L'emoció de la llengua i la llengua de l'emoció

Hem assistit aquest vespre a la festa del Voluntariat per la Llengua que oferia el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) al Cafè del Teatre de l'Escorxador. Ha estat veritablement emotiu i enriquidor escoltar els testimonis dels nous catalanoparlants (romanesos, amazigs, castellans...) i de llurs respectives parelles lingüístiques, una experiència humana altament recomanable, i un projecte d'integració social i de normalització lingüística significativament exitós i creixent. L'emoció de la llengua! I, contra el tòpic, l'interès social per la llengua. Des que es creà a Cornellà el Voluntariat per la Llengua no ha parat de créixer espectacularment la quantitat d'immigrants que s'hi han acollit amb entusiasme, tant els nouvinguts com els més veterans, que en trenta o quaranta anys de residència a Catalunya encara no havien tingut lamentablement l'ocasió d'integrar-se, perquè, sovint aïlalts i/o marginats per l'autoodi i els prejudicis dels mateixos catalans, no havien tingut cap possibilitat real d'immersió lingüística. L'espectacular èxit de les parelles lingüístiques demostra doncs la gravetat de la situació sociolingüística d'aquest país, i fa palès que el paisatge lingüístic del Principat seria força més normal si política d'immigració de la Generalitat de Catalunya no hagués optat, tant en època convergent com tripartita, per concentrar els immigrants en guetos als suburbis de l'àrea metropolitana de Barcelona i delegar alhora la tasca d'integrar-los als ciutadans autòctons amb què difícilment els nouvinguts tenien ocasió de relacionar-se quotidianament des del gueto.
Creiem que aquesta era, és i serà (mentre no fem canviar les coses) una reflexió absolutament necessària, però no podem cloure aquesta crònica sense fer esment de la gran qualitat de l'espectacle literari que el CPNL ens ha ofert com a plat fort de la vetllada: Un passeig per 'La plaça del Diamant'.

Es tracta d'un muntatge commemoratiu del centenari del naixement de la Mercè Rodoreda, bastit amb fragments de la cèlebre novel·la ambientada a la vila de Gràcia als anys trenta, brillantment interpretats per l'actriu Gemma Sangerman. L'emocionant veu narradora s'acompanya d'una senzilla però eficaç banda sonora que interpreta Anna Carné al violoncel i a l'acordió, incorporant-hi també tot un seguit d'entranyables interludis consistents en temes populats de l'època, des de cançons tradicionals catalanes fins a la Internacional, tocades amb capsetes de música. Amb tot plegat, Carné aconsegueix un ambient intimista, del tot apropiat a l'obra, que, combinada amb la interpretació plena d'humanitat i de matisos de Sangerman, configura una de les millors posades en escena de la novel·la de Rodoreda. Potser precisament per la seua senzillesa, i per la seua consegüent emotivitat. Com a bona obra mestra La plaça del Diamant és sens dubte una obra multidimensional, i la història concreta que narra configura el cas típic (amb què molts supervivents de la guerra de Franco se senten absolutament identificats) de les vivències col·lectives d'una generació perduda, i representa en conseqüència el símbol literari d'un dels episodis més tràgics i sòrdids de la nostra història nacional. La focalització d'aquestes irrenunciables ressonàncies col·lectives a l'hora de dur la novel·la a l'escenari genera necessàriament un gran muntatge teatral a l'alçada de la dimensió coral de l'obra, com el que recentment hem vist al Teatre Nacional, adaptat pel mestre Josep Maria Benet i Jornet. Però el veritable interès humà de la novel·la és el drama personal de la protagonista, i l'autèntic valor literari de l'obra el meravellós estil poètic de l'autora, el personalíssim i inconfusible estil de la Rodoreda, la llengua de l'emoció. I tot això, més que en aquesta superproducció pública (d'altra banda necessària en un país normal), s'ha aconseguit millor en adaptacions més sobries i més focalitzades en la Colometa, com ara el muntatge de Joan Ollé que el Teatre Borràs de Barcelona acollí el 2004, o la coneguda pel·lícula que dirigí el 1982 Francesc Betriu, amb una joveníssima Sílvia Munt en el paper de Colometa. Però cap Colometa, cap Natàlia, cap Rodoreda, ni de bon tros, no ha estat interpretada al nostre parer tan magistralment com ho ha fet, si més no aquest vespre a Lleida, la també jove Gemma Sangerman. Felicitats i molts d'èxits, Gemma; el teu talent els mereix! I gràcies al CPNL per aportar un espectacle d'aquesta qualitat artística a la vida cultural de la ciutat llunyana, que es desvetlla de la boira de la llarga nit de pedra amb pas ferm però lentíssim, "amb l'ànima encara desada dintre la clofolla de la son".

Lleida, ciutat d'art

Aquest cap de setmana ha tingut lloc el Llei d'Art 2008, la fira independent d'art que se celebra anualment al pavelló 1 de la Fira de Lleida, més conegut com a "Palau (sic) de Vidre". Sortosament de fires d'art a Lleida n'hi ha més d'una; els artistes plàstics del Far West ens tenen ben acostumats a llur presència al llarg de l'any en diversos espais oberts de la ciutat llunyana: davant l'IEI, a la plaça de la Paeria, a l'avinguda de Francesc Macià, etc, a banda de petites mostres en diverses sales lleidatanes. Les diverses entitats artístiques de la ciutat, al seu torn, convoquen sengles premis de creació plàstica. S'escau, però, que Llei d'Art és la més important d'aquestes fires, i l'única, si no m'erro, de caire internacional, i diverses entitats artístiques i mitjans de comunicació, a més de la pròpia organització de la Fira, atorguen també premis a les millors obres dels expositors. Precisament per la seua magnitud el Llei d'Art és l'única fira artística de Lleida que té lloc en un pavelló dels Camps Elisis no pas al bell mig de l'eix de vinants que vertebra el trànsit de vianants de la ciutat. I potser això la converteix paradoxalment en la menys coneguda en relació a la seua importància. Dissabte assistírem a tan cabdal esdeveniment artístic, que compartia els Camps Elisis amb la cinquena Lleida LAN Party i amb una fira d'artesania medieval, i tot i que alguns pintors joves es van trobar amb vendes que no esperaven, el públic era més aviat escàs. Diumenge fou de fet el dia fort, però lluny encara del quòrum que un esdeveniment d'aquestes característiques hauria de convocar.


I és trobem que la cosa s'ho val, perquè n'hi ha de tots els colors i per a tots els gustos: pintura i escultura, clàssic i postmodern, figuratiu i abstracte, gros i petit, etc. I els organitzadors de "la Fira dels Artistes" han tingut l'encomiable habilitat d'aplegar expositors d'una gran diversitat estilística, que convivien en la riquesa de la diferència en estands majoritàtiament compartits, així com de conjuminar la presència internacional amb artistes catalans, i els expositors professionals amb una interessant mostra d'obres d'estudiants de batxillerat artístic de Lleida (i déu-n'hi-do quins talents pugen, particularment al Col·legi Espiscopal!). I precisament pels qui s'inicien o s'interessen en la creació plàstica, la mostra Llei d'Art afegeix a l'espai expositiu, a banda de la cirereta d'un pianista tocant en viu, tot un seguit d'activitats i tallers gratuïts en què diversos artistes veterans llegaven el tresor impagable de llur experiència en diverses tècniques i disciplines plàstiques: retrat, aquarel·la, gravat, etc. I alguns fins i tot tingueren l'amabilitat de sortejar entre els assistents l'obra elaborada com a exemple durant el taller. Consti aquí la nostra gratitud per la prova d'autor del magnífic gravat de motiu musical, inspirat en el treball d'un luthier amic seu, que l'artista berguedanenc Carles Vergés (a la foto) ens féu a mans després d'imprimir-lo en viu en plena fira.

Esperem doncs que la progressiva consolidació del Llei d'Art, que enguany arribava tot just a la segona edició, li doni el relleu que li pertoca, i la corresponent afluència de públic. A tal efecte, segons que llegim al seu web, "Llei d'Art editarà, trimestralment, amb col·laboració amb la Diputació de Lleida, una revista especialitzada, destinada a promoure i difondre l’art, en totes les seves expressions, prestant especial atenció a la innovació i a la creació, als artistes novells i als qui desitgin obrir nous horitzons en el mercat artístic brandant únicament l’estendard de la creativitat i la capacitat de transmetre sensacions i emocions". I és que, segons els organitzadors, "Llei d'Art es presenta no només com un certamen anual d’art, sinó que busca també erigir-se com a punt de referència artístic obert a tots, tant artistes, com galeristes i interessats en l’apassionant món de l’art". En endavant ja ho sabeu, doncs. L'entrada només costa cinc euros (tot i que el web de Fira de Lleida l'anunciava a tres) i no és difícil aconseguir-ne invitacions mitjançant la premsa local o la paradeta que Llei d'Art instal·la al carrer major el Dia del Llibre. Pel que fa a la revista Llei d'Art, efectivament impresa amb gran luxe als obradors de la Diputació, té un preu de sis euros però pot obtenir-se de franc als diversos estands dels expositors. Ens plau cloure aquesta crònica encoratjant els organtizadors a mantenir i fer créixer aquesta mostra artística per acostar Lleida a l'art i l'art a Lleida, i per consolidar, en definitiva, la ciutat de la boira com a ciutat d'art i d'artistes.

Obertura intimista dels cinquens 'Versos de Temporada' a càrrec de Teresa Colom

Forçant septentrionalment el concepte de terres de Ponent fins al Pirineu, la cinquena edició del cicle de poesia Versos de Temporada, dedicat a promocionar els joves poetes ponentins, s'obrí abans-d'ahir amb un recital de la jove poetessa Teresa Colom i Pich, que nasqué i estudià a la Seu d'Urgell, es llicencià i resideix a Barcelona i "viu els sentiments" a Andorra. Amb un peu a la muntanya i l'altre a la metròpoli, doncs, Colom medita el món des de la talaia pirinenca i difon els fruits poètics del locus amoenus des de la trona del Cap i Casal, però també per viles i pobles en freqüents recitals arreu de les comarques. Com el que abans-d'ahir donà el tret de sortida als Versos de Temporada d'enguany. Hi assistírem, i a fe que la noia engegà el tret ben amunt! I és que pocs poetes saben recitar els seus versos com ho féu Teresa Colom, afegint al seu talent poètic unes professionalíssimes dots de rapsoda. La dicció, l'entonació, les pauses; tot acuradament treballat, i ben natural alhora. Certament la veritat "perd contingut al passar-la a paraules", però reviu altre cop quan es reciten com ho fa ella. En un Cafè del Teatre tanmateix més buit que ple (a Lleida si no hi ha claca familiar no omples, coses del Far West), la veu càlida i acollidora de la poetessa pirinenca no trigà a crear un eficaç ambient intimista que li atorgà l'empatia necessària per emocionar-nos amb la senzillesa i naturalitat de cadascun dels seus versos, majoritàriament d'amor, però sempre visiblement pouats de les profunditats de l'ànima, d'allò més pregon i dolorós de l'ésser humà, d'allò més tràgic de la condició humana, d'allò que genera tot art i tota necessitat de comunicar i estimar, d'allò que, en definitiva, com deia el títol del recital, "no en diem decepció, en diem soledat". Gràcies, Teresa, per fer-nos estimar encara una mica més la vida amb els teus versos, que ens evocaren un cop més la necessitat imperiosa d'omplir, com deia Tagore, cada minut de la vida amb seixanta segons que valguin la pena, abans no arribi "el final conegut" que fa de l'existència una elegia.