Dos espais de titularitat privada i recursos insuficients però que, en definitiva, i encara que pel poc cas que en fem sovint no ho sembla, constitueixen sens dubte referents de primer ordre de l'art contemporani català i internacional. Dos museus que si visquéssim en un país normal sense complexos ni autoodis estarien visiblement senyalitzats (com hem comentat en alguna ocasió amb el director de l'Espai Guinovart i el batlle d'Agramunt) amb tanques publicitàries de grans dimensions a peu de carretera i tota mena de rètols indicadors a l'interior de la població, a fi de descobrir aitals inconegudes meravelles al gran públic potencial que ben segur podrien atreure (adequadament publicitades), i fer rendir així l'atípic atractiu turístic que el valor afegit d'aquest valuós llegat artístic podria donar a la vila. Val a dir que esdeveniments de la magnitud del que avui ens ocupa o iniciatives com el llibre-carpeta Agramunt que ambdues fundacions coeditaren ara fa un lustre amb textos de Viladot i il·lustracions de Guinovart ja són un bon començament, sempre i quan assoleixin la continuïtat necessària per a consolidar-hi l'atenció pública exterior. Cal lloar en aquest sentit l'ambició desacomplexada de l'Espai Guinovart, que no escatima esforços per tal d'aconseguir-ho, i que ha convocat i coorganizat amb l'ajuntament l'homenatge de què avui parlarem. Qui vulgui conèixer la trajectòria d'aquesta fundació pot fer un cop d'ull a la Petita història de l'Espai Guinovart d'Agramunt (Mediterrània, 2008), il·lustrada, com la major part de petites històries que es fan i es desfan a Catalunya, per la Pilarín Bayés.
I com que l'acte en qüestió era precisament un homenatge a Josep Guinovart, els molts afectes que la seua encara tan recentment extinta presència desvetllava han aconseguit sens dubte quelcom que el generós talonari que per ara d'altra banda malauradament no hi ha no hauria pas aconseguit: aplegar per primer cop a Agramunt una selecció insòlita i tal volta irrepetible d'artistes que des de llurs diverses procedències i disciplines han volgut retre aquest merescut tribut col·lectiu a l'home i l'artista que els qui l'estimaven anomenaven senzillament "Guino". I segurament fou aquesta mateixa conjuntura la que amarà perceptiblement totes les intervencions de l'homenatge de tanta ambició artística com afectivitat sincera. Més enllà d'un inevitable acte protocolari previ a l'interior de l'Espai Guinovart, que inclogué la presentació del "catàleg raonat" del fons de la fundació i la inauguració de l'exposició temporal Trajectòria a "Blanco" de Frederic Amat, els carrers i places d'Agramunt foren els protagonistes absoluts d'aqueixa emotiva comunió artística popular, que tingué un sorprenent èxit de públic del tot prometedor pel que fa a la capacitat de convocatòria d'aquesta institució i del poble en si.
El concorregut itinerari guinovartià, amb direcció artística de Carles Santos i Mariaelena Roqué, s'inicià a la plaça del Mercat, davant mateix de la fundació, amb una espectacular pira musical de pianos verticals ideada pel mateix Carles Santos que, al so de la seua música tan genuïnament arrauxada, proclamà alhora als quatre vents el caire festiu de la jornada i la tradició de foc de les festes populars als Països Catalans.
De dalt del balcó de la fundació, una esvelta model s'ho mirava vestida amb uns Ulls negres de dona lluna de Mariaelena Roqué. I en el colossal batec d'art de tots aquells pianos en flames moria i renaixia com l'au fènix la història i l'esperit d'en Guino i de tants altres artistes que van saber trobar com ell la necessària identitat entre arrel i avantguarda.
Un dels pianos incinerats, de fet, servava encara intacta la marca del passat artístic del jove poeta Eduard Carmona, que molt abans de donar-se a conèixer com a tal en una recent antologia de títol oportunament incendiari, va immortalitzar els seus inicis musicals inscrivint a l'instrument el seu nom, en un gest que prefigurava la seua posterior preferència per l'art de l'escriptura.
Finit l'orgasme musical del gran fal·lus de foc amb l'oportuna ejaculació de les mànegues dels bombers, la comitiva s'encaminà cap a la plaça de l'Església, en un itinerari simbòlic De Tnumarga (anagrama d'Agramunt) a Guinovart. Al capdavant, un cerimoniós seguici de personatges guinovartians encarnats per la companyia Teatredetics, mitjançant vels dissenyats per la mateixa Marielena Roqué i al ritme d'una coreografia de Montse Colomé amb música de Carles Santos a càrrec de les cobles d'Agramunt. En arribar a la plaça, hom dreçà solemnement al bell mig un gran pal amb una falç gegant al capdamunt, magnífic estendart de l'art i del treball, del poble i de la catalanitat.
I tot seguit la plaça es convertí en una frenètica sopa de lletres gegants de suro blanc que textualitzaren en successius anagrames metafòrics una bella al·legoria de l'art viu d'en Guino, culminada amb el desplegament a la torre de l'església d'un gran penó quadribarrat de pebrot i albergínia, contrapuntat amb arengada i flanquejat pel respectiu pinzell apuntant l'atzur del cel. Paleta d'artista i ensenya terral a l'ensems, i a sota l'epígraf que reblava el clau: "Poema de recapte amb simfonia de sanfaina. De Tnumarga a Guinovart, Pinzell del poble, obrer de l'art".
Sota l'advocació de Sant Faina, el brindis gastronòmic a la salut de l'homenatjat es complementava amb un ampli repertori d'altres menges i objectes ofrenats a llaor seua en l'altar de morts que disposà sota els porxos de la Casa de la Vila l'Humberto Spíndola, un dels més importants artistes contemporanis de Mèxic que volgué venir expressament per l'ocasió a honorar pòstumament el Guino, a qui conegué personalment durant la seua estada a Catalunya.
La festa acabà a la plaça del Mercadal amb un petit concert per a cor i piano compost també expressament per Carles Santos i interpretat per la Coral d'Avui i ell mateix, amb la intervenció final de la mezzosoprano Claudia Schneider i l'exhibició d'un nou disseny de Mariaelena Roqué realitzat, mercès a la col·laboració respectiva de Victòria Rabal i Fèlix Valero, en paper i torró d'Agramunt. En ser comestible, doncs, el vestit, intitulat Pessics blancs de dona lluna, serví per obrir l'aperitiu popular que serví per tota la plaça i amb el qual hom culminà l'orgia poemàtica de caire gastronòmic iniciada a la plaça de l'Església.
L'esdeveniment, en definitiva, no sols reeixí a ser absolutament digne de l'artista homenatjat, cosa que no sempre succeeix i que ell hauria agraït, sinó també a esdevenir una gran festa per a tots els públics i a ser alhora, com cal, artística i lúdica, arrelada i transgressora, solemne i desenfadada, original i popular, genuïna i universal. La nostra enhorabona des d'aquí a l'amic Carles M. Sanuy, no en va poeta a més de director de l'Espai Guinovart, que contradient els seus propis versos que encapçalen aquest bloc, lluita com aquestes nostres cròniques perquè la desaprofitada riquesa artística ponentina situï la nostra pobra i dissortada terra del Far West cada dia un poc menys "enmig d'enlloc".
I als semblantment dissortats que es perderen aqueixa gran efemèride agramuntina, els remetem, a tall de consolació, a l'exposició que del 23 de febrer al 29 de març de 2009 l'Espai Cavallers de Lleida muntarà amb les darreres obres de Josep Guinovart.
