albert Anguera, era àrab de debò. Però ben segur que l’equip sencer de la sèrie coincidiríem en destacar, d’entre tot el repartiment, la mítica actuació del Xavier Aluja. I és que la del Xavier no era ni de bon tros la primera actuació en una novel·la radiofònica. Una bona pila d’anys abans, un Aluja ben jove havia gastat ja a bastament les carxofes de Ràdio Lleida, i fins i tot havia actuat, sembla ser que a canvi d’un pernil que mai no va arribar, en alguna radionovel·la d’aquella mateixa casa, qui sap si la primera producció del gènere a la nostra ciutat.
A Ciutat de pas, el seu personatge, com l’obra en conjunt, mostrava amb realisme una realitat crua, complexa i preocupant, però el geni còmic del Xavier en brodà magistralment els aspectes histriònics, posant de relleu des del seu personatge, la frivolitat i la inconsciència amb què, ara i adés, bona part del nostre jovent posa en perill la seua vida i la dels altres. I en el rerefons familiar, la crisi generalitzada de la pagesia. Sens dubte, malauradament, temes cada cop més actuals i punyents. I entre ells resulta curiós destacar, ironies de la vida, que els principals temes socials de fons que tractava la sèrie (l’explotació laboral dels immigrants, els seus problemes per integrar-se i assolir unes condicions de vida dignes, els prejudicis racistes, la difícil cohesió social d’una societat multiètnica...) són precisament els reptes i les problemàtiques amb què després s’hagué d’enfrontar Aluja des de la regidoria de Drets Civils, Cooperació i Immigració de la Paeria.
Aquella radionovel·la segueix sent doncs un producte d’absoluta actualitat, però constitueix sobretot un bell document del teatre radiofònic lleidatà de les acaballes del segle passat i del pas de l’enyorada veu del Xavier Aluja per les ones hertzianes lleidatanes, probablement el seu darrer paper dramàtic a la ràdio. Un document que en memòria seua s’escauria molt de restaurar i reemetre, si hom en conservés còpia. I quan dic hom vull dir més aviat algú, algun amic o ciutadà anònim (permeteu-me aquesta crida pública) que l’hagués enregistrat, més que no pas l’emissora mateixa. I és que el personal de Ràdio Lleida, aleshores dirigida per Jaume Serra, va ser tan professional que ni tan sols va catalogar els màsters de la sèrie, de forma que senzillament, després de desatendre les reiterades peticions dels autors demanant-ne còpies, els va extraviar i, finalment, els va destruir per error, segons van confirmar ells mateixos tres anys més tard. Interrogat per escrit sobre l’afer, el posterior director de l’emissora Josep Lluís Cadena ni tan sols es dignà a respondre.
Ben decebuts per tan negligent menyscabament, alguns membres de l’equip de la sèrie, entre ells el mateix Aluja, havíem sospesat més d’un cop, ara que la ciutat disposa de dos canals de televisió local, la possibilitat d’un remake televisiu de Ciutat de pas, però els molts quefers polítics i laborals d’uns i altres van anar aparcant el projecte, que ja no veurà mai la llum, si més no amb el repartiment original i amb l’impagable treball dramàtic del Xavier, un autèntic veterà de les radionovel·les lleidatanes. Potser l’única còpia d’aquesta darrera, així com el pernil promès en aquella primera, es perdé per sempre en les obscures raconades dels desendreçats estudis del carrer de Vila Antònia, però el record d’haver treballat amb el Xavier en aquell projecte, així com la seua alegria i el seu vitalisme, segueixen ben vius en la memòria de tots els qui vam tenir aquest privilegi artístic i humà.
Acabo, doncs, en nom dels companys de teatre radiofònic del Xavier Aluja, sumant-me sincerament al merescut homenatge que li van oferir ahir al Cafè del Teatre els seus companys de teatre escènic i de carrer.

13 de setembre del 2008

Una enseuada àcida inaugura el curs literari lleidatà

Després d'unes merescudes vacances estivals més aviat dilatades vam assistir el passat dimecres 10 de setembre a la tradicional Enseuada poètica servida cada tardor a la Seu Vella pels inseparables Carles Hac Mor i Ester Xargay. La sisena edició d'aquest singular recital, consolidat ja com un referent de primer ordre en l'agenda literària lleidatana, ha introduït a més diverses novetats remarcables. Per començar, hom ha afegit enguany a l'habitual (i tan necessària!) diversitat d'estils i procedències (de la Franja de Ponent a la Catalunya vella, de la costa a les valls d'Andorra) l'extra de la multidisciplinarietat, ja que es tractava en aquesta ocasió d'un "recital de poesia, cançó i prosa" i no només de versos dits. Així, la Gemma Arimany cantà els seus poemes acompanyada a la guitarra per l'Arnau Tintó, autor de les músiques i també d'algunes lletres, i la lleidatana Rosa Saureu recità acompanyada per la seua filla Laia Martínez al violí, mentre que l'Oriol Ponsatí-Murlà combinà la poesia amb el conte (poguérem veure, a banda, alguna singular performance de què farem esment tot seguit).
En definitiva, doncs, un grapat de belles cançons i algun hàbil micronte es conjugaren amb els poemes recitats per oferir a la ciutat una autèntica ensalada enseuada de formes, veus i estils que contribuí a fer més duradores però sobretot més dinàmiques i intenses les dues rondes del recital, del qual volem destacar la força d'ells, la calidesa d'elles i l'excel·lència de tots plegats. Una orgiàstica amanida poètica sense manies en què feliçment feren l'amor entre ells (i amb el públic) el neopopularisme trobadoresc de l'Amat Baró, les empàtiques intimitats de la Teresa Colom, les delicadeses eroticofestives de la Meritxell Cucurella-Jorba, els transcendents paisatges transfigurats de la Gemma Arimany i l'Arnau Tintó, les elegies jovenívoles del Juanjo Manau, la intertextualitat metacultural de l'Hèctor Moret, els autoretrats literaris del Pere Pena, l'enginyós sardonisme en vers i en prosa de l'Oriol Ponsatí-Murlà, l'experiència en construcció del Carles M. Sanuy i les evocacions poètiques de la Rosa Saureu. Sens dubte un cartell impagable que dugué un any més a la capital del Far West artistes d'una gran originalitat i qualitat, que molts lleidatans es van perdre per pur desconeixement dels noms programats, pel pànic a descobrir coses noves de què sol provenir aquest desconeixement, per certs prejudicis inexplicables (un col·lega estudiós i professor de literatura catalana em deia, per exemple, que no hi vindria "perquè els poetes d'enguany són tots del corrent de l'avantguarda [sic]") o senzillament per la punyetera mandra d'apagar la caixa de les mentides, aixecar el cul del sofà i pujar fins a la seu a escoltar poesia, o bé pel poc patriotisme que predisposa alguns a prendre's l'Onze de Setembre no com una jornada de lluita, de reivindicació o si més de commemoració sinó com una oportunitat qualsevol per anar de pont a passar les darreres calors de la platja, la muntanya o la Fira de Tàrrega.


I és que aquesta ha estat una altra novetat d'enguany: l'Enseuada solia coincidir amb les Festes de Tardor, de les quals esdevenia inevitablement, de fet, una de les poques activitats artístiques dignes del programa, juntament amb el castell de focs d'artifici que tot seguit podíem contemplar des de la privilegiada tribuna del claustre obert de la Seu Vella. Enguany, en canvi, els organitzadors han optat per avançar uns dies la convocatòria fins a la vigília de la diada de l'Onze de Setembre, esdevenint així el primer recital poètic de la temporada i, d'alguna manera, per tant, l'obertura formal del curs literari lleidatà. Aquesta recitada inaugural s'emmarcava, a més, en els actes lleidatans de La Nit de TV3, cadena de televisió que, si més no enguany per celebrar el seu primer quart de segle d'història, se sumà juntament amb l'Òmnium Cultural als Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya en l'organització de l'acte.
Sens dubte tanta institució implicada havia de repercutir per força en el resultat. Ah!, quin temps aquells en què l'única convocant era la Poesia i després la Institució de les Lletres Catalanes no volia pagar els artistes perquè la carta subscrita per tan alta i abstracta categoria no duia capçalera oficial! Però el fet és que els senzills però eficaços recursos tècnics (el miniescenari, el so i una bella il·luminació minimalista) eren ben bé els mateixos que en el lustre anterior, així com ho eren la varietat i qualitat dels artistes, sempre garantida per l'eclèctic duo responsable del cartell, i també, val a dir-ho, del públic (per bé que hom hi posés el doble de cadires, cobrint innecessàriament quasi tota la llargada de l'ala nord del claustre).
Quina fou la repercussió de la institucionalització de l'Enseuada, doncs? Naturalment, la reacció crítica dels artistes, començant per la parella organitzadora, un compromís crític que malauradament no és sempre tant inherent a l'art com ho hauria de ser, però que en aquesta ocasió sí que s'hi va fer notar.


Per començar, l'Amat Baró, el trobador d'Almacelles, va encetar la recitada amb les seues conegudes quartetes jaumines, escrites en el marc d'una suite gegantera per encàrrec de l'Ajuntament de Lleida però paradoxalment censurades per aquesta mateixa institució pel seu marcat to patriòtic (i què esperaven de Jaume I el Conqueridor?). L'Amat es tragué l'espina d'aital intromissió política en la seua tasca creativa donant a conèixer de viva veu en ple claustre de la Seu la versió original del poema, la que la Paeria es va negar a publicar, però també recità, a continuació, la posterior versió folclòrica i "políticament correcta", la que que la Paeria l'obligà a redactar, sens dubte un reeixit exercici d'estil d'emulació versificada de l'inconfusible pseudouniversalisme de pa sucat amb oli del PSC.
Per la seua part, el balaguerí Carles M. Sanuy, sabedor del precari estat de conservació del monument que acollia el recital, sortí a escena abillat amb un casc d'obrer per protegir-se, deia, de qualsevol nou tros de Seu Vella (i qui sap si també de qualsevol represàlia institucional) que li pogués caure a sobre en qualsevol moment. I amb aquest provocador atrezzo, carregà amb tota la seua força poètica contra l'especulació immobiliària, contra la plaga de la construcció massiva i, especialment, contra els detentors del gremi, beneint-los irònicament amb el prec "que el Senyor els aculli ben aviat!". A primera fila, encaixava estoicament la pedregada el Ferran Rella, coordinador territorial de cultura a Lleida i, com a tal, anfitrió de l'acte i alhora responsable màxim de la Seu Vella. Això sí, tot just acabat l'acte, Rella abandonà precipitadament el recinte, eludint les nostres preguntes i tot possible comentari dels assistents sobre el recent desprendiment de fragments de la torre a què es referia Sanuy amb seu gest simbòlic, sens dubte un afer greu i simptomàtic que denota el mal estat de conservació del conjunt del monument i que ha convertit Rella en el blanc mediàtic de les aïrades crítiques pel veritable (però no pas nou!) estat de deixadesa en què es troba aquest importantíssim monument del patrimoni arquitectònic universal, la primera de les set meravelles catalanes, de què tenim el privilegi de disposar al bell mig de Lleida.


Però el sentit crític no fou exclusiu dels participants lleidatans. Reblà el clau el poeta, contista, rapsode i editor novell gironí Oriol Ponsatí, que dedicà un enginyós microconte de gran destresa narrativa a la subtil colonització mental dels símbols de l'imperiet espanyol i un brillant poema humorístic a la profunda espanyolització que d'ençà del Buenafente i del tripartit pateix cada cop més flagrantment la malaguanyada TV3, que celebrava el seu 25è aniversari la vigília de l'Onze de Setembre però que, com deia l'Oriol, "és la vostra, no és la nostra ni és crosta ni és res".
Heus ací, doncs, la merescuda contestació intel·lectual dels artistes a les institucions. I heus ací, ben renovat contra els qui el consideren caduc, innecessari o poc fashion, el radical compromís crític dels poetes enseuats d'enguany, que han amanit definitivament el plat amb una saníssima salsa àcida. Heus aquí, doncs, la darrera novetat i el millor ingredient de l'Enseuada, que celebrem i que esperem que n'esdevingui la tònica habitual. I és que, tal com ens recordà el seu mestre de cerimònies, l'insigne Carles Hac Mor, "en cada poètica hi ha una política en què l'ètica és estètica".

4 de juliol del 2008

El darrer adéu al Roser, al Museu Morera i a l'Escola de Belles Arts

Tal volta sigui per aquesta mena de ressagament que malauradament ens caractaritza que el Far West no acaba d'aixecar el cap en el seu lent i difícil deixondiment cultural. Quan ens despertem, si ens despertem, ja sol ser tard, i algú (potser un equip interdisciplianar de sociòlegs i psicòlegs de la UdL) hauria d'esbrinar per què. Serà que som a Ponent i les idees sempre ens arriben, com la posta, més tard?

Estem permetent la pèrdua de l'edifici del Roser, peça cabdal i irrenunciable del patrimoni històric de la ciutat, i llevat dels col·lectius i organitzacions de l'esquerra independentista local, responsables de la campanya ciutadana Salvem el Roser, encara és hora que els líders polítics s'hi oposin fermament i que la societat civil surti massivament al carrer a denunciar-ho.
I amb el Roser perdem també, si més no tal com els coneíxiem, el Museu d'Art Jaume Morera (que ningú s'atreveixi a anomenar museu la sala d'exposicions del Casino!) i l'Escola Municipal de Belles Arts, que avui tanca ja la matrícula pel proper curs mentre les obres de l'edifici que l'haurà d'acollir al solar de l'antic Equip de Campaments encara estan per començar (sembla ser que la Paeria preveu desterrar-la mentrestant a un espai cedit per la Diputació al complex de La Caparrella).
I amb l'Escola, perdrem per tant tota la creació artística que s'hauria pogut fer en l'espai que no tindrà.
Però, altre cop, encara és hora que els estudiants i la ciutadania es manifestin públicament per mirar d'evitar-ho o si més no per queixar-se'n com pertoca. Només sembla que tingui interès a reivindicar-ho (ara que ja ha acabat el curs de l'EMBA!), l'associació Abraxas, un col·lectiu artístic recentment fundat per joves relacionats amb el món cultural, musical, artístic i social que s'autoanomenen "lleidatans" però que s'expressen, si més no en el seu web i en la seua publicitat, en castellà. Però curiosament tot l'interès que demostren no tenir doncs per la llengua pròpia del territori d'on es reivindiquen sí que semblen tenir-lo en canvi per la pèrdua de l'EMBA. "Aquest juny, després d'anys d'agonia i esquerdes, els lleidatans/es hem perdut l'Escola d'Art", es queixen en un comunicat.
Tot just presentat el col·lectiu precisament el passat 6 de juny al Cafè del Teatre de l'Escorxador, preparen ara un acte simbòlic al carrer, "una processó amb escenografia artística i l'acompanyament de músics en directe per sembrar al carrer la reflexió i provocar l'acció davant la crisi artística que pateix la ciutat". Els organitzadors compten amb la col·laboració desinteressada de diferents col·lectius i associacions de la ciutat i dels musics que actuen, els quals valoren positivament aquesta iniciativa. I perquè no sigui dit que els joves i els artistes es queixen sense aportar solucions, a Abraxas tenen també un programa molt clar: "Analitzem la situació i concloem dient que hem de conrear la pròpia terra i valorar la importància i la necessitat de la ciutat d'una educació i pràctica artística de qualitat".

Esperem, però, que ells mateixos practiquin seriosament aquesta reflexió que volen sembrar i facin extensiu el seu ferm compromís cultural a la llengua catalana, un altre patrimoni amenaçat que podríem perdre. Més que res perquè no es pot "conrear la pròpia terra" contribuint a minoritzar-ne la llengua. La bilingüització interessada del nostre país prou que l'exerceixen els polítics i empresaris que ens governen!; no cal pas que la societat civil en segueixi l'exemple!

Això sí: en tot cas benvinguda sigui de moment l'encomiable tasca dels joves artistes d'Abraxas, car, efectivament, cal donar suport a noves iniciatives artístiques com aquesta, especialment si tenen aquest necessari caràcter reivindicatiu que mou la societat i la cultura. Bona falta li fa al Far West. Perquè on hi ha una queixa popular sol haver-hi gairebé sempre una mancança institucional. En aques cas, els joves d'Abraxas llencen aquesta pregunta a l'aire: "La pròpia llavor creativa i artística de la ciutat es destrueix, per què no s'ajuda a créixer?".
I l'aire entra per les finestres de les institucions, no perquè les hagin obertes per sentir les demandes del poble, sinó perquè és estiu i fot calor i no els queda més remei malgrat que els toqui els collons d'allò més. Però com que s'obren finestres a banda i banda, hi ha corrent d'aire i tothom passa la feina al del costat i l'un per l'altre les reivindicacions surten igual que entraren, irresoltes, i les mancances romanen. I el poble es lamenta: "Tota la ciutadania estem de dol".

La processó tindrà lloc el dijous 17 de juliol a les 20.30 h. El recorregut s'iniciarà davant l'Auditori Enric Granados i anirà fins al carrer Cavallers núm. 15, on és finalitzarà l'acte deixant espelmes i flors al voltant de l'edifici del Roser.
I creiem que valdrà la pena anar-hi. Car serà potser el darrer adéu al Roser, al Museu Morera, l'Escola d'Art i a "la recerca dels valors de la nostra ciutat".


Mostra un mapa més gran

24 de juny del 2008

Lleida puja als escenaris per rebre l'estiu

Des que els humans són humans, i potser una mica abans i tot, tota celebració festiva comporta dos elements màgics essencials: la música i el foc, probablement dues de les millors descobertes dels homínids. De les primers percussions tribals al voltant del fogueres rituals fins a les respectives versions electròniques actuals hi ha un fil conductor que es remunta als nostres origens ancestrals. Potser per això, tot i haver estat capaços d'encapsular el foc dins una bombeta de vidre i la música dins un disc de plàstic, mai no hem sabut renunciar a la màgia del foc i la música en viu.
Potser per això, també, un poble tant avesat a la pólvora i el foc com els Països Catalans té per Festa Nacional la revetlla dels focs de Sant Joan, una festivitat que més enllà de l'afegitó hagiogràfic joaní heretat de la tradició cristiana del darrer mil·leni, constitueix tot un ritual de benvinguda del solstici d'estiu, en una mena de retorn simbòlic al foc màgic de nosaltres mateixos, a la flama col·lectiva que ens uneix com a poble i com a éssers humans, encesa arreu del territori nacional amb el foc unitari de la Flama del Canigó. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hi ha comarca, no hi ha poble, no hi ha barriada, no hi ha racó de país que no celebri la revetlla dels focs de Sant Joan, malgrat que per raons administratives alienes a l'esperit festiu del nostre poble les fogueres estiguin prohibides en força llocs i el 24 de juny només sigui festiu a la Catalunya estricta.
I potser per això, en l'àmbit mundial, hom celebra el Dia de la Música precisament en el solstici d'estiu, és a dir en el clímax de l'impacte del foc solar sobre la faç de la terra (a l'hemisferi nord, és clar, que és qui marca l'agenda mundial). Aquesta jornada cultural, iniciada el 1982 pel per l'aleshores ministre de cultura francès Jack Lang, és actualment una festa europea d'àmbit internacional que se celebra en un centenar de països cada 21 de juny.
Al Far West dels Països Catalans ambdues celebracions soltíciques han mobilitzat un any més barris i entitats. Associacions cultural i veïnals han organitzat revetlles diverses als barris de Lleida, i un any més els Amics de la Flama del Caningó i el Centre Excursionista de Lleida s'han encarregat de dur a la ciutat el foc del cim català, que enguany tingué la seua recepció oficial al barri Cap Pont.


Per la seua banda, els músics lleidatans, catalans i no catalans, han pres els escenaris per contribuir al Dia de la Música amb una àmplia representació musical de la capital de Ponent. Les dues contribucions que cal destacar en aquet sentit són la Festa de la Música organizada per La Paeria i les escoles de música de Lleida a l'Auditori Enric Granados i als escenaris muntats a tal efecte a la plaça de la Paeria i al Pati de les Comèdies (vora l'IEI) i, molt especialment, la setena edició del Festinoval, el "festival d'artistes emergents", en "homenatge a la vida i a la llibertat d'expressió" i "en memòria de Tino Agustí que tingué lloc els passats divendres 20 i dissabte 21 de juny. Però tot i que l'origen del certamen té més a veure amb l'amistat dels companys d'ofici d'aquest desaparegut músic lleidatà que amb un afany d'endegar un festival musical estable, val a dir que en aquests set anys de trajectòria el Festinoval ha evolucionat i crescut a grans passes, fins a convertir-se en tot un referent de l'agenda cultural del Far West i esdevenir alhora una importantíssima plataforma de difusió de l'escena musical lleidatana, especialment per als artistes locals emergents, però obert també a noms més consolidats i a grups i solistes de fora de Lleida i d'altres llengües i procedències, així com a altres expressions artístiques més plàstiques com ara la pintura mural amb esprai (amb un taller de grafitti) i la fotografia (amb una proposta interactiva que oferia als visitants la possibilitat de posar davant les càmeres i veure la imatge serigrafiada en un pot de vidre).

Val a dir que la recent urbanització de la rive gauche del Segre entre el Pont Vell i la passarel·la dels Camps Elisis, integrada al parc i diversament enjardinada (sembla que per un cop els urbanistes municipals han optat per un projecte agradable en lloc de les habituals places dures!), ha permès al festival un nou emplaçament que ha afavorit considerablement la logística del certamen, a més de la proximitat a la ciutat i l'encant propi del parc i del rerefons fluvial, ja que ha permès ubicar els escenaris aprofitant alguns dels nous elements urbanístics de la zona, així com la propera glorieta del parc, a la qual per cert ja tocava retornar els usos musicals freqüents.
Interessats en la nova cançó compromesa catalana, assistírem a algunes actuacions de l'oportunament anomenat espai íntim, ubicat darrere aquell pavelló que hom malanomena en canvi Palau de Vidre i que, això sí, feia amb relativa eficàcia de pantalla acústia per aïllar l'espai de la molesta interferència d'escenaris més sorollosos i massa propers (un aspecte a millorar). La intimitat cercada, doncs, s'aconseguí només a mitges, però la qualitat del so i dels artistes i la originalitat de les propostes ho compensà amb escreix, i amb la surrealista actuació de La Quadra Màgica (teatre, performance, dansa, música i paella) la intimitat fou tanta que culminà en sopar popular amb paella valenciana cuinada en directe a càrrec de la companyia.

Però acabarem destacant, tant per la força i el compromís dels seus textos com per llur gran qualitat musical, les prometedores intervencions de dos joves representants de la nova cançó catalana de revolta: la junedenca Meritxell Gené i el riudebitllenc Cesk Freixas. Tots dos han actuat recentment al Cafè del Teatre, i a ella l'hem vista sovint per aquí, bé com a cantautora bé com a membre del grup Skalivada, o en el duet folc que forma amb la flautista Heura Gaya (anit, per exemple, ambdues amenitzaren la revetlla de Sant Joan del barri de Jaume I de Lleida, organitzada pel Casal L'Ocell Negre).


Al Festinoval d'enguany, Freixas presentà, acompanyat dels "altres bandais", els temes més coneguts del seu "projecte políticomusical", que l'ha dut a autoeditar-se El camí cap a nosaltres (2007) després d'haver editat a Bullanga Records (i presentat en més de dos-cents concerts!) el seu primer disc, Set voltes rebel (2005), així com les noves cançons del tercer lliurament que ja prepara. És impressionant com malgrat la seua jovenesa, aquesta jove promesa de Sant Pere de Riudebitllets ha convertit el so primerenc i les lletres recurrents del primer disc en la professionalíssima sonoritat del darrer CD i del directe actual.


Semblanment acompanyada i amb igual tremp, però amb l'afegit d'un toc femení insubstituïble, la Meritzell Gené honorà el nom de l'Espai Íntim amb les cançons, bellíssimament autoarranjades, del seu recent primer disc autoeditat Inesperadament (2008), i alguna primícia per al segon disc que també té ja en ment. En les cançons de la Meritxell, el compromís amb la llengua i la terra entra en l'àmbit del sentiment, en una textura d'amor i lluita indestriables, i sobretot altament poètica i entranyable, ordida d'una calidesa personal que enamora l'esperit però que no renuncia a l'empenta forta i capaç que fa possible lluitar, com tampoc a la tendresa que dóna sentit a tota lluita. Sens dubte, la Meritxell Gené ens ha aparegut com el futur de la cançó d'autor al Far West, però esperem que la seua iniciativa no faci sinó obrir bretxa a una destitjable nova fornada de joves cantautors que, també a Ponent, entenguin la cançó, "encara que no estigui de moda", com la reivindicació musical i poètica "d'una manera de ser" individual i col·lectiva.

Des d'ací, enhorabona i molts d'èxits a tots dos, a tants d'altres, i als qui han de venir!

30 de maig del 2008

Maria Mercè Marçal: quan Ponent és una dona

Assistírem abans d'ahir a la presentació del darrer número de la revista Reduccions, el 89-90, dedicat a Maria Mercè Marçal en el desè aniversari de la seua mort. L'acte, que tingué lloc a l'antic Casal de Joventut Republicana, comptà amb la intervenció del director de la veterana revista, Joan Solà, del també veterà poeta Jordi Pàmias, i del curador del monogràfic, Josep Maria Sala-Valldaura, i es clogué amb un breu recital de poemes marçalians a càrrec de Núria Casado i Cristina Rodríguez.
Hem de destacar l'impagable parlament de Solà, que rememorà amb orgull merescut un primerenc número 2 de Reduccions, el, en què la llavors jove revista, fundada aquell mateix any, donava a conéixer els versos d'una semblantment jove Maria Mercè Marçal que tot just havia publicat un poemari, el mític Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Eren temps difícils, per una i altres, i Solà no s'estigué d'evocar també aquell primer intent d'iniciar l'aventura d'una revista literària en català l'any 1974, frustat per una dictadura i un dictador que en plena agonia feien notar llurs darrers cops de cua. El permís i l'estrena de la revista hagué d'esperar, doncs, fins a 1977, però d'això l'any passat ja en celebràrem el quarantè aniversari i l'avenir promet fer durar més aquesta sòlida capçalera de les nostres lletres que no pas aquella llarga nit de pedra.



Essent aquestes les circumstàncies, ara i adés, esdevé especialment necessària i emotiva la reivindicació de la figura i els versos de la Marçal, sempre compromesa en vida i obra amb la lluita política envers el triple atzur de llibertat nacional, de classe i de gènere que encara, sense ella però amb ella, maldem per assolir. I és que, com afirmà Sala-Valldaura, "la poesia de la Maria Mercè Marçal té el cos de la terra". Però el seu activisme també. Amarat d'afecte i emoció l'amic Pàmias, que per un any no la va tenir d'alumna a l'IES Màrius Torres però que és fill del poble natal de la mare de la poetessa, glossà la intensa activitat militant, plenament coherent amb el seu discurs poètic. En l'àmbit polític la seua militància era incontestable: als anys setanta la trobem a l'executiva nacional i a les llistes electorals per Lleida del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). I en l'àmbit de la militància cultural li devem quelcom tan important com la creació, juntament amb Ramon Pinyol, de Llibres del Mall, un referent editorial de primer ordre per a la nostra història literària recent. I és que, no havent avançat pas gaire des de llavors ni en el front social ni en el nacional, val a dir que malauradament temps de revolta social i d'afirmació identitària ho són tant els d'ara com aquells, però tan de bo la nostra classe literària actual, i amb ella la societat catalana en general, fessin gala del compromís polític i de la militància activa d'aquells anys! I no s'hi val adduir com a excusa una suposada professionalitat falaçment contraposada al compromís, perquè el bandejament de tota causa políticament incorrecta per no perjudicar la pròpia carrera literària té un altre nom: submissió, és a dir por de perdre, en un context professional d'infrestructures culturals instucionalitzades, els favors del poder. Però sobretot perquè malgrat la seua mort sobtada la Maria Mercè Marçal va tenir temps de demostrar amb el seu exemple vital i literari que davant una veu poètica potent la militància no és obstacle per a l'èxit literari, i que el compromís i la poesia no sols no són incompatibles sinó que es construeixen mútuament, car efectivament, tal com afirmà Solà, "la llengua no és una cosa estranya a la persona, forma part del nostre esperit".


I és que a la fi sempre és el temps qui jutja, i la qualitat allò que compta. I la Maria Mercè Marçal, malgrat les limitacions socials implícites per la seua condició de dona, catalana, de poble, de la perifèria, de classe obrera, de pensament i discurs feminista, independentista i marxista i de militància política explícita, no sols assolí l'excel·lència literària i el corresponent però gens fàcil reconeixement social i acadèmic com a poetessa, sinó que aconseguí fer-se un lloc a primera fila en el panorama literari català actual i col·locar doncs per primer cop a la primera divisió nacional la poesia ponentina amb veu de dona. Car probablement la poetessa d'Ivars d'Urgell és la veu poètica ponentina més coneguda arreu del país juntament amb Màrius Torres, i per descomptat l'única poetessa dona de Ponent que ha aconseguit aquest reconeixement de primer ordre més enllà de les comarques lleidatanes. Els ponentins tenim el privilegi, doncs, de poder comptar entre els nostres autors amb un dels noms més reconeguts i recurrents de la lírica catalana femenina recent, i d'haver vist nèixer enmig del desert cultural del Far West una de les veus més fresques i renovadores de la lírica catalana contemporània, a la qual ha aportat de més a més una bona dosi de feminitat, contrapès absolutament imprescindible en el lentíssim i encara incipient procés d'equilbrament de gènere de les nostres lletres.

I és que la poesia, aquest antic oracle del món, seguirà essent miop mentre ignori el país on neix, guerxa mentre giri l'esguard per no veure les injustícies i bòrnia mentre les dones, les perifèries, els oprimits i el compromís no hi tinguin una presència normal. Però de moment a les terres de Ponent, de la Marçal ençà, ho és una mica menys.

6 de maig del 2008

Els titelles del bilingüisme

El pont de maig ens ha dut una nova edició de la Fira de Teatre de Titelles de Lleida. Amb una qualitat artística desigual, la importància i el ressò del certamen, que l'any vinent complirà vint anys, venen donats segurament per la tenaç constància dels organitzadors a l'hora de mantenir-la viva i fer-la créixer. Perquè molts encara érem marrecs quan el Centre de Titelles de Lleida, o més concretament el Joan-Andreu Vallvé i la Julieta Agustí, posaren en marxa aquest meravellós desplegament d'il·lusió i fantasia a la capital del Far West, i en canvi no fa pas tants d'anys que l'esdeveniment ha assolit la projecció social actual. Com a la seua veïna targarina, un llarg periple d'esforç poc visible li ha calgut a aquesta fira teatral lleidatana (i de fet al mateix Centre de Titelles de Lleida) per assolir el reconeixement institucional, la presència mediàtica i el favor del públic de què gaudeix actualment, amb la diferència que el certamen titellaire, com la Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional de Manresa, aconsegueix més qualitat artística amb menys pressupost que no pas la Fira de Teatre de Tàrrega. I com a la capital de l'Urgell (però a diferència de la del Bages), el creixement de la fira lleidatana ha comportat una progressiva internacionalització, encomiable però no exempta de renúncies innecessàries de què en canvi no podem congratular-nos gaire. Com si gairebé no existís teatre de titelles més enllà del Pirineu la programació internacional de la Fira ha adquirit una vocació majoritàriament ibèrica, i com si no existissin tampoc la traducció ni el teatre no textual la llengua abassegadorament majoritària de la fira ha estat cada cop més el castellà. A l'edició d'enguany, les companyies foranes, que gairebé doblaren en nombre les catalanes, provenien de països de parla castellana, majoritàriament pertanyents a l'estat espanyol: Andalusia, Argentina, Castella, Extremadura i Múrcia. Set companyies en total, només tres menys que dels Països Catalans. Només una companyia brasilera representava l'Amèrica no hispana, mentre que l'Europa no espanyola era formada per només sis països (tan sols cinc per qui ho compti amb mentalitat estatal): Portugal, Alemanya, Holanda, Occitània, Francoprovença i Itàlia. Àsia i Àfrica no tingueren representació a la Fira, però en canvi Oceania hi tingué tres companyies australianes.


Les distàncies culturals i econòmiques explicarien la lògica tendència occidental de la programació, però no tant la desafortunada vocació hispanocèntrica del certamen, que es tradeix també en l'existència d'un "premi de les autonomies" per a les companyies de l'estat espanyol, amb la consegüent composició d'àmbit estatal del jurat. Però si analitzem la situació per llengües, que a fi de comptes és allò que ateny el públic local, el greuge comparatiu adquireix proporcions alarmants, ja que la injustificada presència del castellà en una quinzena d'espectacles (molts provinents països no castellanoparlants) contrastava escandalosament amb la presència marginal de la llengua catalana a la programació oficial de la Fira, que es reduí a tres espectacles bilingües (una d'elles la del mag Lari, que no pogué evitar ironitzar sobre la situació amb el seu modèlic castellà acatalanat) i un sol espectacle íntegrament en català, infantil i de no gaire qualitat, vora la catedral nova i a ple sol: Hansel i Gretel, del titellaire sitgetà Sebastià Vergés. Posats a ser multiculturals de debò hom hauria vist de bon grat espectacles en altres llengües romàniques, en general força intel·ligibles a les políglotes oïdes catalanes, però resulta que la presència de tota altra llengua que el castellà (llevat de les excepcions esmentades i d'un espectacle en portuguès) fou en canvi absolutament anecdòtica, sinó directament inexistent, cosa que hauria de fer rumiar profundament la progressia multicultural lleidatana. Nosaltres, però, apel·lem als organitzadors, perquè es facin mirar aquesta desmesurada marginació de la llengua del territori on té lloc la Fira, és a dir del públic a què fet i fet es deu l'esdeveniment, i es plantegin, si no són capaços de normalitzar-hi plenament el català, la manera d'equilibrar si més no les balances. I de fer en català, com a mínim, la producció pròpia, perquè el cas més trist de la programació castellanitzant de la Fira d'enguany és que la companyia anfitriona, el Centre de Titelles de Lleida, oferís en castellà el seu propi espectacle, que a més a més ja tenia prèviament produït i publicat en català. Hi han raons comercials, ben segur que sí, però és que de fet potser cal replantejar-se també el circuit artístic de quelcom tan tradicional com els titelles en clau nacional i no pas estatal, amb el benentès que cal incentivar més encara (però sense el filtre del castellà) la participació internacional. Perquè posats a fer l'esforç de traduir (opció desitjable si l'espectacle és, per exemple, en alemany o holandès), què costa escollir la llengua pròpia del país on s'actua? A banda que bona part del teatre de titelles és sense paraules (sort n'hem tingut de fet dels espectacles no textuals per fugir de l'allau de substitució lingüística!).

Instem, doncs, el Centre de Titelles de Lleida a esmenar-se significativament en aquest sentit en la propera edició de la Fira, aprofitant la feliç ocasió del seu vintè aniversari. Esperem que els ajudin a rumiar-hi les agudes reflexions que els aportaren, en son mateix llenguatge artístic, els joves aprenents de titellaires del Projecte Actua que paradoxalment la Fira, com per rescabalar la nostra llengua de la discriminació infligida, coorganitzà amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. I és que aquesta col·laboració, encetada enguany, portà dissabte i diumenge al claustre la Biblioteca Pública de Lleida (tot i que com a activitat paral·lela fora de la programació oficial de la Fira) l'espectacle Mosaic.cat, en què en un temps rècord i amb uns resultats realment remarcables alumnes de tres centres socioeducatius de la ciutat, hàbilment dirigits per professionals, escenificaren amb senzills però eficaços titelles i guions d'elaboració pròpia sengles narracions teatrals sobre diversos aspectes d'un mateix tema: la preocupant erosió de l'ús social i la qualitat de la llengua catalana per part del castellà.

Amb tanta ironia i sentit de l'humor com realisme sociolingüístic, els intrèpids participants del taller, entre ells adolescents d'origen àrab i caló, donaren un gran exemple de consciència lingüística i integració social al nombrós públic adult que omplia la sala i que sabé reconèixer amb sincers aplaudiments llur considerable esforç lingüístic i artístic. Tan de bo en seguissin l'exemple tots aquells qui diàriament abandonen i menystenen la llengua del país que els acull, mimèticament moguts com titelles del bilingüisme hispanocèntric!

1 de maig del 2008

Oblidats i molt oblidats

Assistírem ahir al darrer recital del cicle literari de primavera que organitza la Rosa Fabregat a l'Ateneu Popular de Ponent. Amb el que l'organitzadora considerà un bon quòrum (tretze persones al moment de dir-ho, dues o tres més en acabar l'acte), clogué la temporada d'enguany l'amic Enric Falguera, amb qui compartim publicacions de poesia però més conegut en el camp de la crítica, en què ha preferit especialitzar, amb bon criteri a jutjar pels èxits, la seua carrera literària. Seguim animant-lo però a reprendre l'activitat poètica, car la ciència i l'art són complementaris, no incompatibles. De moment, l'organitzadora ja li té reservada una sessió de la propera temporada del cicle perquè ens reciti els seus versos. I és que ahir el protagonista era el Jaume Agelet i Garriga, en què Falguera ha esdevingut el màxim especialista mundial, després d'estudiar-ne l'obra i la trajectòria, coordinar el simposi de l'Àgora Literària sobre l'autor i curar-ne l'edició la Tria de versos.


Bona falta fan totes aquestes iniciatives, car certament hi ha dues classes de poetes: els oblidats i els molt oblidats. Ho va dir Rubén Luzon a propòsit de l'estudi ageletià d'en Falguera i ens ho recordava ahir la Rosa Fabregat. I Agelet, a la seva època membre d'una tríada poètica de primera divisió, pertany ara al segon grup. Amb l'escull afegit que del Far West estant la reivindicació d'un poeta oblidat topa amb una dosi addicional de desinterès social per part dels centres de poder literari, malauradament concentrats a la metròpoli. És com si a comarques només se'ns tolerés un poeta per ciutat, i és clar, en aquest sentit els lleidatans, que en general solem ser dels molt oblidats, ja tenim la quota coberta amb Màrius Torres. No fa gaires setmanes assistírem amb en Falguera, sense anar més lluny, al simposi bartrià amb què anualment la ciutat de Terrassa, ja dins l'àrea metropolitana i amb el suport de la veïna UAB, reivindica des de l'any passat el seu poeta, i francament no veiem que tingui tant a envejar a l'Agelet. Ara i adés les terres de Ponent i la seua capital boirosa han vist néixer molts de poetes, i molts poetes prou bons per ser a primera línia. I quan els estudis d'en Falguera i la necessàira empenta promotora civil hagin reeixit a col·locar l'Agelet al lloc que li correspon, ens caldrà seguir amb Josep Estadella, Jose Carner-Ribalta, Jaume Morera i Galícia... Feina hi haurà, car la llista és tan llarga com poc i mal coneguda més enllà de la Panadella. I també a Ponent mateix, on l'autoodi provincià fa estralls i expulsa els profetes de la terra fent bona la dita que ho constata. Encara em brunzen a l'orella les paraules que un poeta d'una cultura tan exquisida com Jordi Pàmias pronunciava el dia anterior a la taula rodona sobre la literatura a Ponent que tingué lloc a la UdL, qualificant de poetes folclòrics l'Estadella i l'Agelet, per oposició al tòtem Màrius Torres. El més curiós és que Fabregat i Falguera hi eren, i ningú no protestà. Ho faré jo, doncs. D'acord, Jordi, no farem comparacions, que són odioses, però llavors els egarencs haurien de qualificar també de folclòric el seu Bartra, o és el que el costumisme urbà és menys popular que el rural? És clar que hi sortirem guanyant tots plegats si fem l'anivellament a l'inrevés. De fet l'Albert Manent ja se'ns va avançar fa vint anys presentant públicament el nostre Agelet un poeta cosmopolita de ple dret. I ahir l'Enric Falguera ens va demostrar empíricament, amb els versos que ens en va llegir, que la veu poètica de l'Agelet era perfectament versàtil i capaç d'adoptar les més modernes tesitures poètiques: sentírem els seus versos socials dels temps de guerra, sentírem les seues composicions il·luminades d'avantguarda i sentírem vam sentir els seus poemes més simbòlics, teixits de bellíssimes imatges, que se situen nétament en l'estètica postsimbolista de Màrius Torres, tot igualant-ne també la profunditat humana.


Potser doncs la mancança, i si som autocrítics no hem de descartar que hi sigui, no és doncs qualitativa sinó quantitativa, de proporcions i de magnitud. Agelet va fer incursions al postsimboliste, al realisme social i a l'avantguarda, sí, però ben puntuals: uns pocs poemes en els seus dotze llibres, tot just per demostrar que n'era capaç, tot i que tampoc no fou gens agosarat en el intents simbolistes, ni en l'experimentació avantguardista ni en la crítica social. Excepcions discretes i escasses que confirmen la regla: ací mariustorreja ocasionalment i ací papasseiteja tímidament, sí, però el seu projecte poètic sembla ser ben bé un altre: l'evocació serena i reiterativa de la infantesa, el paradís perdut, no en va un punt naïf, del poeta orfe. I la seva ambició poètica, més fidel que evolutiva, no depassa doncs els límits autoimposats d'aquesta estètica recurrent que l'ha encasellat en el paisatgisme i el costumisme folclòrics. Si en lloc d'aquesta desproporció la producció ageletiana hagués abraçat les diverses estètiques explorades amb fermesa i quantitat equilibrades, ara parlaríem segurament, com parlem de Carner, d'un poeta que està per sobre de damunt de moviments i corrents perquè ha sabut transcendir totes les estètiques.

30 d’abril del 2008

Mig centenar d'estudiants de filologia catalana a Lleida

No, mig centenar no és la xifra d'estudiants de filologia catalana de la Universitat de Lleida. La llengua catalana és una necessitat social tan bàsica com la medecina, sobretot ara que els fluxos migratoris fan créixer la nostra demografia i la corresponent demanda de professionals qualificats, però els batxillers que es preinscriuen a la universitat semblen no haver-se'n adonat encara. Dos. Aquesta sí que és la quantitat d'alumnes matriculats de primer curs de filologia catalana a la UdL. Ells s'ho perden, algú altre s'endurà el sou i les prevendes funcionarials de mestres i professors. El problema és que els metges es poden importar, i de fet s'estan important a cabassos, però anar a cercar mestres i professors de català a l'estranger és per ara més aviat difiícil. I a fe que ens calen. Qui ensenyarà sinó la llengua als metges importats? En fi, tard o d'hora la demanda laboral tornarà a omplir les aules universitàries, però per ara la reacció es fa esperar més del compte, i els qui triguin massa a decidir-se per l'acomodada opció professional de la docència potser ja no podran obtenir l'avantatjosa especialització acadèmica de l'actual titulació de filologia catalana, que té els dies comptats tal com la coneixem i ja comença a fer olor de sofregit a la bolonyesa.
Mig centenar d'estudiants de filologia catalana a Lleida, doncs, són els que ha aconseguit aplegar-hi la setena edició del Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana, que organitza des de l'abril de 1999 el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i que enguany, sota l'epígraf de "Manuel de Pedrolo", s'ha celebrat per primer cop a la capital del Segrià, del 28 al 30 d'abril. La nostra enhorabona als militants i estudiants que han fet possible aquesta fita històrica, que rescabala finalment la nostra universitat de l'intent fallit d'acollir la tercera edició del congrés l'any 2001, un fracàs degut a una crisi del nucli lleidatà del SEPC (aleshores CEPC) que es demostrà necessària per a la seva ulterior refundació. Ara el SEPC, refundat també nacionalment amb el concurs de l'Alternativa Estel, demostra també a Lleida la seua força i la seua maduresa amb la capacitat d'organitzar, amb el suport que ha sabut obtenir de l'assemblea d'estudiants de filologia catalana de la UdL, un congrés que ha dut a Lleida estudiants catalanòfils de diverses universitats dels Països Catalans, que sabut comptar amb la complicitat i la col·laboració d'estudiants, institucions, asssociacions, editorials i mitjans de comunicació i que ha tingut l'habilitat d'elaborar un programa ric i divers que ha conjugat, ens els tres dies que ha durat el congrés, temes lingüístics, literaris i acadèmics des d'una perspectiva alhora local i nacional. Com a secretari general de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC), vam tenir el plaer, juntament amb una altra associada, la Laia Martínez Bague, de prendre part dilluns en una d'aquestes col·laboracions associatives: la presentació de l'entitat i de la darrera publicació que ha promogut: Onze pometes té el pomer (Cossetània, 2008). Com que es tracta d'una antologia de contes eròtics, a la primera insinuació la presentadora de l'acte es va animar a fer un trio rapsòdic, al qual no trigaren a afegir-se en tropell els i les congressistes, en una mena d'orgia literària digna dels millors temps de l'AJELC (i de la universitat) (i de la literatura catalana). Us convidem a fer-ne un tast!


Però l'acte literari gros del Congrés fou la taula rodona de dimarts sobre La literatura catalana contemporània a Ponent: entre l'oblit i la redescoberta, un d'aquells temes inevitables que van tornant cíclicament cada lustre a la palestra del Far West. Els convidats, tan recurrents com el tema: Pep Coll, Jordi Pàmias, Xavier Macià i Rosa Fabregat, revisaren, criticaren i actualitzaren l'argumentari clàssic del ponentisme literari, no exempt de raó anticentralista però tampoc de victimisme provincià. Rosa Fabregat féu una valoració més aviat apologètica de les darreres aportacions actuals de la literatura ponentina, seguida d'una dura crítica, tan necessària com esfereïdora, de la ínfima presència femenina que encara actualment pateixen les lletres catalanes, demostrada amb abundants dades de la quota de dones en els principals premis i antologies. Els seus companys de taula foren en canvi, més diacrònics i més genèrics en llurs anàlisis. Jordi Pàmias inicià la revisió del panorama poètic ponentí als anys vint, distingint entre la poesia "folclòrica" de Jaume Esdatella i Arnó i de Jaume Agelet i Garriga i la "no folclòrica" de Màrius Torres, que Xavier Macià qualificà de "primer poeta modern de Lleida".

Amb el flamant Premi Sant Jordi (Pep) coll avall, l'autor de Les senyoretes de Lourdes (Proa, 2008), massa llargament titllat de novel·lista rural, reivindicà la necessitat que la novel·la parli de coses poc coneguts més que no pas dels temes de moda. Certament la vida rural no és el tema més fashion de la narrativa actual, i el nostre autor neda contracorrent i assoleix l'èxit comercial bo i mantenint-se fidel al tema muntanyenc, si bé cal reconèixer que els miracles de la mítica població occitana tenen una fama mundial força més considerable que els quefers de la gent del Pallars. Però sembla, segons que afegí el professor Xavier Macià (no en va també pallarès), que així i tot a ciutat persisteixen un cert rebuig discriminatori de la literatura no urbana i unes capricioses exigències temàtiques marcades per la moda del moment. A la pregunta del moderador sobre "com es viu escrivint lluny de Barcelona?", el professor de la UdL respongué doncs que "és un privilegi", perquè segons sembla al Far West això no ocorre perquè el públic passa de tot i tan li fa que escriguis una cosa com una altra o que no escriguis res. Segons Macià aquesta manca d'exigència literària, que rau en la poca consideració del públic lleidatà envers els seus escriptors, els confereix una lliberat total, i una relativa facilitat per triomfar a Ponent, un públic que "t'aplaudeix poc però incondicionalment". Macià centrà la seua intervenció en un repàs detallat de les diverses iniciatives, majoritàriament institucionals, de dinamització de la literatura ponentina, començant per aquesta mateixa marca o denominació d'origen de "literatura ponentina", que qualificà de pura operació de màrqueting que per error alguns es cregueren de debò, confusió que donà lloc a un ponentisme que es perllongà fins a l'aparició de la revista Transversal. Hom destacà Josep Vallverdú com a patriarca indiscutible de les lletres ponentines, i les seves Proses de Ponent (Sant Boi de Llobregat: El Mall, 1986), un primer desembarcament de la terra ferma al Cap i Casal, així com el seu precedent immediat, el llibre Lleida, problema i realitat (Barcelona: Edicions 62, 1967). Es destacà també la tasca cultural de Joan Barceló, qualificat unànimement com a "poeta menys localista de Ponent", i s'esmentaren també les antologies ponentines que sorgiren respectivament als anys seixanta, setanta i vuitanta: Lleida, vuit poetes (Barcelona: Ariel, 1968), Escriptors lleidatans contemporanis (Mataró: Robrenyo, 1978), Narradors de Ponent. 1939-1987 (Lleida: IEI, 1987). Sols mancà fer esment de la de Josep Borrell: Escriptors Contemporanis de Ponent (1859-1980) (Lleida: Ajuntament de Lleida, 1984), publicada a la col·lecció de la Paeria "La Banqueta", que en canvi sí que fou esmentada. També s'esmentaren revistes literàries lleidatanes com Quaderns de Ponent, L'Estrof i Urc, així com la mítica creació dels premis literaris Josep Vallverdú d'assaig el 1984 i Màrius Torres de poesia el 1985, i els actuals cicles poètics Versos de Temporada per als joves creadors i Ponentades per als consolidats (tot i que Xavier Macià donà per "mort i enterrat" aquest darrer), i fins i tot hi hagué temps per a un breu esment de les lloables iniciatives literàries de caire civil, com l'Àgora Literària de Ponent, l'associació que fundàrem el 1996, o el més recent Insomnia, festa literària nascuda sota els auspicis de la UdL però en vies d'emancipació. Potser mancà esmentar una capçalera com Tirant al Blanc, la revista que els i les estudiants de filologia catalana de la UdL, amb el suport del departament, realitzaren durant una dècada. La conclusió dels convidats fou, en tot cas, que "hi han plataformes literàries però són institucionals", mentre que caldria fer la cultura més "des de baix" que "des de dalt". I la nostra: que per força haurà de ser així, a jutjar per per la nul·la assistència de professors de literatura a l'acte, llevat, és clar, del que era convidat a la taula, el Xavier Macià. De fet, tot i que tant la UdL en si (a través del Vicerectorat d'Estudiantat) com el Departament de Filologia Catalana i Comunicació consten com a col·laboradors del Congrés, l'únic professor del departament i de fet l'únic representant orgànic de la UdL que hi havia entre el públic era l'Albert Turull, que no sabem si, com a cap de departament que és, venia en representació dels seus col·legues absents. Tan se val: és trist però ja ens tenen acostumats de fa anys a aquesta lamentable defecció, que no és precisament el millor exemple per a les noves generacions.