Agramunt recorda Guinovart, pinzell del poble, obrer de l'art

Ens plau fora mida trencar l'habitual inèrcia de centralisme lleidatà i eixir finalment de la capital del Far West en cloure aquest any vuit buit fins ara de cròniques culturals de la resta de comarques del baix Segre. I és que l'efemèride artística més important dels darrers temps a les terres de Ponent, un homenatge a l'insigne pintor Josep Guinovart, s'ha esdevingut el proppassat 13 de desembre a la vila d'Agramunt, vila adoptiva de l'artista barceloní. No en va aquest poble de l'Urgell acull ell sol, en les reduïdes dimensions del seu nucli urbà, dos dels museus d'art més importants del territori: Lo Pardal, amb els seus tres edificis plens a vessar de la vastíssima obra gràfica i escultòrica de Guillem Viladot (nat, aquest sí, a Agramunt), i, precisament, l'Espai Guinovart, amb la seua col·lecció permament d'obra guinovartiana, un petit annex interior per a exposicions temporals d'altres artistes dissenyat pel mateix Guinovart i, sobretot, grans projectes i expectatives de creixement a fi d'abastar la grandesa artística i material del nombrós llegat plàstic d'aquest destacat artista.
Dos espais de titularitat privada i recursos insuficients però que, en definitiva, i encara que pel poc cas que en fem sovint no ho sembla, constitueixen sens dubte referents de primer ordre de l'art contemporani català i internacional. Dos museus que si visquéssim en un país normal sense complexos ni autoodis estarien visiblement senyalitzats (com hem comentat en alguna ocasió amb el director de l'Espai Guinovart i el batlle d'Agramunt) amb tanques publicitàries de grans dimensions a peu de carretera i tota mena de rètols indicadors a l'interior de la població, a fi de descobrir aitals inconegudes meravelles al gran públic potencial que ben segur podrien atreure (adequadament publicitades), i fer rendir així l'atípic atractiu turístic que el valor afegit d'aquest valuós llegat artístic podria donar a la vila. Val a dir que esdeveniments de la magnitud del que avui ens ocupa o iniciatives com el llibre-carpeta Agramunt que ambdues fundacions coeditaren ara fa un lustre amb textos de Viladot i il·lustracions de Guinovart ja són un bon començament, sempre i quan assoleixin la continuïtat necessària per a consolidar-hi l'atenció pública exterior. Cal lloar en aquest sentit l'ambició desacomplexada de l'Espai Guinovart, que no escatima esforços per tal d'aconseguir-ho, i que ha convocat i coorganizat amb l'ajuntament l'homenatge de què avui parlarem. Qui vulgui conèixer la trajectòria d'aquesta fundació pot fer un cop d'ull a la Petita història de l'Espai Guinovart d'Agramunt (Mediterrània, 2008), il·lustrada, com la major part de petites històries que es fan i es desfan a Catalunya, per la Pilarín Bayés.


I com que l'acte en qüestió era precisament un homenatge a Josep Guinovart, els molts afectes que la seua encara tan recentment extinta presència desvetllava han aconseguit sens dubte quelcom que el generós talonari que per ara d'altra banda malauradament no hi ha no hauria pas aconseguit: aplegar per primer cop a Agramunt una selecció insòlita i tal volta irrepetible d'artistes que des de llurs diverses procedències i disciplines han volgut retre aquest merescut tribut col·lectiu a l'home i l'artista que els qui l'estimaven anomenaven senzillament "Guino". I segurament fou aquesta mateixa conjuntura la que amarà perceptiblement totes les intervencions de l'homenatge de tanta ambició artística com afectivitat sincera. Més enllà d'un inevitable acte protocolari previ a l'interior de l'Espai Guinovart, que inclogué la presentació del "catàleg raonat" del fons de la fundació i la inauguració de l'exposició temporal Trajectòria a "Blanco" de Frederic Amat, els carrers i places d'Agramunt foren els protagonistes absoluts d'aqueixa emotiva comunió artística popular, que tingué un sorprenent èxit de públic del tot prometedor pel que fa a la capacitat de convocatòria d'aquesta institució i del poble en si.


El concorregut itinerari guinovartià, amb direcció artística de Carles Santos i Mariaelena Roqué, s'inicià a la plaça del Mercat, davant mateix de la fundació, amb una espectacular pira musical de pianos verticals ideada pel mateix Carles Santos que, al so de la seua música tan genuïnament arrauxada, proclamà alhora als quatre vents el caire festiu de la jornada i la tradició de foc de les festes populars als Països Catalans.


De dalt del balcó de la fundació, una esvelta model s'ho mirava vestida amb uns Ulls negres de dona lluna de Mariaelena Roqué. I en el colossal batec d'art de tots aquells pianos en flames moria i renaixia com l'au fènix la història i l'esperit d'en Guino i de tants altres artistes que van saber trobar com ell la necessària identitat entre arrel i avantguarda.


Un dels pianos incinerats, de fet, servava encara intacta la marca del passat artístic del jove poeta Eduard Carmona, que molt abans de donar-se a conèixer com a tal en una recent antologia de títol oportunament incendiari, va immortalitzar els seus inicis musicals inscrivint a l'instrument el seu nom, en un gest que prefigurava la seua posterior preferència per l'art de l'escriptura.


Finit l'orgasme musical del gran fal·lus de foc amb l'oportuna ejaculació de les mànegues dels bombers, la comitiva s'encaminà cap a la plaça de l'Església, en un itinerari simbòlic De Tnumarga (anagrama d'Agramunt) a Guinovart. Al capdavant, un cerimoniós seguici de personatges guinovartians encarnats per la companyia Teatredetics, mitjançant vels dissenyats per la mateixa Marielena Roqué i al ritme d'una coreografia de Montse Colomé amb música de Carles Santos a càrrec de les cobles d'Agramunt. En arribar a la plaça, hom dreçà solemnement al bell mig un gran pal amb una falç gegant al capdamunt, magnífic estendart de l'art i del treball, del poble i de la catalanitat.


I tot seguit la plaça es convertí en una frenètica sopa de lletres gegants de suro blanc que textualitzaren en successius anagrames metafòrics una bella al·legoria de l'art viu d'en Guino, culminada amb el desplegament a la torre de l'església d'un gran penó quadribarrat de pebrot i albergínia, contrapuntat amb arengada i flanquejat pel respectiu pinzell apuntant l'atzur del cel. Paleta d'artista i ensenya terral a l'ensems, i a sota l'epígraf que reblava el clau: "Poema de recapte amb simfonia de sanfaina. De Tnumarga a Guinovart, Pinzell del poble, obrer de l'art".


Sota l'advocació de Sant Faina, el brindis gastronòmic a la salut de l'homenatjat es complementava amb un ampli repertori d'altres menges i objectes ofrenats a llaor seua en l'altar de morts que disposà sota els porxos de la Casa de la Vila l'Humberto Spíndola, un dels més importants artistes contemporanis de Mèxic que volgué venir expressament per l'ocasió a honorar pòstumament el Guino, a qui conegué personalment durant la seua estada a Catalunya.


La festa acabà a la plaça del Mercadal amb un petit concert per a cor i piano compost també expressament per Carles Santos i interpretat per la Coral d'Avui i ell mateix, amb la intervenció final de la mezzosoprano Claudia Schneider i l'exhibició d'un nou disseny de Mariaelena Roqué realitzat, mercès a la col·laboració respectiva de Victòria Rabal i Fèlix Valero, en paper i torró d'Agramunt. En ser comestible, doncs, el vestit, intitulat Pessics blancs de dona lluna, serví per obrir l'aperitiu popular que serví per tota la plaça i amb el qual hom culminà l'orgia poemàtica de caire gastronòmic iniciada a la plaça de l'Església.
L'esdeveniment, en definitiva, no sols reeixí a ser absolutament digne de l'artista homenatjat, cosa que no sempre succeeix i que ell hauria agraït, sinó també a esdevenir una gran festa per a tots els públics i a ser alhora, com cal, artística i lúdica, arrelada i transgressora, solemne i desenfadada, original i popular, genuïna i universal. La nostra enhorabona des d'aquí a l'amic Carles M. Sanuy, no en va poeta a més de director de l'Espai Guinovart, que contradient els seus propis versos que encapçalen aquest bloc, lluita com aquestes nostres cròniques perquè la desaprofitada riquesa artística ponentina situï la nostra pobra i dissortada terra del Far West cada dia un poc menys "enmig d'enlloc".
I als semblantment dissortats que es perderen aqueixa gran efemèride agramuntina, els remetem, a tall de consolació, a l'exposició que del 23 de febrer al 29 de març de 2009 l'Espai Cavallers de Lleida muntarà amb les darreres obres de Josep Guinovart.

Xavier Aluja, actor còmic

Ahir al vespre, poc més de mig any després del seu malaurat traspàs, Xavier Aluja va ser recordat al Cafè del Teatre per una bona colla dels seus molts companys d’escenari. Sortosament, doncs, l’acte d’anit no fou cap homenatge protocolari institucional ple de politicastres aprofitats sinó una bella miscel·lània artística de caire intimista, a càrrec de diversos representants de la cultura popular i les arts escèniques lleidatanes, en què Aluja deixà sens dubte un grat i entranyable record. Així, amb l'Esteve Cuito com a mestre de cerimònies, el teatre d'El Sidral i La Baldufa, la música dels Pixie Dixie, la màgia solidaria dels Mags del Món, un conte de Prou de Brou i una comparsa de moros i cristians es combinaren amb projeccions de fotos del Xavier en plena acció social i cultural i emotius textos poètics i epistolars per oferir-li pòstumament un sentit homenatge personal des de l’àmbit cultural, que esdevingué alhora un record i una reivindicació implícita del Xavier Aluja tal volta més desconegut: el Xavier Aluja agitador cultural, el Xavier Aluja artista, el Xavier Aluja mag, el Xavier Aluja teatrer.


I és que darrere el ferm compromís social d’Aluja (tan escaient com escàs en el partit en què militava i en la política professional en general, especialment aquí a la capital del Far West), així com darrere tota la feinada a què aquest compromís el va dur durant anys en les lluites veïnals i més recentment en l’àmbit dels drets civils i la cohesió social, hi bategaven sens dubte l’empenta i la vitalitat de l’home-artista que sabé combinar i fusionar professió, militància i creació artística, i la imaginació i l’enginy de l’home-actor que endegà i dirigí tantes iniciatives artístiques i actuà en tantes altres, des de la fundació d'El Sidral fins a la recuperació de la històrica Festa de Moros i Cristians nascuda a Lleida segles ha. Tota una xarxa d'entitats i grups de teatre, màgia i cultura popular que deuen a Xavier Aluja una part significativa de la seua existència i trajectòria i que volgueren fer de l'homenatge d'ahir, en essència, un sincer agraïment públic per la seua immensa tasca cultural i per l'estimada alegria que el caracteritzava.


En aquestes ratlles m’agradaria recordar molt especialment, amb tot l’afecte que la seua bonhomia i la seua rialla inspiraven, el Xavier Aluja actor còmic. Ara fa poc més d’una dècada, l’estiu de 1998, vaig tenir l’immens plaer, juntament amb l’amic Enric Falguera, de dirigir-lo en la radionovel·la Ciutat de pas que, després de l’èxit de la seua precursora Pardinyes Baixes, vam coescriure i codirigir per encàrrec de Ràdio Lleida - Cadena SER. Aluja hi interpretava brillantment un dels personatges principals, el Pol Ganau, un jove de l’horta lleidatana que enlloc d’estudiar o encarregar-se de l’empresa agrícola familiar es dedicava a fer el tarambana, anar de gresca i consumir substàncies estupefaents diverses. No menys brillant, val a dir-ho, fou l’actuació de la Rosabel Escartín, la seua dona, que també participà en la producció interpretant la preocupada mare del Pol.
Els vint capítols de la producció, escrits, enregistrats i emesos a Ràdio Lleida en prime time matinal entre Sant Joan i Sant Jaume, van ser tot un èxit, acreditat pels molts comentaris de l’audiència, que es demanava si el narrador protagonista, un immigrant algerí impecablement interpretat pel lleidatà Albert Anguera, era àrab de debò. Però ben segur que l’equip sencer de la sèrie coincidiríem en destacar, d’entre tot el repartiment, la mítica actuació del Xavier Aluja. I és que la del Xavier no era ni de bon tros la primera actuació en una novel·la radiofònica. Una bona pila d’anys abans, un Aluja ben jove havia gastat ja a bastament les carxofes de Ràdio Lleida, i fins i tot havia actuat, sembla ser que a canvi d’un pernil que mai no va arribar, en alguna radionovel·la d’aquella mateixa casa, qui sap si la primera producció del gènere a la nostra ciutat.
A Ciutat de pas, el seu personatge, com l’obra en conjunt, mostrava amb realisme una realitat crua, complexa i preocupant, però el geni còmic del Xavier en brodà magistralment els aspectes histriònics, posant de relleu des del seu personatge, la frivolitat i la inconsciència amb què, ara i adés, bona part del nostre jovent posa en perill la seua vida i la dels altres. I en el rerefons familiar, la crisi generalitzada de la pagesia. Sens dubte, malauradament, temes cada cop més actuals i punyents. I entre ells resulta curiós destacar, ironies de la vida, que els principals temes socials de fons que tractava la sèrie (l’explotació laboral dels immigrants, els seus problemes per integrar-se i assolir unes condicions de vida dignes, els prejudicis racistes, la difícil cohesió social d’una societat multiètnica...) són precisament els reptes i les problemàtiques amb què després s’hagué d’enfrontar Aluja des de la regidoria de Drets Civils, Cooperació i Immigració de la Paeria.
Aquella radionovel·la segueix sent doncs un producte d’absoluta actualitat, però constitueix sobretot un bell document del teatre radiofònic lleidatà de les acaballes del segle passat i del pas de l’enyorada veu del Xavier Aluja per les ones hertzianes lleidatanes, probablement el seu darrer paper dramàtic a la ràdio. Un document que en memòria seua s’escauria molt de restaurar i reemetre, si hom en conservés còpia. I quan dic hom vull dir més aviat algú, algun amic o ciutadà anònim (permeteu-me aquesta crida pública) que l’hagués enregistrat, més que no pas l’emissora mateixa. I és que el personal de Ràdio Lleida, aleshores dirigida per Jaume Serra, va ser tan professional que ni tan sols va catalogar els màsters de la sèrie, de forma que senzillament, després de desatendre les reiterades peticions dels autors demanant-ne còpies, els va extraviar i, finalment, els va destruir per error, segons van confirmar ells mateixos tres anys més tard. Interrogat per escrit sobre l’afer, el posterior director de l’emissora Josep Lluís Cadena ni tan sols es dignà a respondre.
Ben decebuts per tan negligent menyscabament, alguns membres de l’equip de la sèrie, entre ells el mateix Aluja, havíem sospesat més d’un cop, ara que la ciutat disposa de dos canals de televisió local, la possibilitat d’un remake televisiu de Ciutat de pas, però els molts quefers polítics i laborals d’uns i altres van anar aparcant el projecte, que ja no veurà mai la llum, si més no amb el repartiment original i amb l’impagable treball dramàtic del Xavier, un autèntic veterà de les radionovel·les lleidatanes. Potser l’única còpia d’aquesta darrera, així com el pernil promès en aquella primera, es perdé per sempre en les obscures raconades dels desendreçats estudis del carrer de Vila Antònia, però el record d’haver treballat amb el Xavier en aquell projecte, així com la seua alegria i el seu vitalisme, segueixen ben vius en la memòria de tots els qui vam tenir aquest privilegi artístic i humà.
Acabo, doncs, en nom dels companys de teatre radiofònic del Xavier Aluja, sumant-me sincerament al merescut homenatge que li van oferir ahir al Cafè del Teatre els seus companys de teatre escènic i de carrer.

Una enseuada àcida inaugura el curs literari lleidatà

Després d'unes merescudes vacances estivals més aviat dilatades vam assistir el passat dimecres 10 de setembre a la tradicional Enseuada poètica servida cada tardor a la Seu Vella pels inseparables Carles Hac Mor i Ester Xargay. La sisena edició d'aquest singular recital, consolidat ja com un referent de primer ordre en l'agenda literària lleidatana, ha introduït a més diverses novetats remarcables. Per començar, hom ha afegit enguany a l'habitual (i tan necessària!) diversitat d'estils i procedències (de la Franja de Ponent a la Catalunya vella, de la costa a les valls d'Andorra) l'extra de la multidisciplinarietat, ja que es tractava en aquesta ocasió d'un "recital de poesia, cançó i prosa" i no només de versos dits. Així, la Gemma Arimany cantà els seus poemes acompanyada a la guitarra per l'Arnau Tintó, autor de les músiques i també d'algunes lletres, i la lleidatana Rosa Saureu recità acompanyada per la seua filla Laia Martínez al violí, mentre que l'Oriol Ponsatí-Murlà combinà la poesia amb el conte (poguérem veure, a banda, alguna singular performance de què farem esment tot seguit).
En definitiva, doncs, un grapat de belles cançons i algun hàbil micronte es conjugaren amb els poemes recitats per oferir a la ciutat una autèntica ensalada enseuada de formes, veus i estils que contribuí a fer més duradores però sobretot més dinàmiques i intenses les dues rondes del recital, del qual volem destacar la força d'ells, la calidesa d'elles i l'excel·lència de tots plegats. Una orgiàstica amanida poètica sense manies en què feliçment feren l'amor entre ells (i amb el públic) el neopopularisme trobadoresc de l'Amat Baró, les empàtiques intimitats de la Teresa Colom, les delicadeses eroticofestives de la Meritxell Cucurella-Jorba, els transcendents paisatges transfigurats de la Gemma Arimany i l'Arnau Tintó, les elegies jovenívoles del Juanjo Manau, la intertextualitat metacultural de l'Hèctor Moret, els autoretrats literaris del Pere Pena, l'enginyós sardonisme en vers i en prosa de l'Oriol Ponsatí-Murlà, l'experiència en construcció del Carles M. Sanuy i les evocacions poètiques de la Rosa Saureu. Sens dubte un cartell impagable que dugué un any més a la capital del Far West artistes d'una gran originalitat i qualitat, que molts lleidatans es van perdre per pur desconeixement dels noms programats, pel pànic a descobrir coses noves de què sol provenir aquest desconeixement, per certs prejudicis inexplicables (un col·lega estudiós i professor de literatura catalana em deia, per exemple, que no hi vindria "perquè els poetes d'enguany són tots del corrent de l'avantguarda [sic]") o senzillament per la punyetera mandra d'apagar la caixa de les mentides, aixecar el cul del sofà i pujar fins a la seu a escoltar poesia, o bé pel poc patriotisme que predisposa alguns a prendre's l'Onze de Setembre no com una jornada de lluita, de reivindicació o si més de commemoració sinó com una oportunitat qualsevol per anar de pont a passar les darreres calors de la platja, la muntanya o la Fira de Tàrrega.


I és que aquesta ha estat una altra novetat d'enguany: l'Enseuada solia coincidir amb les Festes de Tardor, de les quals esdevenia inevitablement, de fet, una de les poques activitats artístiques dignes del programa, juntament amb el castell de focs d'artifici que tot seguit podíem contemplar des de la privilegiada tribuna del claustre obert de la Seu Vella. Enguany, en canvi, els organitzadors han optat per avançar uns dies la convocatòria fins a la vigília de la diada de l'Onze de Setembre, esdevenint així el primer recital poètic de la temporada i, d'alguna manera, per tant, l'obertura formal del curs literari lleidatà. Aquesta recitada inaugural s'emmarcava, a més, en els actes lleidatans de La Nit de TV3, cadena de televisió que, si més no enguany per celebrar el seu primer quart de segle d'història, se sumà juntament amb l'Òmnium Cultural als Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya en l'organització de l'acte.
Sens dubte tanta institució implicada havia de repercutir per força en el resultat. Ah!, quin temps aquells en què l'única convocant era la Poesia i després la Institució de les Lletres Catalanes no volia pagar els artistes perquè la carta subscrita per tan alta i abstracta categoria no duia capçalera oficial! Però el fet és que els senzills però eficaços recursos tècnics (el miniescenari, el so i una bella il·luminació minimalista) eren ben bé els mateixos que en el lustre anterior, així com ho eren la varietat i qualitat dels artistes, sempre garantida per l'eclèctic duo responsable del cartell, i també, val a dir-ho, del públic (per bé que hom hi posés el doble de cadires, cobrint innecessàriament quasi tota la llargada de l'ala nord del claustre).
Quina fou la repercussió de la institucionalització de l'Enseuada, doncs? Naturalment, la reacció crítica dels artistes, començant per la parella organitzadora, un compromís crític que malauradament no és sempre tant inherent a l'art com ho hauria de ser, però que en aquesta ocasió sí que s'hi va fer notar.


Per començar, l'Amat Baró, el trobador d'Almacelles, va encetar la recitada amb les seues conegudes quartetes jaumines, escrites en el marc d'una suite gegantera per encàrrec de l'Ajuntament de Lleida però paradoxalment censurades per aquesta mateixa institució pel seu marcat to patriòtic (i què esperaven de Jaume I el Conqueridor?). L'Amat es tragué l'espina d'aital intromissió política en la seua tasca creativa donant a conèixer de viva veu en ple claustre de la Seu la versió original del poema, la que la Paeria es va negar a publicar, però també recità, a continuació, la posterior versió folclòrica i "políticament correcta", la que que la Paeria l'obligà a redactar, sens dubte un reeixit exercici d'estil d'emulació versificada de l'inconfusible pseudouniversalisme de pa sucat amb oli del PSC.
Per la seua part, el balaguerí Carles M. Sanuy, sabedor del precari estat de conservació del monument que acollia el recital, sortí a escena abillat amb un casc d'obrer per protegir-se, deia, de qualsevol nou tros de Seu Vella (i qui sap si també de qualsevol represàlia institucional) que li pogués caure a sobre en qualsevol moment. I amb aquest provocador atrezzo, carregà amb tota la seua força poètica contra l'especulació immobiliària, contra la plaga de la construcció massiva i, especialment, contra els detentors del gremi, beneint-los irònicament amb el prec "que el Senyor els aculli ben aviat!". A primera fila, encaixava estoicament la pedregada el Ferran Rella, coordinador territorial de cultura a Lleida i, com a tal, anfitrió de l'acte i alhora responsable màxim de la Seu Vella. Això sí, tot just acabat l'acte, Rella abandonà precipitadament el recinte, eludint les nostres preguntes i tot possible comentari dels assistents sobre el recent desprendiment de fragments de la torre a què es referia Sanuy amb seu gest simbòlic, sens dubte un afer greu i simptomàtic que denota el mal estat de conservació del conjunt del monument i que ha convertit Rella en el blanc mediàtic de les aïrades crítiques pel veritable (però no pas nou!) estat de deixadesa en què es troba aquest importantíssim monument del patrimoni arquitectònic universal, la primera de les set meravelles catalanes, de què tenim el privilegi de disposar al bell mig de Lleida.


Però el sentit crític no fou exclusiu dels participants lleidatans. Reblà el clau el poeta, contista, rapsode i editor novell gironí Oriol Ponsatí, que dedicà un enginyós microconte de gran destresa narrativa a la subtil colonització mental dels símbols de l'imperiet espanyol i un brillant poema humorístic a la profunda espanyolització que d'ençà del Buenafente i del tripartit pateix cada cop més flagrantment la malaguanyada TV3, que celebrava el seu 25è aniversari la vigília de l'Onze de Setembre però que, com deia l'Oriol, "és la vostra, no és la nostra ni és crosta ni és res".
Heus ací, doncs, la merescuda contestació intel·lectual dels artistes a les institucions. I heus ací, ben renovat contra els qui el consideren caduc, innecessari o poc fashion, el radical compromís crític dels poetes enseuats d'enguany, que han amanit definitivament el plat amb una saníssima salsa àcida. Heus aquí, doncs, la darrera novetat i el millor ingredient de l'Enseuada, que celebrem i que esperem que n'esdevingui la tònica habitual. I és que, tal com ens recordà el seu mestre de cerimònies, l'insigne Carles Hac Mor, "en cada poètica hi ha una política en què l'ètica és estètica".