Les distàncies culturals i econòmiques explicarien la lògica tendència occidental de la programació, però no tant la desafortunada vocació hispanocèntrica del certamen, que es tradeix també en l'existència d'un "premi de les autonomies" per a les companyies de l'estat espanyol, amb la consegüent composició d'àmbit estatal del jurat. Però si analitzem la situació per llengües, que a fi de comptes és allò que ateny el públic local, el greuge comparatiu adquireix proporcions alarmants, ja que la injustificada presència del castellà en una quinzena d'espectacles (molts provinents països no castellanoparlants) contrastava escandalosament amb la presència marginal de la llengua catalana a la programació oficial de la Fira, que es reduí a tres espectacles bilingües (una d'elles la del mag Lari, que no pogué evitar ironitzar sobre la situació amb el seu modèlic castellà acatalanat) i un sol espectacle íntegrament en català, infantil i de no gaire qualitat, vora la catedral nova i a ple sol: Hansel i Gretel, del titellaire sitgetà Sebastià Vergés. Posats a ser multiculturals de debò hom hauria vist de bon grat espectacles en altres llengües romàniques, en general força intel·ligibles a les políglotes oïdes catalanes, però resulta que la presència de tota altra llengua que el castellà (llevat de les excepcions esmentades i d'un espectacle en portuguès) fou en canvi absolutament anecdòtica, sinó directament inexistent, cosa que hauria de fer rumiar profundament la progressia multicultural lleidatana. Nosaltres, però, apel·lem als organitzadors, perquè es facin mirar aquesta desmesurada marginació de la llengua del territori on té lloc la Fira, és a dir del públic a què fet i fet es deu l'esdeveniment, i es plantegin, si no són capaços de normalitzar-hi plenament el català, la manera d'equilibrar si més no les balances. I de fer en català, com a mínim, la producció pròpia, perquè el cas més trist de la programació castellanitzant de la Fira d'enguany és que la companyia anfitriona, el Centre de Titelles de Lleida, oferís en castellà el seu propi espectacle, que a més a més ja tenia prèviament produït i publicat en català. Hi han raons comercials, ben segur que sí, però és que de fet potser cal replantejar-se també el circuit artístic de quelcom tan tradicional com els titelles en clau nacional i no pas estatal, amb el benentès que cal incentivar més encara (però sense el filtre del castellà) la participació internacional. Perquè posats a fer l'esforç de traduir (opció desitjable si l'espectacle és, per exemple, en alemany o holandès), què costa escollir la llengua pròpia del país on s'actua? A banda que bona part del teatre de titelles és sense paraules (sort n'hem tingut de fet dels espectacles no textuals per fugir de l'allau de substitució lingüística!).
Instem, doncs, el Centre de Titelles de Lleida a esmenar-se significativament en aquest sentit en la propera edició de la Fira, aprofitant la feliç ocasió del seu vintè aniversari. Esperem que els ajudin a rumiar-hi les agudes reflexions que els aportaren, en son mateix llenguatge artístic, els joves aprenents de titellaires del Projecte Actua que paradoxalment la Fira, com per rescabalar la nostra llengua de la discriminació infligida, coorganitzà amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. I és que aquesta col·laboració, encetada enguany, portà dissabte i diumenge al claustre la Biblioteca Pública de Lleida (tot i que com a activitat paral·lela fora de la programació oficial de la Fira) l'espectacle Mosaic.cat, en què en un temps rècord i amb uns resultats realment remarcables alumnes de tres centres socioeducatius de la ciutat, hàbilment dirigits per professionals, escenificaren amb senzills però eficaços titelles i guions d'elaboració pròpia sengles narracions teatrals sobre diversos aspectes d'un mateix tema: la preocupant erosió de l'ús social i la qualitat de la llengua catalana per part del castellà.
Amb tanta ironia i sentit de l'humor com realisme sociolingüístic, els intrèpids participants del taller, entre ells adolescents d'origen àrab i caló, donaren un gran exemple de consciència lingüística i integració social al nombrós públic adult que omplia la sala i que sabé reconèixer amb sincers aplaudiments llur considerable esforç lingüístic i artístic. Tan de bo en seguissin l'exemple tots aquells qui diàriament abandonen i menystenen la llengua del país que els acull, mimèticament moguts com titelles del bilingüisme hispanocèntric!
