Mig centenar d'estudiants de filologia catalana a Lleida

No, mig centenar no és la xifra d'estudiants de filologia catalana de la Universitat de Lleida. La llengua catalana és una necessitat social tan bàsica com la medecina, sobretot ara que els fluxos migratoris fan créixer la nostra demografia i la corresponent demanda de professionals qualificats, però els batxillers que es preinscriuen a la universitat semblen no haver-se'n adonat encara. Dos. Aquesta sí que és la quantitat d'alumnes matriculats de primer curs de filologia catalana a la UdL. Ells s'ho perden, algú altre s'endurà el sou i les prevendes funcionarials de mestres i professors. El problema és que els metges es poden importar, i de fet s'estan important a cabassos, però anar a cercar mestres i professors de català a l'estranger és per ara més aviat difiícil. I a fe que ens calen. Qui ensenyarà sinó la llengua als metges importats? En fi, tard o d'hora la demanda laboral tornarà a omplir les aules universitàries, però per ara la reacció es fa esperar més del compte, i els qui triguin massa a decidir-se per l'acomodada opció professional de la docència potser ja no podran obtenir l'avantatjosa especialització acadèmica de l'actual titulació de filologia catalana, que té els dies comptats tal com la coneixem i ja comença a fer olor de sofregit a la bolonyesa.
Mig centenar d'estudiants de filologia catalana a Lleida, doncs, són els que ha aconseguit aplegar-hi la setena edició del Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana, que organitza des de l'abril de 1999 el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i que enguany, sota l'epígraf de "Manuel de Pedrolo", s'ha celebrat per primer cop a la capital del Segrià, del 28 al 30 d'abril. La nostra enhorabona als militants i estudiants que han fet possible aquesta fita històrica, que rescabala finalment la nostra universitat de l'intent fallit d'acollir la tercera edició del congrés l'any 2001, un fracàs degut a una crisi del nucli lleidatà del SEPC (aleshores CEPC) que es demostrà necessària per a la seva ulterior refundació. Ara el SEPC, refundat també nacionalment amb el concurs de l'Alternativa Estel, demostra també a Lleida la seua força i la seua maduresa amb la capacitat d'organitzar, amb el suport que ha sabut obtenir de l'assemblea d'estudiants de filologia catalana de la UdL, un congrés que ha dut a Lleida estudiants catalanòfils de diverses universitats dels Països Catalans, que sabut comptar amb la complicitat i la col·laboració d'estudiants, institucions, asssociacions, editorials i mitjans de comunicació i que ha tingut l'habilitat d'elaborar un programa ric i divers que ha conjugat, ens els tres dies que ha durat el congrés, temes lingüístics, literaris i acadèmics des d'una perspectiva alhora local i nacional. Com a secretari general de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC), vam tenir el plaer, juntament amb una altra associada, la Laia Martínez Bague, de prendre part dilluns en una d'aquestes col·laboracions associatives: la presentació de l'entitat i de la darrera publicació que ha promogut: Onze pometes té el pomer (Cossetània, 2008). Com que es tracta d'una antologia de contes eròtics, a la primera insinuació la presentadora de l'acte es va animar a fer un trio rapsòdic, al qual no trigaren a afegir-se en tropell els i les congressistes, en una mena d'orgia literària digna dels millors temps de l'AJELC (i de la universitat) (i de la literatura catalana). Us convidem a fer-ne un tast!

Però l'acte literari gros del Congrés fou la taula rodona de dimarts sobre La literatura catalana contemporània a Ponent: entre l'oblit i la redescoberta, un d'aquells temes inevitables que van tornant cíclicament cada lustre a la palestra del Far West. Els convidats, tan recurrents com el tema: Pep Coll, Jordi Pàmias, Xavier Macià i Rosa Fabregat, revisaren, criticaren i actualitzaren l'argumentari clàssic del ponentisme literari, no exempt de raó anticentralista però tampoc de victimisme provincià. Rosa Fabregat féu una valoració més aviat apologètica de les darreres aportacions actuals de la literatura ponentina, seguida d'una dura crítica, tan necessària com esfereïdora, de la ínfima presència femenina que encara actualment pateixen les lletres catalanes, demostrada amb abundants dades de la quota de dones en els principals premis i antologies. Els seus companys de taula foren en canvi, més diacrònics i més genèrics en llurs anàlisis. Jordi Pàmias inicià la revisió del panorama poètic ponentí als anys vint, distingint entre la poesia "folclòrica" de Jaume Esdatella i Arnó i de Jaume Agelet i Garriga i la "no folclòrica" de Màrius Torres, que Xavier Macià qualificà de "primer poeta modern de Lleida".

Amb el flamant Premi Sant Jordi (Pep) coll avall, l'autor de Les senyoretes de Lourdes (Proa, 2008), massa llargament titllat de novel·lista rural, reivindicà la necessitat que la novel·la parli de coses poc coneguts més que no pas dels temes de moda. Certament la vida rural no és el tema més fashion de la narrativa actual, i el nostre autor neda contracorrent i assoleix l'èxit comercial bo i mantenint-se fidel al tema muntanyenc, si bé cal reconèixer que els miracles de la mítica població occitana tenen una fama mundial força més considerable que els quefers de la gent del Pallars. Però sembla, segons que afegí el professor Xavier Macià (no en va també pallarès), que així i tot a ciutat persisteixen un cert rebuig discriminatori de la literatura no urbana i unes capricioses exigències temàtiques marcades per la moda del moment. A la pregunta del moderador sobre "com es viu escrivint lluny de Barcelona?", el professor de la UdL respongué doncs que "és un privilegi", perquè segons sembla al Far West això no ocorre perquè el públic passa de tot i tan li fa que escriguis una cosa com una altra o que no escriguis res. Segons Macià aquesta manca d'exigència literària, que rau en la poca consideració del públic lleidatà envers els seus escriptors, els confereix una lliberat total, i una relativa facilitat per triomfar a Ponent, un públic que "t'aplaudeix poc però incondicionalment". Macià centrà la seua intervenció en un repàs detallat de les diverses iniciatives, majoritàriament institucionals, de dinamització de la literatura ponentina, començant per aquesta mateixa marca o denominació d'origen de "literatura ponentina", que qualificà de pura operació de màrqueting que per error alguns es cregueren de debò, confusió que donà lloc a un ponentisme que es perllongà fins a l'aparició de la revista Transversal. Hom destacà Josep Vallverdú com a patriarca indiscutible de les lletres ponentines, i les seves Proses de Ponent (Sant Boi de Llobregat: El Mall, 1986), un primer desembarcament de la terra ferma al Cap i Casal, així com el seu precedent immediat, el llibre Lleida, problema i realitat (Barcelona: Edicions 62, 1967). Es destacà també la tasca cultural de Joan Barceló, qualificat unànimement com a "poeta menys localista de Ponent", i s'esmentaren també les antologies ponentines que sorgiren respectivament als anys seixanta, setanta i vuitanta: Lleida, vuit poetes (Barcelona: Ariel, 1968), Escriptors lleidatans contemporanis (Mataró: Robrenyo, 1978), Narradors de Ponent. 1939-1987 (Lleida: IEI, 1987). Sols mancà fer esment de la de Josep Borrell: Escriptors Contemporanis de Ponent (1859-1980) (Lleida: Ajuntament de Lleida, 1984), publicada a la col·lecció de la Paeria "La Banqueta", que en canvi sí que fou esmentada. També s'esmentaren revistes literàries lleidatanes com Quaderns de Ponent, L'Estrof i Urc, així com la mítica creació dels premis literaris Josep Vallverdú d'assaig el 1984 i Màrius Torres de poesia el 1985, i els actuals cicles poètics Versos de Temporada per als joves creadors i Ponentades per als consolidats (tot i que Xavier Macià donà per "mort i enterrat" aquest darrer), i fins i tot hi hagué temps per a un breu esment de les lloables iniciatives literàries de caire civil, com l'Àgora Literària de Ponent, l'associació que fundàrem el 1996, o el més recent Insomnia, festa literària nascuda sota els auspicis de la UdL però en vies d'emancipació. Potser mancà esmentar una capçalera com Tirant al Blanc, la revista que els i les estudiants de filologia catalana de la UdL, amb el suport del departament, realitzaren durant una dècada. La conclusió dels convidats fou, en tot cas, que "hi han plataformes literàries però són institucionals", mentre que caldria fer la cultura més "des de baix" que "des de dalt". I la nostra: que per força haurà de ser així, a jutjar per per la nul·la assistència de professors de literatura a l'acte, llevat, és clar, del que era convidat a la taula, el Xavier Macià. De fet, tot i que tant la UdL en si (a través del Vicerectorat d'Estudiantat) com el Departament de Filologia Catalana i Comunicació consten com a col·laboradors del Congrés, l'únic professor del departament i de fet l'únic representant orgànic de la UdL que hi havia entre el públic era l'Albert Turull, que no sabem si, com a cap de departament que és, venia en representació dels seus col·legues absents. Tan se val: és trist però ja ens tenen acostumats de fa anys a aquesta lamentable defecció, que no és precisament el millor exemple per a les noves generacions.

L'emoció de la llengua i la llengua de l'emoció

Hem assistit aquest vespre a la festa del Voluntariat per la Llengua que oferia el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) al Cafè del Teatre de l'Escorxador. Ha estat veritablement emotiu i enriquidor escoltar els testimonis dels nous catalanoparlants (romanesos, amazigs, castellans...) i de llurs respectives parelles lingüístiques, una experiència humana altament recomanable, i un projecte d'integració social i de normalització lingüística significativament exitós i creixent. L'emoció de la llengua! I, contra el tòpic, l'interès social per la llengua. Des que es creà a Cornellà el Voluntariat per la Llengua no ha parat de créixer espectacularment la quantitat d'immigrants que s'hi han acollit amb entusiasme, tant els nouvinguts com els més veterans, que en trenta o quaranta anys de residència a Catalunya encara no havien tingut lamentablement l'ocasió d'integrar-se, perquè, sovint aïlalts i/o marginats per l'autoodi i els prejudicis dels mateixos catalans, no havien tingut cap possibilitat real d'immersió lingüística. L'espectacular èxit de les parelles lingüístiques demostra doncs la gravetat de la situació sociolingüística d'aquest país, i fa palès que el paisatge lingüístic del Principat seria força més normal si política d'immigració de la Generalitat de Catalunya no hagués optat, tant en època convergent com tripartita, per concentrar els immigrants en guetos als suburbis de l'àrea metropolitana de Barcelona i delegar alhora la tasca d'integrar-los als ciutadans autòctons amb què difícilment els nouvinguts tenien ocasió de relacionar-se quotidianament des del gueto.
Creiem que aquesta era, és i serà (mentre no fem canviar les coses) una reflexió absolutament necessària, però no podem cloure aquesta crònica sense fer esment de la gran qualitat de l'espectacle literari que el CPNL ens ha ofert com a plat fort de la vetllada: Un passeig per 'La plaça del Diamant'.

Es tracta d'un muntatge commemoratiu del centenari del naixement de la Mercè Rodoreda, bastit amb fragments de la cèlebre novel·la ambientada a la vila de Gràcia als anys trenta, brillantment interpretats per l'actriu Gemma Sangerman. L'emocionant veu narradora s'acompanya d'una senzilla però eficaç banda sonora que interpreta Anna Carné al violoncel i a l'acordió, incorporant-hi també tot un seguit d'entranyables interludis consistents en temes populats de l'època, des de cançons tradicionals catalanes fins a la Internacional, tocades amb capsetes de música. Amb tot plegat, Carné aconsegueix un ambient intimista, del tot apropiat a l'obra, que, combinada amb la interpretació plena d'humanitat i de matisos de Sangerman, configura una de les millors posades en escena de la novel·la de Rodoreda. Potser precisament per la seua senzillesa, i per la seua consegüent emotivitat. Com a bona obra mestra La plaça del Diamant és sens dubte una obra multidimensional, i la història concreta que narra configura el cas típic (amb què molts supervivents de la guerra de Franco se senten absolutament identificats) de les vivències col·lectives d'una generació perduda, i representa en conseqüència el símbol literari d'un dels episodis més tràgics i sòrdids de la nostra història nacional. La focalització d'aquestes irrenunciables ressonàncies col·lectives a l'hora de dur la novel·la a l'escenari genera necessàriament un gran muntatge teatral a l'alçada de la dimensió coral de l'obra, com el que recentment hem vist al Teatre Nacional, adaptat pel mestre Josep Maria Benet i Jornet. Però el veritable interès humà de la novel·la és el drama personal de la protagonista, i l'autèntic valor literari de l'obra el meravellós estil poètic de l'autora, el personalíssim i inconfusible estil de la Rodoreda, la llengua de l'emoció. I tot això, més que en aquesta superproducció pública (d'altra banda necessària en un país normal), s'ha aconseguit millor en adaptacions més sobries i més focalitzades en la Colometa, com ara el muntatge de Joan Ollé que el Teatre Borràs de Barcelona acollí el 2004, o la coneguda pel·lícula que dirigí el 1982 Francesc Betriu, amb una joveníssima Sílvia Munt en el paper de Colometa. Però cap Colometa, cap Natàlia, cap Rodoreda, ni de bon tros, no ha estat interpretada al nostre parer tan magistralment com ho ha fet, si més no aquest vespre a Lleida, la també jove Gemma Sangerman. Felicitats i molts d'èxits, Gemma; el teu talent els mereix! I gràcies al CPNL per aportar un espectacle d'aquesta qualitat artística a la vida cultural de la ciutat llunyana, que es desvetlla de la boira de la llarga nit de pedra amb pas ferm però lentíssim, "amb l'ànima encara desada dintre la clofolla de la son".

Lleida, ciutat d'art

Aquest cap de setmana ha tingut lloc el Llei d'Art 2008, la fira independent d'art que se celebra anualment al pavelló 1 de la Fira de Lleida, més conegut com a "Palau (sic) de Vidre". Sortosament de fires d'art a Lleida n'hi ha més d'una; els artistes plàstics del Far West ens tenen ben acostumats a llur presència al llarg de l'any en diversos espais oberts de la ciutat llunyana: davant l'IEI, a la plaça de la Paeria, a l'avinguda de Francesc Macià, etc, a banda de petites mostres en diverses sales lleidatanes. Les diverses entitats artístiques de la ciutat, al seu torn, convoquen sengles premis de creació plàstica. S'escau, però, que Llei d'Art és la més important d'aquestes fires, i l'única, si no m'erro, de caire internacional, i diverses entitats artístiques i mitjans de comunicació, a més de la pròpia organització de la Fira, atorguen també premis a les millors obres dels expositors. Precisament per la seua magnitud el Llei d'Art és l'única fira artística de Lleida que té lloc en un pavelló dels Camps Elisis no pas al bell mig de l'eix de vinants que vertebra el trànsit de vianants de la ciutat. I potser això la converteix paradoxalment en la menys coneguda en relació a la seua importància. Dissabte assistírem a tan cabdal esdeveniment artístic, que compartia els Camps Elisis amb la cinquena Lleida LAN Party i amb una fira d'artesania medieval, i tot i que alguns pintors joves es van trobar amb vendes que no esperaven, el públic era més aviat escàs. Diumenge fou de fet el dia fort, però lluny encara del quòrum que un esdeveniment d'aquestes característiques hauria de convocar.


I és trobem que la cosa s'ho val, perquè n'hi ha de tots els colors i per a tots els gustos: pintura i escultura, clàssic i postmodern, figuratiu i abstracte, gros i petit, etc. I els organitzadors de "la Fira dels Artistes" han tingut l'encomiable habilitat d'aplegar expositors d'una gran diversitat estilística, que convivien en la riquesa de la diferència en estands majoritàtiament compartits, així com de conjuminar la presència internacional amb artistes catalans, i els expositors professionals amb una interessant mostra d'obres d'estudiants de batxillerat artístic de Lleida (i déu-n'hi-do quins talents pugen, particularment al Col·legi Espiscopal!). I precisament pels qui s'inicien o s'interessen en la creació plàstica, la mostra Llei d'Art afegeix a l'espai expositiu, a banda de la cirereta d'un pianista tocant en viu, tot un seguit d'activitats i tallers gratuïts en què diversos artistes veterans llegaven el tresor impagable de llur experiència en diverses tècniques i disciplines plàstiques: retrat, aquarel·la, gravat, etc. I alguns fins i tot tingueren l'amabilitat de sortejar entre els assistents l'obra elaborada com a exemple durant el taller. Consti aquí la nostra gratitud per la prova d'autor del magnífic gravat de motiu musical, inspirat en el treball d'un luthier amic seu, que l'artista berguedanenc Carles Vergés (a la foto) ens féu a mans després d'imprimir-lo en viu en plena fira.

Esperem doncs que la progressiva consolidació del Llei d'Art, que enguany arribava tot just a la segona edició, li doni el relleu que li pertoca, i la corresponent afluència de públic. A tal efecte, segons que llegim al seu web, "Llei d'Art editarà, trimestralment, amb col·laboració amb la Diputació de Lleida, una revista especialitzada, destinada a promoure i difondre l’art, en totes les seves expressions, prestant especial atenció a la innovació i a la creació, als artistes novells i als qui desitgin obrir nous horitzons en el mercat artístic brandant únicament l’estendard de la creativitat i la capacitat de transmetre sensacions i emocions". I és que, segons els organitzadors, "Llei d'Art es presenta no només com un certamen anual d’art, sinó que busca també erigir-se com a punt de referència artístic obert a tots, tant artistes, com galeristes i interessats en l’apassionant món de l’art". En endavant ja ho sabeu, doncs. L'entrada només costa cinc euros (tot i que el web de Fira de Lleida l'anunciava a tres) i no és difícil aconseguir-ne invitacions mitjançant la premsa local o la paradeta que Llei d'Art instal·la al carrer major el Dia del Llibre. Pel que fa a la revista Llei d'Art, efectivament impresa amb gran luxe als obradors de la Diputació, té un preu de sis euros però pot obtenir-se de franc als diversos estands dels expositors. Ens plau cloure aquesta crònica encoratjant els organtizadors a mantenir i fer créixer aquesta mostra artística per acostar Lleida a l'art i l'art a Lleida, i per consolidar, en definitiva, la ciutat de la boira com a ciutat d'art i d'artistes.