Després del periple barceloní a què la nostra activitat acadèmica i professional en el sector editorial ens dugué, jo i la meua circumstància, de comú acord, decidírem deixar la insalubritat metropolitana i repatriar-nos a la capital de Ponent, que és on és viu bé i on, de fet, hi ha temps per viure. L'aïllament logístic i psicològic que ens fa ser el Far West de Catalunya també té els seus avantatges. I que duri! La boira i els quilòmetres ens guardin d'esdevenir el setè cinturó barceloní. Llarga vida en calma a la ciutat dolça i secreta, enmig d'enlloc, de tot llunyana. Una altra n'hi ha potser? No per als lleidatans. Jo sóc d'ací, no ho puc canviar, això. En tornats a la terra ferma ens complagué constatar amb grata sorpresa un relatiu deixondiment cultural d'aquesta nostra, trista i dissortada ciutat llunyana, tan persistentment castigada per guerres, invasions i repressió, i pel consegüent autoodi inculcat. Tants de cops ens han volgut aterrar! I tants de cops hem reeixit de les cendres, amb lentitud de cargol però tenaços, constants, invictes! Car sempre la remor persisteix, l'ànima catalana persisteix, i sobreviu als seus il·lusos enterradors. Però quin llarg i costós ressorgiment! De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d’angoixa i de silencis. Hem d'anar més lluny encara, sempre molt més lluny. Però som on som: més val saber-ho i dir-ho, i que tothom ho escolti. Així que ara mateix enfilo aquest bloc amb el fil d’aquest propòsit que us dic i em poso a redactar, en la sigular jornada d'avui, Dia del Llibre, aquest espill del nostre avenç cultural.
Vegis Lleida, visquis Lleida, i la construexis, i la desconstrueixis, i la tornis a bastir, i, finalment, la gaudeixis, i l'estimis!
