El darrer adéu al Roser, al Museu Morera i a l'Escola de Belles Arts

Tal volta sigui per aquesta mena de ressagament que malauradament ens caractaritza que el Far West no acaba d'aixecar el cap en el seu lent i difícil deixondiment cultural. Quan ens despertem, si ens despertem, ja sol ser tard, i algú (potser un equip interdisciplianar de sociòlegs i psicòlegs de la UdL) hauria d'esbrinar per què. Serà que som a Ponent i les idees sempre ens arriben, com la posta, més tard?

Estem permetent la pèrdua de l'edifici del Roser, peça cabdal i irrenunciable del patrimoni històric de la ciutat, i llevat dels col·lectius i organitzacions de l'esquerra independentista local, responsables de la campanya ciutadana Salvem el Roser, encara és hora que els líders polítics s'hi oposin fermament i que la societat civil surti massivament al carrer a denunciar-ho.
I amb el Roser perdem també, si més no tal com els coneíxiem, el Museu d'Art Jaume Morera (que ningú s'atreveixi a anomenar museu la sala d'exposicions del Casino!) i l'Escola Municipal de Belles Arts, que avui tanca ja la matrícula pel proper curs mentre les obres de l'edifici que l'haurà d'acollir al solar de l'antic Equip de Campaments encara estan per començar (sembla ser que la Paeria preveu desterrar-la mentrestant a un espai cedit per la Diputació al complex de La Caparrella).
I amb l'Escola, perdrem per tant tota la creació artística que s'hauria pogut fer en l'espai que no tindrà.
Però, altre cop, encara és hora que els estudiants i la ciutadania es manifestin públicament per mirar d'evitar-ho o si més no per queixar-se'n com pertoca. Només sembla que tingui interès a reivindicar-ho (ara que ja ha acabat el curs de l'EMBA!), l'associació Abraxas, un col·lectiu artístic recentment fundat per joves relacionats amb el món cultural, musical, artístic i social que s'autoanomenen "lleidatans" però que s'expressen, si més no en el seu web i en la seua publicitat, en castellà. Però curiosament tot l'interès que demostren no tenir doncs per la llengua pròpia del territori d'on es reivindiquen sí que semblen tenir-lo en canvi per la pèrdua de l'EMBA. "Aquest juny, després d'anys d'agonia i esquerdes, els lleidatans/es hem perdut l'Escola d'Art", es queixen en un comunicat.
Tot just presentat el col·lectiu precisament el passat 6 de juny al Cafè del Teatre de l'Escorxador, preparen ara un acte simbòlic al carrer, "una processó amb escenografia artística i l'acompanyament de músics en directe per sembrar al carrer la reflexió i provocar l'acció davant la crisi artística que pateix la ciutat". Els organitzadors compten amb la col·laboració desinteressada de diferents col·lectius i associacions de la ciutat i dels musics que actuen, els quals valoren positivament aquesta iniciativa. I perquè no sigui dit que els joves i els artistes es queixen sense aportar solucions, a Abraxas tenen també un programa molt clar: "Analitzem la situació i concloem dient que hem de conrear la pròpia terra i valorar la importància i la necessitat de la ciutat d'una educació i pràctica artística de qualitat".

Esperem, però, que ells mateixos practiquin seriosament aquesta reflexió que volen sembrar i facin extensiu el seu ferm compromís cultural a la llengua catalana, un altre patrimoni amenaçat que podríem perdre. Més que res perquè no es pot "conrear la pròpia terra" contribuint a minoritzar-ne la llengua. La bilingüització interessada del nostre país prou que l'exerceixen els polítics i empresaris que ens governen!; no cal pas que la societat civil en segueixi l'exemple!

Això sí: en tot cas benvinguda sigui de moment l'encomiable tasca dels joves artistes d'Abraxas, car, efectivament, cal donar suport a noves iniciatives artístiques com aquesta, especialment si tenen aquest necessari caràcter reivindicatiu que mou la societat i la cultura. Bona falta li fa al Far West. Perquè on hi ha una queixa popular sol haver-hi gairebé sempre una mancança institucional. En aques cas, els joves d'Abraxas llencen aquesta pregunta a l'aire: "La pròpia llavor creativa i artística de la ciutat es destrueix, per què no s'ajuda a créixer?".
I l'aire entra per les finestres de les institucions, no perquè les hagin obertes per sentir les demandes del poble, sinó perquè és estiu i fot calor i no els queda més remei malgrat que els toqui els collons d'allò més. Però com que s'obren finestres a banda i banda, hi ha corrent d'aire i tothom passa la feina al del costat i l'un per l'altre les reivindicacions surten igual que entraren, irresoltes, i les mancances romanen. I el poble es lamenta: "Tota la ciutadania estem de dol".

La processó tindrà lloc el dijous 17 de juliol a les 20.30 h. El recorregut s'iniciarà davant l'Auditori Enric Granados i anirà fins al carrer Cavallers núm. 15, on és finalitzarà l'acte deixant espelmes i flors al voltant de l'edifici del Roser.
I creiem que valdrà la pena anar-hi. Car serà potser el darrer adéu al Roser, al Museu Morera, l'Escola d'Art i a "la recerca dels valors de la nostra ciutat".


Mostra un mapa més gran

Lleida puja als escenaris per rebre l'estiu

Des que els humans són humans, i potser una mica abans i tot, tota celebració festiva comporta dos elements màgics essencials: la música i el foc, probablement dues de les millors descobertes dels homínids. De les primers percussions tribals al voltant del fogueres rituals fins a les respectives versions electròniques actuals hi ha un fil conductor que es remunta als nostres origens ancestrals. Potser per això, tot i haver estat capaços d'encapsular el foc dins una bombeta de vidre i la música dins un disc de plàstic, mai no hem sabut renunciar a la màgia del foc i la música en viu.
Potser per això, també, un poble tant avesat a la pólvora i el foc com els Països Catalans té per Festa Nacional la revetlla dels focs de Sant Joan, una festivitat que més enllà de l'afegitó hagiogràfic joaní heretat de la tradició cristiana del darrer mil·leni, constitueix tot un ritual de benvinguda del solstici d'estiu, en una mena de retorn simbòlic al foc màgic de nosaltres mateixos, a la flama col·lectiva que ens uneix com a poble i com a éssers humans, encesa arreu del territori nacional amb el foc unitari de la Flama del Canigó. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hi ha comarca, no hi ha poble, no hi ha barriada, no hi ha racó de país que no celebri la revetlla dels focs de Sant Joan, malgrat que per raons administratives alienes a l'esperit festiu del nostre poble les fogueres estiguin prohibides en força llocs i el 24 de juny només sigui festiu a la Catalunya estricta.
I potser per això, en l'àmbit mundial, hom celebra el Dia de la Música precisament en el solstici d'estiu, és a dir en el clímax de l'impacte del foc solar sobre la faç de la terra (a l'hemisferi nord, és clar, que és qui marca l'agenda mundial). Aquesta jornada cultural, iniciada el 1982 pel per l'aleshores ministre de cultura francès Jack Lang, és actualment una festa europea d'àmbit internacional que se celebra en un centenar de països cada 21 de juny.
Al Far West dels Països Catalans ambdues celebracions soltíciques han mobilitzat un any més barris i entitats. Associacions cultural i veïnals han organitzat revetlles diverses als barris de Lleida, i un any més els Amics de la Flama del Caningó i el Centre Excursionista de Lleida s'han encarregat de dur a la ciutat el foc del cim català, que enguany tingué la seua recepció oficial al barri Cap Pont.

Per la seua banda, els músics lleidatans, catalans i no catalans, han pres els escenaris per contribuir al Dia de la Música amb una àmplia representació musical de la capital de Ponent. Les dues contribucions que cal destacar en aquet sentit són la Festa de la Música organizada per La Paeria i les escoles de música de Lleida a l'Auditori Enric Granados i als escenaris muntats a tal efecte a la plaça de la Paeria i al Pati de les Comèdies (vora l'IEI) i, molt especialment, la setena edició del Festinoval, el "festival d'artistes emergents", en "homenatge a la vida i a la llibertat d'expressió" i "en memòria de Tino Agustí que tingué lloc els passats divendres 20 i dissabte 21 de juny. Però tot i que l'origen del certamen té més a veure amb l'amistat dels companys d'ofici d'aquest desaparegut músic lleidatà que amb un afany d'endegar un festival musical estable, val a dir que en aquests set anys de trajectòria el Festinoval ha evolucionat i crescut a grans passes, fins a convertir-se en tot un referent de l'agenda cultural del Far West i esdevenir alhora una importantíssima plataforma de difusió de l'escena musical lleidatana, especialment per als artistes locals emergents, però obert també a noms més consolidats i a grups i solistes de fora de Lleida i d'altres llengües i procedències, així com a altres expressions artístiques més plàstiques com ara la pintura mural amb esprai (amb un taller de grafitti) i la fotografia (amb una proposta interactiva que oferia als visitants la possibilitat de posar davant les càmeres i veure la imatge serigrafiada en un pot de vidre).

Val a dir que la recent urbanització de la rive gauche del Segre entre el Pont Vell i la passarel·la dels Camps Elisis, integrada al parc i diversament enjardinada (sembla que per un cop els urbanistes municipals han optat per un projecte agradable en lloc de les habituals places dures!), ha permès al festival un nou emplaçament que ha afavorit considerablement la logística del certamen, a més de la proximitat a la ciutat i l'encant propi del parc i del rerefons fluvial, ja que ha permès ubicar els escenaris aprofitant alguns dels nous elements urbanístics de la zona, així com la propera glorieta del parc, a la qual per cert ja tocava retornar els usos musicals freqüents.
Interessats en la nova cançó compromesa catalana, assistírem a algunes actuacions de l'oportunament anomenat espai íntim, ubicat darrere aquell pavelló que hom malanomena en canvi Palau de Vidre i que, això sí, feia amb relativa eficàcia de pantalla acústia per aïllar l'espai de la molesta interferència d'escenaris més sorollosos i massa propers (un aspecte a millorar). La intimitat cercada, doncs, s'aconseguí només a mitges, però la qualitat del so i dels artistes i la originalitat de les propostes ho compensà amb escreix, i amb la surrealista actuació de La Quadra Màgica (teatre, performance, dansa, música i paella) la intimitat fou tanta que culminà en sopar popular amb paella valenciana cuinada en directe a càrrec de la companyia.

Però acabarem destacant, tant per la força i el compromís dels seus textos com per llur gran qualitat musical, les prometedores intervencions de dos joves representants de la nova cançó catalana de revolta: la junedenca Meritxell Gené i el riudebitllenc Cesk Freixas. Tots dos han actuat recentment al Cafè del Teatre, i a ella l'hem vista sovint per aquí, bé com a cantautora bé com a membre del grup Skalivada, o en el duet folc que forma amb la flautista Heura Gaya (anit, per exemple, ambdues amenitzaren la revetlla de Sant Joan del barri de Jaume I de Lleida, organitzada pel Casal L'Ocell Negre).

Al Festinoval d'enguany, Freixas presentà, acompanyat dels "altres bandais", els temes més coneguts del seu "projecte políticomusical", que l'ha dut a autoeditar-se El camí cap a nosaltres (2007) després d'haver editat a Bullanga Records (i presentat en més de dos-cents concerts!) el seu primer disc, Set voltes rebel (2005), així com les noves cançons del tercer lliurament que ja prepara. És impressionant com malgrat la seua jovenesa, aquesta jove promesa de Sant Pere de Riudebitllets ha convertit el so primerenc i les lletres recurrents del primer disc en la professionalíssima sonoritat del darrer CD i del directe actual.

Semblanment acompanyada i amb igual tremp, però amb l'afegit d'un toc femení insubstituïble, la Meritzell Gené honorà el nom de l'Espai Íntim amb les cançons, bellíssimament autoarranjades, del seu recent primer disc autoeditat Inesperadament (2008), i alguna primícia per al segon disc que també té ja en ment. En les cançons de la Meritxell, el compromís amb la llengua i la terra entra en l'àmbit del sentiment, en una textura d'amor i lluita indestriables, i sobretot altament poètica i entranyable, ordida d'una calidesa personal que enamora l'esperit però que no renuncia a l'empenta forta i capaç que fa possible lluitar, com tampoc a la tendresa que dóna sentit a tota lluita. Sens dubte, la Meritxell Gené ens ha aparegut com el futur de la cançó d'autor al Far West, però esperem que la seua iniciativa no faci sinó obrir bretxa a una destitjable nova fornada de joves cantautors que, també a Ponent, entenguin la cançó, "encara que no estigui de moda", com la reivindicació musical i poètica "d'una manera de ser" individual i col·lectiva.

Des d'ací, enhorabona i molts d'èxits a tots dos, a tants d'altres, i als qui han de venir!

Maria Mercè Marçal: quan Ponent és una dona

Assistírem abans d'ahir a la presentació del darrer número de la revista Reduccions, el 89-90, dedicat a Maria Mercè Marçal en el desè aniversari de la seua mort. L'acte, que tingué lloc a l'antic Casal de Joventut Republicana, comptà amb la intervenció del director de la veterana revista, Joan Solà, del també veterà poeta Jordi Pàmias, i del curador del monogràfic, Josep Maria Sala-Valldaura, i es clogué amb un breu recital de poemes marçalians a càrrec de Núria Casado i Cristina Rodríguez.
Hem de destacar l'impagable parlament de Solà, que rememorà amb orgull merescut un primerenc número 2 de Reduccions, el, en què la llavors jove revista, fundada aquell mateix any, donava a conéixer els versos d'una semblantment jove Maria Mercè Marçal que tot just havia publicat un poemari, el mític Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Eren temps difícils, per una i altres, i Solà no s'estigué d'evocar també aquell primer intent d'iniciar l'aventura d'una revista literària en català l'any 1974, frustat per una dictadura i un dictador que en plena agonia feien notar llurs darrers cops de cua. El permís i l'estrena de la revista hagué d'esperar, doncs, fins a 1977, però d'això l'any passat ja en celebràrem el quarantè aniversari i l'avenir promet fer durar més aquesta sòlida capçalera de les nostres lletres que no pas aquella llarga nit de pedra.

Essent aquestes les circumstàncies, ara i adés, esdevé especialment necessària i emotiva la reivindicació de la figura i els versos de la Marçal, sempre compromesa en vida i obra amb la lluita política envers el triple atzur de llibertat nacional, de classe i de gènere que encara, sense ella però amb ella, maldem per assolir. I és que, com afirmà Sala-Valldaura, "la poesia de la Maria Mercè Marçal té el cos de la terra". Però el seu activisme també. Amarat d'afecte i emoció l'amic Pàmias, que per un any no la va tenir d'alumna a l'IES Màrius Torres però que és fill del poble natal de la mare de la poetessa, glossà la intensa activitat militant, plenament coherent amb el seu discurs poètic. En l'àmbit polític la seua militància era incontestable: als anys setanta la trobem a l'executiva nacional i a les llistes electorals per Lleida del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). I en l'àmbit de la militància cultural li devem quelcom tan important com la creació, juntament amb Ramon Pinyol, de Llibres del Mall, un referent editorial de primer ordre per a la nostra història literària recent. I és que, no havent avançat pas gaire des de llavors ni en el front social ni en el nacional, val a dir que malauradament temps de revolta social i d'afirmació identitària ho són tant els d'ara com aquells, però tan de bo la nostra classe literària actual, i amb ella la societat catalana en general, fessin gala del compromís polític i de la militància activa d'aquells anys! I no s'hi val adduir com a excusa una suposada professionalitat falaçment contraposada al compromís, perquè el bandejament de tota causa políticament incorrecta per no perjudicar la pròpia carrera literària té un altre nom: submissió, és a dir por de perdre, en un context professional d'infrestructures culturals instucionalitzades, els favors del poder. Però sobretot perquè malgrat la seua mort sobtada la Maria Mercè Marçal va tenir temps de demostrar amb el seu exemple vital i literari que davant una veu poètica potent la militància no és obstacle per a l'èxit literari, i que el compromís i la poesia no sols no són incompatibles sinó que es construeixen mútuament, car efectivament, tal com afirmà Solà, "la llengua no és una cosa estranya a la persona, forma part del nostre esperit".


I és que a la fi sempre és el temps qui jutja, i la qualitat allò que compta. I la Maria Mercè Marçal, malgrat les limitacions socials implícites per la seua condició de dona, catalana, de poble, de la perifèria, de classe obrera, de pensament i discurs feminista, independentista i marxista i de militància política explícita, no sols assolí l'excel·lència literària i el corresponent però gens fàcil reconeixement social i acadèmic com a poetessa, sinó que aconseguí fer-se un lloc a primera fila en el panorama literari català actual i col·locar doncs per primer cop a la primera divisió nacional la poesia ponentina amb veu de dona. Car probablement la poetessa d'Ivars d'Urgell és la veu poètica ponentina més coneguda arreu del país juntament amb Màrius Torres, i per descomptat l'única poetessa dona de Ponent que ha aconseguit aquest reconeixement de primer ordre més enllà de les comarques lleidatanes. Els ponentins tenim el privilegi, doncs, de poder comptar entre els nostres autors amb un dels noms més reconeguts i recurrents de la lírica catalana femenina recent, i d'haver vist nèixer enmig del desert cultural del Far West una de les veus més fresques i renovadores de la lírica catalana contemporània, a la qual ha aportat de més a més una bona dosi de feminitat, contrapès absolutament imprescindible en el lentíssim i encara incipient procés d'equilbrament de gènere de les nostres lletres.

I és que la poesia, aquest antic oracle del món, seguirà essent miop mentre ignori el país on neix, guerxa mentre giri l'esguard per no veure les injustícies i bòrnia mentre les dones, les perifèries, els oprimits i el compromís no hi tinguin una presència normal. Però de moment a les terres de Ponent, de la Marçal ençà, ho és una mica menys.