Activitats recomanades

Afegeix-les al teu calendari!

1 de maig de 2008

Oblidats i molt oblidats

Assistírem ahir al darrer recital del cicle literari de primavera que organitza la Rosa Fabregat a l'Ateneu Popular de Ponent. Amb el que l'organitzadora considerà un bon quòrum (tretze persones al moment de dir-ho, dues o tres més en acabar l'acte), clogué la temporada d'enguany l'amic Enric Falguera, amb qui compartim publicacions de poesia però més conegut en el camp de la crítica, en què ha preferit especialitzar, amb bon criteri a jutjar pels èxits, la seua carrera literària. Seguim animant-lo però a reprendre l'activitat poètica, car la ciència i l'art són complementaris, no incompatibles. De moment, l'organitzadora ja li té reservada una sessió de la propera temporada del cicle perquè ens reciti els seus versos. I és que ahir el protagonista era el Jaume Agelet i Garriga, en què Falguera ha esdevingut el màxim especialista mundial, després d'estudiar-ne l'obra i la trajectòria, coordinar el simposi de l'Àgora Literària sobre l'autor i curar-ne l'edició la Tria de versos.


Bona falta fan totes aquestes iniciatives, car certament hi ha dues classes de poetes: els oblidats i els molt oblidats. Ho va dir Rubén Luzon a propòsit de l'estudi ageletià d'en Falguera i ens ho recordava ahir la Rosa Fabregat. I Agelet, a la seva època membre d'una tríada poètica de primera divisió, pertany ara al segon grup. Amb l'escull afegit que del Far West estant la reivindicació d'un poeta oblidat topa amb una dosi addicional de desinterès social per part dels centres de poder literari, malauradament concentrats a la metròpoli. És com si a comarques només se'ns tolerés un poeta per ciutat, i és clar, en aquest sentit els lleidatans, que en general solem ser dels molt oblidats, ja tenim la quota coberta amb Màrius Torres. No fa gaires setmanes assistírem amb en Falguera, sense anar més lluny, al simposi bartrià amb què anualment la ciutat de Terrassa, ja dins l'àrea metropolitana i amb el suport de la veïna UAB, reivindica des de l'any passat el seu poeta, i francament no veiem que tingui tant a envejar a l'Agelet. Ara i adés les terres de Ponent i la seua capital boirosa han vist néixer molts de poetes, i molts poetes prou bons per ser a primera línia. I quan els estudis d'en Falguera i la necessàira empenta promotora civil hagin reeixit a col·locar l'Agelet al lloc que li correspon, ens caldrà seguir amb Josep Estadella, Jose Carner-Ribalta, Jaume Morera i Galícia... Feina hi haurà, car la llista és tan llarga com poc i mal coneguda més enllà de la Panadella. I també a Ponent mateix, on l'autoodi provincià fa estralls i expulsa els profetes de la terra fent bona la dita que ho constata. Encara em brunzen a l'orella les paraules que un poeta d'una cultura tan exquisida com Jordi Pàmias pronunciava el dia anterior a la taula rodona sobre la literatura a Ponent que tingué lloc a la UdL, qualificant de poetes folclòrics l'Estadella i l'Agelet, per oposició al tòtem Màrius Torres. El més curiós és que Fabregat i Falguera hi eren, i ningú no protestà. Ho faré jo, doncs. D'acord, Jordi, no farem comparacions, que són odioses, però llavors els egarencs haurien de qualificar també de folclòric el seu Bartra, o és el que el costumisme urbà és menys popular que el rural? És clar que hi sortirem guanyant tots plegats si fem l'anivellament a l'inrevés. De fet l'Albert Manent ja se'ns va avançar fa vint anys presentant públicament el nostre Agelet un poeta cosmopolita de ple dret. I ahir l'Enric Falguera ens va demostrar empíricament, amb els versos que ens en va llegir, que la veu poètica de l'Agelet era perfectament versàtil i capaç d'adoptar les més modernes tesitures poètiques: sentírem els seus versos socials dels temps de guerra, sentírem les seues composicions il·luminades d'avantguarda i sentírem vam sentir els seus poemes més simbòlics, teixits de bellíssimes imatges, que se situen nétament en l'estètica postsimbolista de Màrius Torres, tot igualant-ne també la profunditat humana.


Potser doncs la mancança, i si som autocrítics no hem de descartar que hi sigui, no és doncs qualitativa sinó quantitativa, de proporcions i de magnitud. Agelet va fer incursions al postsimboliste, al realisme social i a l'avantguarda, sí, però ben puntuals: uns pocs poemes en els seus dotze llibres, tot just per demostrar que n'era capaç, tot i que tampoc no fou gens agosarat en el intents simbolistes, ni en l'experimentació avantguardista ni en la crítica social. Excepcions discretes i escasses que confirmen la regla: ací mariustorreja ocasionalment i ací papasseiteja tímidament, sí, però el seu projecte poètic sembla ser ben bé un altre: l'evocació serena i reiterativa de la infantesa, el paradís perdut, no en va un punt naïf, del poeta orfe. I la seva ambició poètica, més fidel que evolutiva, no depassa doncs els límits autoimposats d'aquesta estètica recurrent que l'ha encasellat en el paisatgisme i el costumisme folclòrics. Si en lloc d'aquesta desproporció la producció ageletiana hagués abraçat les diverses estètiques explorades amb fermesa i quantitat equilibrades, ara parlaríem segurament, com parlem de Carner, d'un poeta que està per sobre de damunt de moviments i corrents perquè ha sabut transcendir totes les estètiques.