El miracle dels llibres de Lleida

Estem plenament convençuts que ahir vam presenciar un gran Dia del Llibre per a Lleida. El parèntesi de bon temps en aquests dies de pluja (malgrat que aquests siguin al seu torn una minsa interrupció de la persistent sequera) abocà la població al carrer tot i ser dia laborable, talment com si tots els empresaris s'haguessin descuidat la gàbia oberta i se'ls haguessin escapat els treballadors, cosa que convertí en un èxit de públic tant les vendes com les activitats festives programades.

D'altra banda, ja fos per consciència social dels compradors o per estratègia comercial dels venedors, a Lleida aquest èxit de vendes llibresques regracià afortunadament els nostres autors més que no pas els habituals supervendes espanyols i estadounidencs: al final de la jornada hagiogeorgiana els llibreters ens resumien les vendes de ficció en català a Lleida amb tres dades signiticatives per a l'autoestima literària lleidatana:

1. L'autor ponentí més venut fou Pep Coll.
2. L'autor català més venut fou Pep Coll.
3. L'autor del món més venut fou Pep Coll.

Espectacular! Parlem en tots tres casos, és clar, de Les senyoretes de Lourdes. Enhorabona, Pep, per aquest èxit aclaparador que contradiu la dita sobre els profetes a la seua terra, i sobretot per haver-ho fet amb un llibre que desmitifica de dalt a baix el suposat miracle d'aquella abans plàcida vila occitana que tant rendiment reclutatori i recaptatori ha donat fins ara a l'església catòlica. En no ficció, el ponentí més venut ha estat l'Isidre Esteve, l'expilot d'Oliana que relata el seu tràgic canvi de rodes i els seus projectes de futur a La sort del meu destí. Enhorabona també per la valentia del teu testimoni.

Pel que fa a les roses, els lleidatans (i les lleidatanes que no estan per clixés sexistes) preferiren comprar-les beneficiant, més que no pas les empreses comercials del sector, les diverses parades solidàries, associatives i estudiantils que un any més reeixiren a poblar els carrers malgrat les pressions exclusivistes dels floristes professionals. I és que davant la demanda popular d'accés fàcil i econòmic a la rosa, com passa amb la música, no hi ha pressions econòmiques ni solucions policials que valguin. Val a dir, però, que a banda d'oferir més punts de venda i preus menys abusius, les estratègies dels paradistes alternatius per atreure el públic solen ser d'allò més diverses, algunes mereixedores d'un premi a l'originalitat, com ara les roses dibuixades de Lleid'Art.

Destacarem, però, l'habitual parada de la parròquia de Sant Ignasi vora la plaça del mal nom, que pel preu de quatre euros oferia enguany, a més de la rosa amb l'espiga i l'embolcall i la corresponent dosi de neteja de consciència per inversió en solidaritat, ni més ni menys que una abraçada dels paradistes. Una abraçada d'agraïment sincer per la col·laboració ciutadana amb llur causa. Un obsequi que no costa res i que val molt, i que enriqueix alhora qui rep i qui dóna, però que paradoxalment no va demanar gairebé ningú. Evidentment, volguerem ser l'excepció i férem valdre el nostre dret a una gran abraçada empàtica i teletúbica.


Res a veure amb les que es proferien d'esma els protagonistes de la recepció oficial que oferia a la una l'Institut d'Estudis Ilerdencs i que, com a tal recepció oficial, aplegà, malgrat la qualitat de la vianda, força polítics però tot just una desena d'escriptors i un cantautor. Envoltats això sí, de diversos estands de publicacions institucionals i mitjans de comunicació i de tal quantitat de globus vermells que l'acte més aviat semblava un míting electoral del partit que governa la institució. Potser sí que un globus vermell s'assembla relativament a una rosa, però s'assembla encara més a un globus del PSC. El llenguatge subliminal sempre és el que fa més feina.

Potser alguns eren a la Marató de Poesia que tenia lloc des de les deu a la Biblioteca Pública, i potser d'altres fugien apressats de l'IEI per arribar a temps, malgrat la multitud i els compromisos, al vermut literari de la llibreria Punt de Llibre a la rambla d'Aragó. A la Marta Alòs, per exemple, li tocà córrer després de ser interceptada al vol pels periodistes.

Però a la rambla d'Aragó ja els esperava un nou estol de periodístes àvids d'exclusives literàries, una munió d'amics i coneguts esperant també per felicitar-los, companys escriptors, i algun transeünt ociós presumptament lector atret per l'espectacle, més que no pas pel gasiu aperitiu ofert per la llibreria (amb fons privats sempre sap més greu llençar la casa per la finestra). I entre els companys escriptors, com sempre, varietat de gèneres i edats, des de la veterana poetessa Rosa Fabregat, que fa pocs dies ens presentava la seva novel·la Hereus i brodadores, en què evoca la seva infantesa rural com a testimoni d'un imaginari col·lectiu que es perd, fins al jove assagista i editor Ramon Usall, que ara s'estrena com a novel·lista amb Tots els camins porten a Romania, una prometedora novel·la negra guardonada a la Nit Literària Andorrana 2007 amb el Premi de Novel·la Curta Manuel Cerqueda i Escaler.

I en acabar les relacions socials, la inevitable foto oficial anual dels escriptors lleidatans, de la qual no disposem perquè, per prec explícit d'en Lluís Sanmartín, erem a l'altra banda de les càmeres, tot i no disposar de novetat editorial individual. Ens col·locàrem, doncs, juntament amb l'Enric Falguera, en un segon terme, que és el que escau enguany a la nostra condició: la nosta novetat editorial és en un llibre col·lectiu mentre que la d'ell sembla ser que encara no ha acabat de sortir, entretinguda als obradors de can Pagès, xerrant amb la dona del qual aconseguirem passar prou inadvertits rere la plantilla ofiical d'escriptors lleidatans amb novetat editorial. Una plantilla prou nodrida tant en ficció com en no ficció, amb la paradoxal absència dels líders de vendes del Far West: l'escriptor Pep Coll i l'expilot Isidre Esteve. I és que ahir ambdós esmorzaren i signaren a Barcelona, juntament amb la líder de vendes d'allà, la Najat El Hachmi.

Heus ací, doncs, per qui no es conformi amb comprar llibres un sol dia a l'any, les novetats de ficció (incloent la literatura infantil) dels autors ponentins:

• Ignasi Revés: Oli en un llum (Fonoll)
• Rosa Fabregat: Hereus i brodadores (Pagès)
• Núria Añó: L'escriptora morta (Omicron)
• Marta Planes: Temps d'absències (Acteon)
• Francesca Reig: Secrets desvetllats (Pagès)
• Maria Barbal: Emma (Columna)
• Pep Coll: Les senyoretes de Lourdes (Proa) i L'habitació de ma germana (Empúries)
• Ramon Usall: Tots els camins porten a Romania (Pagès)
• Diversos: A banda i banda de l'ombra i altres narracions (Pagès)
• Txema Martínez: L'arrel i la pluja (Proa)
• Josep Maria Nogueras: Tots els camins del vespre (Pagès)
• Josep Camps (ed.): L'horta daurada de Joan Baptista Xuriguera (Fonoll)
• Pere Bellmunt: Estampes. Antologia poètica 1970-2007 (Fonoll)
• Pilar Senpau i Sandra Malca: Nil i els colors de la poma (Pagès)
• Joan Ordi i Cinta Ramos: Cantallops (Lo Carriscle)
• Araceli Segarra: La Tina a l’Everest i La Tina a l’Antàrtida (Beascoa)

Qui no llegeixi els nostres escriptors, doncs, serà perquè no voldrà. Fins i tot les òptiques sortiren ahir al carrer a repartir publicitat d'ulleres per si algú adduia manca d'agudesa visual per autoconvèncer-se de no llegir.

Però el Dia del Llibre no va consistir només en vendre. També va donar lloc a diverses activitats culturals, especialment de caire musical i teatral, que cap al vespre van acabar de reblar el toc festiu a la jornada, més enllà del comerç floral i llibresc. La primera a fer-se sentir, a quarts de set, fou la música tradicional dels Ministrils del Rosselló, programats per l'Ateneu Popular de Ponent com a prèvia del cicle Lo Sarau 2008 que tindrà lloc del l'1 al 4 de maig. El trio liderat per Ives Gras, que com el seu nom indica aplega dos músics del Rosselló però també un de la Garrotxa, amenitzà una plaça de Sant Francesc poblada de cadires ocupades però buida de balladors. Val a dir que la distribució d'edats del públic, bàsicament avis i criatures, no hi ajudà gaire. Això sí: la poca participació no impedí als ateneïstes fidelíssims ballar de cap a cap de l'actuació xotis, valsets i masurques, i fins i tot algun cercle cirquesià.

Molt més públic i molt menys moviment hi havia, en canvi, al concert que no gaire lluny i no gaire més tard oferia la Banda Municipal de Lleida, en una plaça de Sant Joan plena de gom a gom, flam i pont inclosos.

Al mateix punt de les set de la tarda, la Cobla Jovenívola d'Agramunt oferia davant l'antic Casal de Joventut Republicana que actualment ocupa l'IMAC una ballada de sardanes organitzada pel Grup Sardanista Montserrat.

Lletgisme per a quatre gats

Encara dins l'àmbit musical, però a porta tancada i de pagament en aquest cas, hem de destacar el concert més atípic de la jornada, que tingué lloc a les nou de la nit a l'Auditori de Fundació "la Caixa" a càrrec del jove i versàtil músic barceloní Pau Vallvé, metamorfosat en el seu estrafolari personatge lletgista Estanislau Verdet. I és que després d'anys pacients de trajectòria musical seriosa i desconeguda Vallvé sembla haver trobat la fórmula d'un incipient èxit populat i mediàtic en aquest autoinventat corrent estètic que anonema lletgisme, i que consisteix bàsicament en l'explotació artística d'una suposada crítica de l'esnobisme (que alhora el practica) i en una apologia de la lletjor com a valor estètic. En definitiva es tracta, doncs, de donar simplement una volta més, a l'empara de la ironia, a l'absurditat nihilista de la postmodernitat, de la qual amb tot no sembla poder escapar, si és que tal volta ho pretenia.

D'altra banda, el desembarcament lleidatà de Verdet, que es presentà a la terra ferma acompanyat dels seus Crustacis Homologats en formació reduïda, no aconseguí ni de bon tros l'èxit de públic que hom pot veure als seus vídeos en directe, ja que, a jutjar pel quòrum del concert, les masses lletgistes del Far West es redueixen a una desena de persones mal comptades, comptant els amics, la responsable de la sala, el tècnic de so i el càmera que ho enregistrava per afegir a la col·lecció de vídeos. O potser en realitat els lletgistes lleidatans són tan nombrosos com conseqüents, i decidiren amb tota coherència fer un lleig al cantant no anant-lo a veure. Hi ha potser actitud més lletgista? Hi ha millor regal, hi ha millor resposta per a un apologeta del lletgisme? Potser per a en Verdet sí, però però pel pobre Vallvé tal vegada no. Perquè des de la primera nota i des del primer mot en Vallvé demostrà ser, més que no pas el pallasso que intenta interpretar, un músic amb talent, i no ho pot dissimular encara que ho intenti. Essent com era l'objectiu, doncs, fracàs rotund. Però talent musical.

Sobre una original base rítmica bastida en directe per addició de de sons d'objectes tan diversos com una grapadora repetits en bucle (oh, la tecnologia!) i acompanyat de bons músics a les guitarres i al teclat, Vallvé defensà uns temes ben construïts, de factura professional, en què el suposat lletgisme es reduïa de fet a la ocurrència i la ironia de les lletres sobre l'egocentrisme de l'artista ("Himne", "Farsant per la font del gat") o sobre aspectes de polemització més recurrent com ara el model de català col·loquial ("Per fer país insultem en català"), i a un to de veu volgudament apagat, cursi i curt de gambals, tipus Albert Pla però uns quants tons més baixa (tant, que resultava fosca i inintel·ligible, impedint així la comprensió de les lletres, és a dir de l'essència configuradora del lletgisme) . En presentar les cançons, el discurs mancava de tot l'enginy oratori que caldria esperar del perfil histriònic del personatge i es col·locava en canvi en una tesitura encara més seriosa i apagada, tipus Eugeni però més desdibuixat. Concloem en definitiva, que el talent del músic transcendeix i inhabilita en gran mesura el personatge que intenta esdevenir a fi de treure rendiment de l'estupidesa social generalitzada en matèria que regeix les modes, i que per tant no aconsegueix l'objectiu pretès i promès, ja que el producte esdevé paradoxalment força reeixit en qualitat musical però no en lletgisme, de manera que faria bé deixant de cercar una ridiculesa que no li escau (i que no assoleix, insistim) i tornant a les coses serioses encara que li aportin menys diners i fama que dignitat profesisonal.

Terra Baixa per a tres actors

En l'àmbit teatral, un gènere tant minoritari en format llibre com exitós sobre l'escenari, cal destacar, a banda d'una petita adaptació infantil de la llegenda de Sant Jordi que la veterana companyia lleidatana Xip-Xap representà tres cops al llarg de la tarda davant l'IEI, cal destacar l'estrena al Teatre Principal d'un dels clàssics del teatre realista català i una de les obres de plentitud d'un dels nostres millors dramaturgs de tots els temps: Terra Baixa, d'Àngel Guimerà. La mítica tragèdia rural fou representada matí, tarda i nit, gairebé sense descans, per la companyia Josafat Teatre, on retrobàrem a l'escenari, en el paper de Marta, la Pepita Ruestes, una coneguda cara de la televisió lleidatana i una veu que s'inicià en les ondes hertzianes amb la ràdio abans de fer el salt al canal de televisió la propvinent desaparició del qual ella mateixa denuncia tothora ("És injust que..."). Una veu que ara ens sorprenia amb un notable poder d'expressió dramàtica, especialment emotiva ens els passatges lírics.

Amb ella i dos actors més pels altres dos papers protagonistes, en Manelic (Àlex Oncins) i en Sebastià (Josep Anton Pena), en tingué ben bé prou l'adaptador i director de l'obra, l'Emili Baldellou, per posar en escena aquest gran drama social amb els mínims recursos humans. La clau: substituir tot allò prescindible. Amb un tractament dramatúrgic netament modernista, l'amic Baldellou despullà el text de tot element innecessari i muntà un sistema de so quadrafònic amb què reduí la insignificant però imprescindible presència del mossèn al so frontal d'unes passes i enllaunà tots els personatges secundaris en veus d'ambient projectades des de pantalles posteriors, talment les veus fora de quadre als cinemes, per tal de situar imaginàriament a la platea el poble que no hi havia sobre l'escenari. I a la platea s'adreçaven consegüentment en Manelic i en Sebastià en parlar al poble, en un pseudotrencament convencional de la quarta paret que no deixa de sobtar en una obra de finals del segle XIX, tot i que no gaire més que certs anacronismes, sospito que volguts pel bromista del director, en els efectes d'ambient, com ara l'actualíssima petició del poble als nuvis: que es facin "un petó de cine al dalt de la cadira", abans i tot de la invenció del setè art. Ara bé: aquesta moderna interpelació al públic, si bé un tant exagerada al passi de tarda (amb deserció d'espectadors indignats inclosa, segons fonts de la companyia), juntament amb el reforç melodramàtic d'una banda sonora minimalista i tensa estratègicament col·locada en els passatges clau i la solidesa visual d'una brillant escenografia alhora senzilla i complexa, antiga i moderna, assimètrica i equilibrada, contribuïa eficaçment a l'acceptació per part del públic d'una versemblança un tant malmesa a l'inici per una intepretació sobreactuada i dels personatges, especialment en Manelic, i una projecció sobredimensionada de llur agressivitat. Però així com aquestes mancances van minvant, o si més no van perdent pes, al llarg dels setanta-cinc minuts que dura l'obra, la veritable assignatura pendent de la companyia és la naturalitat dels moviments, que especialment en el cas d'en Sebastià, resultaven del tot encarcarats i artificials, i doncs gens versemblants.

Amb millor dramatúrgia que execució, doncs, aquest difícil repte d'una adaptació radicalment retallada en duració i en repartiment d'un clàssic català d'anomenada ha estat assolit, si bé a la intepretació, que assoleix moments de gran emotivitat, li caldria de totes passades, per acabar de matar el llop, atenuar les tintes, suavitzar l'expressió de les fúries, i sobretot desencarcarar els moviments, feina de direcció que confiem que tinguin temps de fer abans de posar-se en gira, per tal de treure tot el rendiment possible al considerable potencial artísitc que té el muntatge.