Creiem que aquesta era, és i serà (mentre no fem canviar les coses) una reflexió absolutament necessària, però no podem cloure aquesta crònica sense fer esment de la gran qualitat de l'espectacle literari que el CPNL ens ha ofert com a plat fort de la vetllada: Un passeig per 'La plaça del Diamant'.
Es tracta d'un muntatge commemoratiu del centenari del naixement de la Mercè Rodoreda, bastit amb fragments de la cèlebre novel·la ambientada a la vila de Gràcia als anys trenta, brillantment interpretats per l'actriu Gemma Sangerman. L'emocionant veu narradora s'acompanya d'una senzilla però eficaç banda sonora que interpreta Anna Carné al violoncel i a l'acordió, incorporant-hi també tot un seguit d'entranyables interludis consistents en temes populats de l'època, des de cançons tradicionals catalanes fins a la Internacional, tocades amb capsetes de música. Amb tot plegat, Carné aconsegueix un ambient intimista, del tot apropiat a l'obra, que, combinada amb la interpretació plena d'humanitat i de matisos de Sangerman, configura una de les millors posades en escena de la novel·la de Rodoreda. Potser precisament per la seua senzillesa, i per la seua consegüent emotivitat. Com a bona obra mestra La plaça del Diamant és sens dubte una obra multidimensional, i la història concreta que narra configura el cas típic (amb què molts supervivents de la guerra de Franco se senten absolutament identificats) de les vivències col·lectives d'una generació perduda, i representa en conseqüència el símbol literari d'un dels episodis més tràgics i sòrdids de la nostra història nacional. La focalització d'aquestes irrenunciables ressonàncies col·lectives a l'hora de dur la novel·la a l'escenari genera necessàriament un gran muntatge teatral a l'alçada de la dimensió coral de l'obra, com el que recentment hem vist al Teatre Nacional, adaptat pel mestre Josep Maria Benet i Jornet. Però el veritable interès humà de la novel·la és el drama personal de la protagonista, i l'autèntic valor literari de l'obra el meravellós estil poètic de l'autora, el personalíssim i inconfusible estil de la Rodoreda, la llengua de l'emoció. I tot això, més que en aquesta superproducció pública (d'altra banda necessària en un país normal), s'ha aconseguit millor en adaptacions més sobries i més focalitzades en la Colometa, com ara el muntatge de Joan Ollé que el Teatre Borràs de Barcelona acollí el 2004, o la coneguda pel·lícula que dirigí el 1982 Francesc Betriu, amb una joveníssima Sílvia Munt en el paper de Colometa. Però cap Colometa, cap Natàlia, cap Rodoreda, ni de bon tros, no ha estat interpretada al nostre parer tan magistralment com ho ha fet, si més no aquest vespre a Lleida, la també jove Gemma Sangerman. Felicitats i molts d'èxits, Gemma; el teu talent els mereix! I gràcies al CPNL per aportar un espectacle d'aquesta qualitat artística a la vida cultural de la ciutat llunyana, que es desvetlla de la boira de la llarga nit de pedra amb pas ferm però lentíssim, "amb l'ànima encara desada dintre la clofolla de la son".
