Hem de destacar l'impagable parlament de Solà, que rememorà amb orgull merescut un primerenc número 2 de Reduccions, el, en què la llavors jove revista, fundada aquell mateix any, donava a conéixer els versos d'una semblantment jove Maria Mercè Marçal que tot just havia publicat un poemari, el mític Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Eren temps difícils, per una i altres, i Solà no s'estigué d'evocar també aquell primer intent d'iniciar l'aventura d'una revista literària en català l'any 1974, frustat per una dictadura i un dictador que en plena agonia feien notar llurs darrers cops de cua. El permís i l'estrena de la revista hagué d'esperar, doncs, fins a 1977, però d'això l'any passat ja en celebràrem el quarantè aniversari i l'avenir promet fer durar més aquesta sòlida capçalera de les nostres lletres que no pas aquella llarga nit de pedra.
Essent aquestes les circumstàncies, ara i adés, esdevé especialment necessària i emotiva la reivindicació de la figura i els versos de la Marçal, sempre compromesa en vida i obra amb la lluita política envers el triple atzur de llibertat nacional, de classe i de gènere que encara, sense ella però amb ella, maldem per assolir. I és que, com afirmà Sala-Valldaura, "la poesia de la Maria Mercè Marçal té el cos de la terra". Però el seu activisme també. Amarat d'afecte i emoció l'amic Pàmias, que per un any no la va tenir d'alumna a l'IES Màrius Torres però que és fill del poble natal de la mare de la poetessa, glossà la intensa activitat militant, plenament coherent amb el seu discurs poètic. En l'àmbit polític la seua militància era incontestable: als anys setanta la trobem a l'executiva nacional i a les llistes electorals per Lleida del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). I en l'àmbit de la militància cultural li devem quelcom tan important com la creació, juntament amb Ramon Pinyol, de Llibres del Mall, un referent editorial de primer ordre per a la nostra història literària recent. I és que, no havent avançat pas gaire des de llavors ni en el front social ni en el nacional, val a dir que malauradament temps de revolta social i d'afirmació identitària ho són tant els d'ara com aquells, però tan de bo la nostra classe literària actual, i amb ella la societat catalana en general, fessin gala del compromís polític i de la militància activa d'aquells anys! I no s'hi val adduir com a excusa una suposada professionalitat falaçment contraposada al compromís, perquè el bandejament de tota causa políticament incorrecta per no perjudicar la pròpia carrera literària té un altre nom: submissió, és a dir por de perdre, en un context professional d'infrestructures culturals instucionalitzades, els favors del poder. Però sobretot perquè malgrat la seua mort sobtada la Maria Mercè Marçal va tenir temps de demostrar amb el seu exemple vital i literari que davant una veu poètica potent la militància no és obstacle per a l'èxit literari, i que el compromís i la poesia no sols no són incompatibles sinó que es construeixen mútuament, car efectivament, tal com afirmà Solà, "la llengua no és una cosa estranya a la persona, forma part del nostre esperit".
I és que a la fi sempre és el temps qui jutja, i la qualitat allò que compta. I la Maria Mercè Marçal, malgrat les limitacions socials implícites per la seua condició de dona, catalana, de poble, de la perifèria, de classe obrera, de pensament i discurs feminista, independentista i marxista i de militància política explícita, no sols assolí l'excel·lència literària i el corresponent però gens fàcil reconeixement social i acadèmic com a poetessa, sinó que aconseguí fer-se un lloc a primera fila en el panorama literari català actual i col·locar doncs per primer cop a la primera divisió nacional la poesia ponentina amb veu de dona. Car probablement la poetessa d'Ivars d'Urgell és la veu poètica ponentina més coneguda arreu del país juntament amb Màrius Torres, i per descomptat l'única poetessa dona de Ponent que ha aconseguit aquest reconeixement de primer ordre més enllà de les comarques lleidatanes. Els ponentins tenim el privilegi, doncs, de poder comptar entre els nostres autors amb un dels noms més reconeguts i recurrents de la lírica catalana femenina recent, i d'haver vist nèixer enmig del desert cultural del Far West una de les veus més fresques i renovadores de la lírica catalana contemporània, a la qual ha aportat de més a més una bona dosi de feminitat, contrapès absolutament imprescindible en el lentíssim i encara incipient procés d'equilbrament de gènere de les nostres lletres.
I és que la poesia, aquest antic oracle del món, seguirà essent miop mentre ignori el país on neix, guerxa mentre giri l'esguard per no veure les injustícies i bòrnia mentre les dones, les perifèries, els oprimits i el compromís no hi tinguin una presència normal. Però de moment a les terres de Ponent, de la Marçal ençà, ho és una mica menys.
