Activitats recomanades

Afegeix-les al teu calendari!

30 d’abril del 2008

Mig centenar d'estudiants de filologia catalana a Lleida

No, mig centenar no és la xifra d'estudiants de filologia catalana de la Universitat de Lleida. La llengua catalana és una necessitat social tan bàsica com la medecina, sobretot ara que els fluxos migratoris fan créixer la nostra demografia i la corresponent demanda de professionals qualificats, però els batxillers que es preinscriuen a la universitat semblen no haver-se'n adonat encara. Dos. Aquesta sí que és la quantitat d'alumnes matriculats de primer curs de filologia catalana a la UdL. Ells s'ho perden, algú altre s'endurà el sou i les prevendes funcionarials de mestres i professors. El problema és que els metges es poden importar, i de fet s'estan important a cabassos, però anar a cercar mestres i professors de català a l'estranger és per ara més aviat difiícil. I a fe que ens calen. Qui ensenyarà sinó la llengua als metges importats? En fi, tard o d'hora la demanda laboral tornarà a omplir les aules universitàries, però per ara la reacció es fa esperar més del compte, i els qui triguin massa a decidir-se per l'acomodada opció professional de la docència potser ja no podran obtenir l'avantatjosa especialització acadèmica de l'actual titulació de filologia catalana, que té els dies comptats tal com la coneixem i ja comença a fer olor de sofregit a la bolonyesa.
Mig centenar d'estudiants de filologia catalana a Lleida, doncs, són els que ha aconseguit aplegar-hi la setena edició del Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana, que organitza des de l'abril de 1999 el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i que enguany, sota l'epígraf de "Manuel de Pedrolo", s'ha celebrat per primer cop a la capital del Segrià, del 28 al 30 d'abril. La nostra enhorabona als militants i estudiants que han fet possible aquesta fita històrica, que rescabala finalment la nostra universitat de l'intent fallit d'acollir la tercera edició del congrés l'any 2001, un fracàs degut a una crisi del nucli lleidatà del SEPC (aleshores CEPC) que es demostrà necessària per a la seva ulterior refundació. Ara el SEPC, refundat també nacionalment amb el concurs de l'Alternativa Estel, demostra també a Lleida la seua força i la seua maduresa amb la capacitat d'organitzar, amb el suport que ha sabut obtenir de l'assemblea d'estudiants de filologia catalana de la UdL, un congrés que ha dut a Lleida estudiants catalanòfils de diverses universitats dels Països Catalans, que sabut comptar amb la complicitat i la col·laboració d'estudiants, institucions, asssociacions, editorials i mitjans de comunicació i que ha tingut l'habilitat d'elaborar un programa ric i divers que ha conjugat, ens els tres dies que ha durat el congrés, temes lingüístics, literaris i acadèmics des d'una perspectiva alhora local i nacional. Com a secretari general de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC), vam tenir el plaer, juntament amb una altra associada, la Laia Martínez Bague, de prendre part dilluns en una d'aquestes col·laboracions associatives: la presentació de l'entitat i de la darrera publicació que ha promogut: Onze pometes té el pomer (Cossetània, 2008). Com que es tracta d'una antologia de contes eròtics, a la primera insinuació la presentadora de l'acte es va animar a fer un trio rapsòdic, al qual no trigaren a afegir-se en tropell els i les congressistes, en una mena d'orgia literària digna dels millors temps de l'AJELC (i de la universitat) (i de la literatura catalana). Us convidem a fer-ne un tast!


Però l'acte literari gros del Congrés fou la taula rodona de dimarts sobre La literatura catalana contemporània a Ponent: entre l'oblit i la redescoberta, un d'aquells temes inevitables que van tornant cíclicament cada lustre a la palestra del Far West. Els convidats, tan recurrents com el tema: Pep Coll, Jordi Pàmias, Xavier Macià i Rosa Fabregat, revisaren, criticaren i actualitzaren l'argumentari clàssic del ponentisme literari, no exempt de raó anticentralista però tampoc de victimisme provincià. Rosa Fabregat féu una valoració més aviat apologètica de les darreres aportacions actuals de la literatura ponentina, seguida d'una dura crítica, tan necessària com esfereïdora, de la ínfima presència femenina que encara actualment pateixen les lletres catalanes, demostrada amb abundants dades de la quota de dones en els principals premis i antologies. Els seus companys de taula foren en canvi, més diacrònics i més genèrics en llurs anàlisis. Jordi Pàmias inicià la revisió del panorama poètic ponentí als anys vint, distingint entre la poesia "folclòrica" de Jaume Esdatella i Arnó i de Jaume Agelet i Garriga i la "no folclòrica" de Màrius Torres, que Xavier Macià qualificà de "primer poeta modern de Lleida".

Amb el flamant Premi Sant Jordi (Pep) coll avall, l'autor de Les senyoretes de Lourdes (Proa, 2008), massa llargament titllat de novel·lista rural, reivindicà la necessitat que la novel·la parli de coses poc coneguts més que no pas dels temes de moda. Certament la vida rural no és el tema més fashion de la narrativa actual, i el nostre autor neda contracorrent i assoleix l'èxit comercial bo i mantenint-se fidel al tema muntanyenc, si bé cal reconèixer que els miracles de la mítica població occitana tenen una fama mundial força més considerable que els quefers de la gent del Pallars. Però sembla, segons que afegí el professor Xavier Macià (no en va també pallarès), que així i tot a ciutat persisteixen un cert rebuig discriminatori de la literatura no urbana i unes capricioses exigències temàtiques marcades per la moda del moment. A la pregunta del moderador sobre "com es viu escrivint lluny de Barcelona?", el professor de la UdL respongué doncs que "és un privilegi", perquè segons sembla al Far West això no ocorre perquè el públic passa de tot i tan li fa que escriguis una cosa com una altra o que no escriguis res. Segons Macià aquesta manca d'exigència literària, que rau en la poca consideració del públic lleidatà envers els seus escriptors, els confereix una lliberat total, i una relativa facilitat per triomfar a Ponent, un públic que "t'aplaudeix poc però incondicionalment". Macià centrà la seua intervenció en un repàs detallat de les diverses iniciatives, majoritàriament institucionals, de dinamització de la literatura ponentina, començant per aquesta mateixa marca o denominació d'origen de "literatura ponentina", que qualificà de pura operació de màrqueting que per error alguns es cregueren de debò, confusió que donà lloc a un ponentisme que es perllongà fins a l'aparició de la revista Transversal. Hom destacà Josep Vallverdú com a patriarca indiscutible de les lletres ponentines, i les seves Proses de Ponent (Sant Boi de Llobregat: El Mall, 1986), un primer desembarcament de la terra ferma al Cap i Casal, així com el seu precedent immediat, el llibre Lleida, problema i realitat (Barcelona: Edicions 62, 1967). Es destacà també la tasca cultural de Joan Barceló, qualificat unànimement com a "poeta menys localista de Ponent", i s'esmentaren també les antologies ponentines que sorgiren respectivament als anys seixanta, setanta i vuitanta: Lleida, vuit poetes (Barcelona: Ariel, 1968), Escriptors lleidatans contemporanis (Mataró: Robrenyo, 1978), Narradors de Ponent. 1939-1987 (Lleida: IEI, 1987). Sols mancà fer esment de la de Josep Borrell: Escriptors Contemporanis de Ponent (1859-1980) (Lleida: Ajuntament de Lleida, 1984), publicada a la col·lecció de la Paeria "La Banqueta", que en canvi sí que fou esmentada. També s'esmentaren revistes literàries lleidatanes com Quaderns de Ponent, L'Estrof i Urc, així com la mítica creació dels premis literaris Josep Vallverdú d'assaig el 1984 i Màrius Torres de poesia el 1985, i els actuals cicles poètics Versos de Temporada per als joves creadors i Ponentades per als consolidats (tot i que Xavier Macià donà per "mort i enterrat" aquest darrer), i fins i tot hi hagué temps per a un breu esment de les lloables iniciatives literàries de caire civil, com l'Àgora Literària de Ponent, l'associació que fundàrem el 1996, o el més recent Insomnia, festa literària nascuda sota els auspicis de la UdL però en vies d'emancipació. Potser mancà esmentar una capçalera com Tirant al Blanc, la revista que els i les estudiants de filologia catalana de la UdL, amb el suport del departament, realitzaren durant una dècada. La conclusió dels convidats fou, en tot cas, que "hi han plataformes literàries però són institucionals", mentre que caldria fer la cultura més "des de baix" que "des de dalt". I la nostra: que per força haurà de ser així, a jutjar per per la nul·la assistència de professors de literatura a l'acte, llevat, és clar, del que era convidat a la taula, el Xavier Macià. De fet, tot i que tant la UdL en si (a través del Vicerectorat d'Estudiantat) com el Departament de Filologia Catalana i Comunicació consten com a col·laboradors del Congrés, l'únic professor del departament i de fet l'únic representant orgànic de la UdL que hi havia entre el públic era l'Albert Turull, que no sabem si, com a cap de departament que és, venia en representació dels seus col·legues absents. Tan se val: és trist però ja ens tenen acostumats de fa anys a aquesta lamentable defecció, que no és precisament el millor exemple per a les noves generacions.

29 d’abril del 2008

L'emoció de la llengua i la llengua de l'emoció

Hem assistit aquest vespre a la festa del Voluntariat per la Llengua que oferia el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) al Cafè del Teatre de l'Escorxador. Ha estat veritablement emotiu i enriquidor escoltar els testimonis dels nous catalanoparlants (romanesos, amazigs, castellans...) i de llurs respectives parelles lingüístiques, una experiència humana altament recomanable, i un projecte d'integració social i de normalització lingüística significativament exitós i creixent. L'emoció de la llengua! I, contra el tòpic, l'interès social per la llengua. Des que es creà a Cornellà el Voluntariat per la Llengua no ha parat de créixer espectacularment la quantitat d'immigrants que s'hi han acollit amb entusiasme, tant els nouvinguts com els més veterans, que en trenta o quaranta anys de residència a Catalunya encara no havien tingut lamentablement l'ocasió d'integrar-se, perquè, sovint aïlalts i/o marginats per l'autoodi i els prejudicis dels mateixos catalans, no havien tingut cap possibilitat real d'immersió lingüística. L'espectacular èxit de les parelles lingüístiques demostra doncs la gravetat de la situació sociolingüística d'aquest país, i fa palès que el paisatge lingüístic del Principat seria força més normal si política d'immigració de la Generalitat de Catalunya no hagués optat, tant en època convergent com tripartita, per concentrar els immigrants en guetos als suburbis de l'àrea metropolitana de Barcelona i delegar alhora la tasca d'integrar-los als ciutadans autòctons amb què difícilment els nouvinguts tenien ocasió de relacionar-se quotidianament des del gueto.
Creiem que aquesta era, és i serà (mentre no fem canviar les coses) una reflexió absolutament necessària, però no podem cloure aquesta crònica sense fer esment de la gran qualitat de l'espectacle literari que el CPNL ens ha ofert com a plat fort de la vetllada: Un passeig per 'La plaça del Diamant'.


Es tracta d'un muntatge commemoratiu del centenari del naixement de la Mercè Rodoreda, bastit amb fragments de la cèlebre novel·la ambientada a la vila de Gràcia als anys trenta, brillantment interpretats per l'actriu Gemma Sangerman. L'emocionant veu narradora s'acompanya d'una senzilla però eficaç banda sonora que interpreta Anna Carné al violoncel i a l'acordió, incorporant-hi també tot un seguit d'entranyables interludis consistents en temes populats de l'època, des de cançons tradicionals catalanes fins a la Internacional, tocades amb capsetes de música. Amb tot plegat, Carné aconsegueix un ambient intimista, del tot apropiat a l'obra, que, combinada amb la interpretació plena d'humanitat i de matisos de Sangerman, configura una de les millors posades en escena de la novel·la de Rodoreda. Potser precisament per la seua senzillesa, i per la seua consegüent emotivitat. Com a bona obra mestra La plaça del Diamant és sens dubte una obra multidimensional, i la història concreta que narra configura el cas típic (amb què molts supervivents de la guerra de Franco se senten absolutament identificats) de les vivències col·lectives d'una generació perduda, i representa en conseqüència el símbol literari d'un dels episodis més tràgics i sòrdids de la nostra història nacional. La focalització d'aquestes irrenunciables ressonàncies col·lectives a l'hora de dur la novel·la a l'escenari genera necessàriament un gran muntatge teatral a l'alçada de la dimensió coral de l'obra, com el que recentment hem vist al Teatre Nacional, adaptat pel mestre Josep Maria Benet i Jornet. Però el veritable interès humà de la novel·la és el drama personal de la protagonista, i l'autèntic valor literari de l'obra el meravellós estil poètic de l'autora, el personalíssim i inconfusible estil de la Rodoreda, la llengua de l'emoció. I tot això, més que en aquesta superproducció pública (d'altra banda necessària en un país normal), s'ha aconseguit millor en adaptacions més sobries i més focalitzades en la Colometa, com ara el muntatge de Joan Ollé que el Teatre Borràs de Barcelona acollí el 2004, o la coneguda pel·lícula que dirigí el 1982 Francesc Betriu, amb una joveníssima Sílvia Munt en el paper de Colometa. Però cap Colometa, cap Natàlia, cap Rodoreda, ni de bon tros, no ha estat interpretada al nostre parer tan magistralment com ho ha fet, si més no aquest vespre a Lleida, la també jove Gemma Sangerman. Felicitats i molts d'èxits, Gemma; el teu talent els mereix! I gràcies al CPNL per aportar un espectacle d'aquesta qualitat artística a la vida cultural de la ciutat llunyana, que es desvetlla de la boira de la llarga nit de pedra amb pas ferm però lentíssim, "amb l'ànima encara desada dintre la clofolla de la son".

28 d’abril del 2008

Lleida, ciutat d'art

Aquest cap de setmana ha tingut lloc el Llei d'Art 2008, la fira independent d'art que se celebra anualment al pavelló 1 de la Fira de Lleida, més conegut com a "Palau (sic) de Vidre". Sortosament de fires d'art a Lleida n'hi ha més d'una; els artistes plàstics del Far West ens tenen ben acostumats a llur presència al llarg de l'any en diversos espais oberts de la ciutat llunyana: davant l'IEI, a la plaça de la Paeria, a l'avinguda de Francesc Macià, etc, a banda de petites mostres en diverses sales lleidatanes. Les diverses entitats artístiques de la ciutat, al seu torn, convoquen sengles premis de creació plàstica. S'escau, però, que Llei d'Art és la més important d'aquestes fires, i l'única, si no m'erro, de caire internacional, i diverses entitats artístiques i mitjans de comunicació, a més de la pròpia organització de la Fira, atorguen també premis a les millors obres dels expositors. Precisament per la seua magnitud el Llei d'Art és l'única fira artística de Lleida que té lloc en un pavelló dels Camps Elisis no pas al bell mig de l'eix de vinants que vertebra el trànsit de vianants de la ciutat. I potser això la converteix paradoxalment en la menys coneguda en relació a la seua importància. Dissabte assistírem a tan cabdal esdeveniment artístic, que compartia els Camps Elisis amb la cinquena Lleida LAN Party i amb una fira d'artesania medieval, i tot i que alguns pintors joves es van trobar amb vendes que no esperaven, el públic era més aviat escàs. Diumenge fou de fet el dia fort, però lluny encara del quòrum que un esdeveniment d'aquestes característiques hauria de convocar.


I és trobem que la cosa s'ho val, perquè n'hi ha de tots els colors i per a tots els gustos: pintura i escultura, clàssic i postmodern, figuratiu i abstracte, gros i petit, etc. I els organitzadors de "la Fira dels Artistes" han tingut l'encomiable habilitat d'aplegar expositors d'una gran diversitat estilística, que convivien en la riquesa de la diferència en estands majoritàtiament compartits, així com de conjuminar la presència internacional amb artistes catalans, i els expositors professionals amb una interessant mostra d'obres d'estudiants de batxillerat artístic de Lleida (i déu-n'hi-do quins talents pugen, particularment al Col·legi Espiscopal!). I precisament pels qui s'inicien o s'interessen en la creació plàstica, la mostra Llei d'Art afegeix a l'espai expositiu, a banda de la cirereta d'un pianista tocant en viu, tot un seguit d'activitats i tallers gratuïts en què diversos artistes veterans llegaven el tresor impagable de llur experiència en diverses tècniques i disciplines plàstiques: retrat, aquarel·la, gravat, etc. I alguns fins i tot tingueren l'amabilitat de sortejar entre els assistents l'obra elaborada com a exemple durant el taller. Consti aquí la nostra gratitud per la prova d'autor del magnífic gravat de motiu musical, inspirat en el treball d'un luthier amic seu, que l'artista berguedanenc Carles Vergés (a la foto) ens féu a mans després d'imprimir-lo en viu en plena fira.

Esperem doncs que la progressiva consolidació del Llei d'Art, que enguany arribava tot just a la segona edició, li doni el relleu que li pertoca, i la corresponent afluència de públic. A tal efecte, segons que llegim al seu web, "Llei d'Art editarà, trimestralment, amb col·laboració amb la Diputació de Lleida, una revista especialitzada, destinada a promoure i difondre l’art, en totes les seves expressions, prestant especial atenció a la innovació i a la creació, als artistes novells i als qui desitgin obrir nous horitzons en el mercat artístic brandant únicament l’estendard de la creativitat i la capacitat de transmetre sensacions i emocions". I és que, segons els organitzadors, "Llei d'Art es presenta no només com un certamen anual d’art, sinó que busca també erigir-se com a punt de referència artístic obert a tots, tant artistes, com galeristes i interessats en l’apassionant món de l’art". En endavant ja ho sabeu, doncs. L'entrada només costa cinc euros (tot i que el web de Fira de Lleida l'anunciava a tres) i no és difícil aconseguir-ne invitacions mitjançant la premsa local o la paradeta que Llei d'Art instal·la al carrer major el Dia del Llibre. Pel que fa a la revista Llei d'Art, efectivament impresa amb gran luxe als obradors de la Diputació, té un preu de sis euros però pot obtenir-se de franc als diversos estands dels expositors. Ens plau cloure aquesta crònica encoratjant els organtizadors a mantenir i fer créixer aquesta mostra artística per acostar Lleida a l'art i l'art a Lleida, i per consolidar, en definitiva, la ciutat de la boira com a ciutat d'art i d'artistes.

26 d’abril del 2008

Obertura intimista dels cinquens 'Versos de Temporada' a càrrec de Teresa Colom


Forçant septentrionalment el concepte de terres de Ponent fins al Pirineu, la cinquena edició del cicle de poesia Versos de Temporada, dedicat a promocionar els joves poetes ponentins, s'obrí abans-d'ahir amb un recital de la jove poetessa Teresa Colom i Pich, que nasqué i estudià a la Seu d'Urgell, es llicencià i resideix a Barcelona i "viu els sentiments" a Andorra. Amb un peu a la muntanya i l'altre a la metròpoli, doncs, Colom medita el món des de la talaia pirinenca i difon els fruits poètics del locus amoenus des de la trona del Cap i Casal, però també per viles i pobles en freqüents recitals arreu de les comarques. Com el que abans-d'ahir donà el tret de sortida als Versos de Temporada d'enguany. Hi assistírem, i a fe que la noia engegà el tret ben amunt! I és que pocs poetes saben recitar els seus versos com ho féu Teresa Colom, afegint al seu talent poètic unes professionalíssimes dots de rapsoda. La dicció, l'entonació, les pauses; tot acuradament treballat, i ben natural alhora. Certament la veritat "perd contingut al passar-la a paraules", però reviu altre cop quan es reciten com ho fa ella. En un Cafè del Teatre tanmateix més buit que ple (a Lleida si no hi ha claca familiar no omples, coses del Far West), la veu càlida i acollidora de la poetessa pirinenca no trigà a crear un eficaç ambient intimista que li atorgà l'empatia necessària per emocionar-nos amb la senzillesa i naturalitat de cadascun dels seus versos, majoritàriament d'amor, però sempre visiblement pouats de les profunditats de l'ànima, d'allò més pregon i dolorós de l'ésser humà, d'allò més tràgic de la condició humana, d'allò que genera tot art i tota necessitat de comunicar i estimar, d'allò que, en definitiva, com deia el títol del recital, "no en diem decepció, en diem soledat". Gràcies, Teresa, per fer-nos estimar encara una mica més la vida amb els teus versos, que ens evocaren un cop més la necessitat imperiosa d'omplir, com deia Tagore, cada minut de la vida amb seixanta segons que valguin la pena, abans no arribi "el final conegut" que fa de l'existència una elegia.

24 d’abril del 2008

El miracle dels llibres de Lleida

Estem plenament convençuts que ahir vam presenciar un gran Dia del Llibre per a Lleida. El parèntesi de bon temps en aquests dies de pluja (malgrat que aquests siguin al seu torn una minsa interrupció de la persistent sequera) abocà la població al carrer tot i ser dia laborable, talment com si tots els empresaris s'haguessin descuidat la gàbia oberta i se'ls haguessin escapat els treballadors, cosa que convertí en un èxit de públic tant les vendes com les activitats festives programades.


D'altra banda, ja fos per consciència social dels compradors o per estratègia comercial dels venedors, a Lleida aquest èxit de vendes llibresques regracià afortunadament els nostres autors més que no pas els habituals supervendes espanyols i estadounidencs: al final de la jornada hagiogeorgiana els llibreters ens resumien les vendes de ficció en català a Lleida amb tres dades signiticatives per a l'autoestima literària lleidatana:

  1. L'autor ponentí més venut fou Pep Coll.
  2. L'autor català més venut fou Pep Coll.
  3. L'autor del món més venut fou Pep Coll.


Espectacular! Parlem en tots tres casos, és clar, de Les senyoretes de Lourdes. Enhorabona, Pep, per aquest èxit aclaparador que contradiu la dita sobre els profetes a la seua terra, i sobretot per haver-ho fet amb un llibre que desmitifica de dalt a baix el suposat miracle d'aquella abans plàcida vila occitana que tant rendiment reclutatori i recaptatori ha donat fins ara a l'església catòlica. En no ficció, el ponentí més venut ha estat l'Isidre Esteve, l'expilot d'Oliana que relata el seu tràgic canvi de rodes i els seus projectes de futur a La sort del meu destí. Enhorabona també per la valentia del teu testimoni.

Pel que fa a les roses, els lleidatans (i les lleidatanes que no estan per clixés sexistes) preferiren comprar-les beneficiant, més que no pas les empreses comercials del sector, les diverses parades solidàries, associatives i estudiantils que un any més reeixiren a poblar els carrers malgrat les pressions exclusivistes dels floristes professionals. I és que davant la demanda popular d'accés fàcil i econòmic a la rosa, com passa amb la música, no hi ha pressions econòmiques ni solucions policials que valguin. Val a dir, però, que a banda d'oferir més punts de venda i preus menys abusius, les estratègies dels paradistes alternatius per atreure el públic solen ser d'allò més diverses, algunes mereixedores d'un premi a l'originalitat, com ara les roses dibuixades de Lleid'Art.

Destacarem, però, l'habitual parada de la parròquia de Sant Ignasi vora la plaça del mal nom, que pel preu de quatre euros oferia enguany, a més de la rosa amb l'espiga i l'embolcall i la corresponent dosi de neteja de consciència per inversió en solidaritat, ni més ni menys que una abraçada dels paradistes. Una abraçada d'agraïment sincer per la col·laboració ciutadana amb llur causa. Un obsequi que no costa res i que val molt, i que enriqueix alhora qui rep i qui dóna, però que paradoxalment no va demanar gairebé ningú. Evidentment, volguerem ser l'excepció i férem valdre el nostre dret a una gran abraçada empàtica i teletúbica.


Res a veure amb les que es proferien d'esma els protagonistes de la recepció oficial que oferia a la una l'Institut d'Estudis Ilerdencs i que, com a tal recepció oficial, aplegà, malgrat la qualitat de la vianda, força polítics però tot just una desena d'escriptors i un cantautor. Envoltats això sí, de diversos estands de publicacions institucionals i mitjans de comunicació i de tal quantitat de globus vermells que l'acte més aviat semblava un míting electoral del partit que governa la institució. Potser sí que un globus vermell s'assembla relativament a una rosa, però s'assembla encara més a un globus del PSC. El llenguatge subliminal sempre és el que fa més feina.


Potser alguns eren a la Marató de Poesia que tenia lloc des de les deu a la Biblioteca Pública, i potser d'altres fugien apressats de l'IEI per arribar a temps, malgrat la multitud i els compromisos, al vermut literari de la llibreria Punt de Llibre a la rambla d'Aragó. A la Marta Alòs, per exemple, li tocà córrer després de ser interceptada al vol pels periodistes.


Però a la rambla d'Aragó ja els esperava un nou estol de periodístes àvids d'exclusives literàries, una munió d'amics i coneguts esperant també per felicitar-los, companys escriptors, i algun transeünt ociós presumptament lector atret per l'espectacle, més que no pas pel gasiu aperitiu ofert per la llibreria (amb fons privats sempre sap més greu llençar la casa per la finestra). I entre els companys escriptors, com sempre, varietat de gèneres i edats, des de la veterana poetessa Rosa Fabregat, que fa pocs dies ens presentava la seva novel·la Hereus i brodadores, en què evoca la seva infantesa rural com a testimoni d'un imaginari col·lectiu que es perd, fins al jove assagista i editor Ramon Usall, que ara s'estrena com a novel·lista amb Tots els camins porten a Romania, una prometedora novel·la negra guardonada a la Nit Literària Andorrana 2007 amb el Premi de Novel·la Curta Manuel Cerqueda i Escaler.


I en acabar les relacions socials, la inevitable foto oficial anual dels escriptors lleidatans, de la qual no disposem perquè, per prec explícit d'en Lluís Sanmartín, erem a l'altra banda de les càmeres, tot i no disposar de novetat editorial individual. Ens col·locàrem, doncs, juntament amb l'Enric Falguera, en un segon terme, que és el que escau enguany a la nostra condició: la nosta novetat editorial és en un llibre col·lectiu mentre que la d'ell sembla ser que encara no ha acabat de sortir, entretinguda als obradors de can Pagès, xerrant amb la dona del qual aconseguirem passar prou inadvertits rere la plantilla ofiical d'escriptors lleidatans amb novetat editorial. Una plantilla prou nodrida tant en ficció com en no ficció, amb la paradoxal absència dels líders de vendes del Far West: l'escriptor Pep Coll i l'expilot Isidre Esteve. I és que ahir ambdós esmorzaren i signaren a Barcelona, juntament amb la líder de vendes d'allà, la Najat El Hachmi.


Heus ací, doncs, per qui no es conformi amb comprar llibres un sol dia a l'any, les novetats de ficció (incloent la literatura infantil) dels autors ponentins:
  • Ignasi Revés: Oli en un llum (Fonoll)
  • Rosa Fabregat: Hereus i brodadores (Pagès)
  • Núria Añó: L'escriptora morta (Omicron)
  • Marta Planes: Temps d'absències (Acteon)
  • Francesca Reig: Secrets desvetllats (Pagès)
  • Maria Barbal: Emma (Columna)
  • Pep Coll: Les senyoretes de Lourdes (Proa) i L'habitació de ma germana (Empúries)
  • Ramon Usall: Tots els camins porten a Romania (Pagès)
  • Diversos: A banda i banda de l'ombra i altres narracions (Pagès)
  • Txema Martínez: L'arrel i la pluja (Proa)
  • Josep Maria Nogueras: Tots els camins del vespre (Pagès)
  • Josep Camps (ed.): L'horta daurada de Joan Baptista Xuriguera (Fonoll)
  • Pere Bellmunt: Estampes. Antologia poètica 1970-2007 (Fonoll)
  • Pilar Senpau i Sandra Malca: Nil i els colors de la poma (Pagès)
  • Joan Ordi i Cinta Ramos: Cantallops (Lo Carriscle)
  • Araceli Segarra: La Tina a l’Everest i La Tina a l’Antàrtida (Beascoa)

Qui no llegeixi els nostres escriptors, doncs, serà perquè no voldrà. Fins i tot les òptiques sortiren ahir al carrer a repartir publicitat d'ulleres per si algú adduia manca d'agudesa visual per autoconvèncer-se de no llegir.

Però el Dia del Llibre no va consistir només en vendre. També va donar lloc a diverses activitats culturals, especialment de caire musical i teatral, que cap al vespre van acabar de reblar el toc festiu a la jornada, més enllà del comerç floral i llibresc. La primera a fer-se sentir, a quarts de set, fou la música tradicional dels Ministrils del Rosselló, programats per l'Ateneu Popular de Ponent com a prèvia del cicle Lo Sarau 2008 que tindrà lloc del l'1 al 4 de maig. El trio liderat per Ives Gras, que com el seu nom indica aplega dos músics del Rosselló però també un de la Garrotxa, amenitzà una plaça de Sant Francesc poblada de cadires ocupades però buida de balladors. Val a dir que la distribució d'edats del públic, bàsicament avis i criatures, no hi ajudà gaire. Això sí: la poca participació no impedí als ateneïstes fidelíssims ballar de cap a cap de l'actuació xotis, valsets i masurques, i fins i tot algun cercle cirquesià.


Molt més públic i molt menys moviment hi havia, en canvi, al concert que no gaire lluny i no gaire més tard oferia la Banda Municipal de Lleida, en una plaça de Sant Joan plena de gom a gom, flam i pont inclosos.


Al mateix punt de les set de la tarda, la Cobla Jovenívola d'Agramunt oferia davant l'antic Casal de Joventut Republicana que actualment ocupa l'IMAC una ballada de sardanes organitzada pel Grup Sardanista Montserrat.



Lletgisme per a quatre gats

Encara dins l'àmbit musical, però a porta tancada i de pagament en aquest cas, hem de destacar el concert més atípic de la jornada, que tingué lloc a les nou de la nit a l'Auditori de Fundació "la Caixa" a càrrec del jove i versàtil músic barceloní Pau Vallvé, metamorfosat en el seu estrafolari personatge lletgista Estanislau Verdet. I és que després d'anys pacients de trajectòria musical seriosa i desconeguda Vallvé sembla haver trobat la fórmula d'un incipient èxit populat i mediàtic en aquest autoinventat corrent estètic que anonema lletgisme, i que consisteix bàsicament en l'explotació artística d'una suposada crítica de l'esnobisme (que alhora el practica) i en una apologia de la lletjor com a valor estètic. En definitiva es tracta, doncs, de donar simplement una volta més, a l'empara de la ironia, a l'absurditat nihilista de la postmodernitat, de la qual amb tot no sembla poder escapar, si és que tal volta ho pretenia.



D'altra banda, el desembarcament lleidatà de Verdet, que es presentà a la terra ferma acompanyat dels seus Crustacis Homologats en formació reduïda, no aconseguí ni de bon tros l'èxit de públic que hom pot veure als seus vídeos en directe, ja que, a jutjar pel quòrum del concert, les masses lletgistes del Far West es redueixen a una desena de persones mal comptades, comptant els amics, la responsable de la sala, el tècnic de so i el càmera que ho enregistrava per afegir a la col·lecció de vídeos. O potser en realitat els lletgistes lleidatans són tan nombrosos com conseqüents, i decidiren amb tota coherència fer un lleig al cantant no anant-lo a veure. Hi ha potser actitud més lletgista? Hi ha millor regal, hi ha millor resposta per a un apologeta del lletgisme? Potser per a en Verdet sí, però però pel pobre Vallvé tal vegada no. Perquè des de la primera nota i des del primer mot en Vallvé demostrà ser, més que no pas el pallasso que intenta interpretar, un músic amb talent, i no ho pot dissimular encara que ho intenti. Essent com era l'objectiu, doncs, fracàs rotund. Però talent musical.



Sobre una original base rítmica bastida en directe per addició de de sons d'objectes tan diversos com una grapadora repetits en bucle (oh, la tecnologia!) i acompanyat de bons músics a les guitarres i al teclat, Vallvé defensà uns temes ben construïts, de factura professional, en què el suposat lletgisme es reduïa de fet a la ocurrència i la ironia de les lletres sobre l'egocentrisme de l'artista ("Himne", "Farsant per la font del gat") o sobre aspectes de polemització més recurrent com ara el model de català col·loquial ("Per fer país insultem en català"), i a un to de veu volgudament apagat, cursi i curt de gambals, tipus Albert Pla però uns quants tons més baixa (tant, que resultava fosca i inintel·ligible, impedint així la comprensió de les lletres, és a dir de l'essència configuradora del lletgisme) . En presentar les cançons, el discurs mancava de tot l'enginy oratori que caldria esperar del perfil histriònic del personatge i es col·locava en canvi en una tesitura encara més seriosa i apagada, tipus Eugeni però més desdibuixat. Concloem en definitiva, que el talent del músic transcendeix i inhabilita en gran mesura el personatge que intenta esdevenir a fi de treure rendiment de l'estupidesa social generalitzada en matèria que regeix les modes, i que per tant no aconsegueix l'objectiu pretès i promès, ja que el producte esdevé paradoxalment força reeixit en qualitat musical però no en lletgisme, de manera que faria bé deixant de cercar una ridiculesa que no li escau (i que no assoleix, insistim) i tornant a les coses serioses encara que li aportin menys diners i fama que dignitat profesisonal.


Terra Baixa per a tres actors

En l'àmbit teatral, un gènere tant minoritari en format llibre com exitós sobre l'escenari, cal destacar, a banda d'una petita adaptació infantil de la llegenda de Sant Jordi que la veterana companyia lleidatana Xip-Xap representà tres cops al llarg de la tarda davant l'IEI, cal destacar l'estrena al Teatre Principal d'un dels clàssics del teatre realista català i una de les obres de plentitud d'un dels nostres millors dramaturgs de tots els temps: Terra Baixa, d'Àngel Guimerà. La mítica tragèdia rural fou representada matí, tarda i nit, gairebé sense descans, per la companyia Josafat Teatre, on retrobàrem a l'escenari, en el paper de Marta, la Pepita Ruestes, una coneguda cara de la televisió lleidatana i una veu que s'inicià en les ondes hertzianes amb la ràdio abans de fer el salt al canal de televisió la propvinent desaparició del qual ella mateixa denuncia tothora ("És injust que..."). Una veu que ara ens sorprenia amb un notable poder d'expressió dramàtica, especialment emotiva ens els passatges lírics.



Amb ella i dos actors més pels altres dos papers protagonistes, en Manelic (Àlex Oncins) i en Sebastià (Josep Anton Pena), en tingué ben bé prou l'adaptador i director de l'obra, l'Emili Baldellou, per posar en escena aquest gran drama social amb els mínims recursos humans. La clau: substituir tot allò prescindible. Amb un tractament dramatúrgic netament modernista, l'amic Baldellou despullà el text de tot element innecessari i muntà un sistema de so quadrafònic amb què reduí la insignificant però imprescindible presència del mossèn al so frontal d'unes passes i enllaunà tots els personatges secundaris en veus d'ambient projectades des de pantalles posteriors, talment les veus fora de quadre als cinemes, per tal de situar imaginàriament a la platea el poble que no hi havia sobre l'escenari. I a la platea s'adreçaven consegüentment en Manelic i en Sebastià en parlar al poble, en un pseudotrencament convencional de la quarta paret que no deixa de sobtar en una obra de finals del segle XIX, tot i que no gaire més que certs anacronismes, sospito que volguts pel bromista del director, en els efectes d'ambient, com ara l'actualíssima petició del poble als nuvis: que es facin "un petó de cine al dalt de la cadira", abans i tot de la invenció del setè art. Ara bé: aquesta moderna interpelació al públic, si bé un tant exagerada al passi de tarda (amb deserció d'espectadors indignats inclosa, segons fonts de la companyia), juntament amb el reforç melodramàtic d'una banda sonora minimalista i tensa estratègicament col·locada en els passatges clau i la solidesa visual d'una brillant escenografia alhora senzilla i complexa, antiga i moderna, assimètrica i equilibrada, contribuïa eficaçment a l'acceptació per part del públic d'una versemblança un tant malmesa a l'inici per una intepretació sobreactuada i dels personatges, especialment en Manelic, i una projecció sobredimensionada de llur agressivitat. Però així com aquestes mancances van minvant, o si més no van perdent pes, al llarg dels setanta-cinc minuts que dura l'obra, la veritable assignatura pendent de la companyia és la naturalitat dels moviments, que especialment en el cas d'en Sebastià, resultaven del tot encarcarats i artificials, i doncs gens versemblants.



Amb millor dramatúrgia que execució, doncs, aquest difícil repte d'una adaptació radicalment retallada en duració i en repartiment d'un clàssic català d'anomenada ha estat assolit, si bé a la intepretació, que assoleix moments de gran emotivitat, li caldria de totes passades, per acabar de matar el llop, atenuar les tintes, suavitzar l'expressió de les fúries, i sobretot desencarcarar els moviments, feina de direcció que confiem que tinguin temps de fer abans de posar-se en gira, per tal de treure tot el rendiment possible al considerable potencial artísitc que té el muntatge.

23 d’abril del 2008

Proemi

Després del periple barceloní a què la nostra activitat acadèmica i professional en el sector editorial ens dugué, jo i la meua circumstància, de comú acord, decidírem deixar la insalubritat metropolitana i repatriar-nos a la capital de Ponent, que és on és viu bé i on, de fet, hi ha temps per viure. L'aïllament logístic i psicològic que ens fa ser el Far West de Catalunya també té els seus avantatges. I que duri! La boira i els quilòmetres ens guardin d'esdevenir el setè cinturó barceloní. Llarga vida en calma a la ciutat dolça i secreta, enmig d'enlloc, de tot llunyana. Una altra n'hi ha potser? No per als lleidatans. Jo sóc d'ací, no ho puc canviar, això. En tornats a la terra ferma ens complagué constatar amb grata sorpresa un relatiu deixondiment cultural d'aquesta nostra, trista i dissortada ciutat llunyana, tan persistentment castigada per guerres, invasions i repressió, i pel consegüent autoodi inculcat. Tants de cops ens han volgut aterrar! I tants de cops hem reeixit de les cendres, amb lentitud de cargol però tenaços, constants, invictes! Car sempre la remor persisteix, l'ànima catalana persisteix, i sobreviu als seus il·lusos enterradors. Però quin llarg i costós ressorgiment! De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d’angoixa i de silencis. Hem d'anar més lluny encara, sempre molt més lluny. Però som on som: més val saber-ho i dir-ho, i que tothom ho escolti. Així que ara mateix enfilo aquest bloc amb el fil d’aquest propòsit que us dic i em poso a redactar, en la sigular jornada d'avui, Dia del Llibre, aquest espill del nostre avenç cultural.


Vegis Lleida, visquis Lleida, i la construexis, i la desconstrueixis, i la tornis a bastir, i, finalment, la gaudeixis, i l'estimis!