Xavier Aluja, actor còmic

Ahir al vespre, poc més de mig any després del seu malaurat traspàs, Xavier Aluja va ser recordat al Cafè del Teatre per una bona colla dels seus molts companys d’escenari. Sortosament, doncs, l’acte d’anit no fou cap homenatge protocolari institucional ple de politicastres aprofitats sinó una bella miscel·lània artística de caire intimista, a càrrec de diversos representants de la cultura popular i les arts escèniques lleidatanes, en què Aluja deixà sens dubte un grat i entranyable record. Així, amb l'Esteve Cuito com a mestre de cerimònies, el teatre d'El Sidral i La Baldufa, la música dels Pixie Dixie, la màgia solidaria dels Mags del Món, un conte de Prou de Brou i una comparsa de moros i cristians es combinaren amb projeccions de fotos del Xavier en plena acció social i cultural i emotius textos poètics i epistolars per oferir-li pòstumament un sentit homenatge personal des de l’àmbit cultural, que esdevingué alhora un record i una reivindicació implícita del Xavier Aluja tal volta més desconegut: el Xavier Aluja agitador cultural, el Xavier Aluja artista, el Xavier Aluja mag, el Xavier Aluja teatrer.


I és que darrere el ferm compromís social d’Aluja (tan escaient com escàs en el partit en què militava i en la política professional en general, especialment aquí a la capital del Far West), així com darrere tota la feinada a què aquest compromís el va dur durant anys en les lluites veïnals i més recentment en l’àmbit dels drets civils i la cohesió social, hi bategaven sens dubte l’empenta i la vitalitat de l’home-artista que sabé combinar i fusionar professió, militància i creació artística, i la imaginació i l’enginy de l’home-actor que endegà i dirigí tantes iniciatives artístiques i actuà en tantes altres, des de la fundació d'El Sidral fins a la recuperació de la històrica Festa de Moros i Cristians nascuda a Lleida segles ha. Tota una xarxa d'entitats i grups de teatre, màgia i cultura popular que deuen a Xavier Aluja una part significativa de la seua existència i trajectòria i que volgueren fer de l'homenatge d'ahir, en essència, un sincer agraïment públic per la seua immensa tasca cultural i per l'estimada alegria que el caracteritzava.


En aquestes ratlles m’agradaria recordar molt especialment, amb tot l’afecte que la seua bonhomia i la seua rialla inspiraven, el Xavier Aluja actor còmic. Ara fa poc més d’una dècada, l’estiu de 1998, vaig tenir l’immens plaer, juntament amb l’amic Enric Falguera, de dirigir-lo en la radionovel·la Ciutat de pas que, després de l’èxit de la seua precursora Pardinyes Baixes, vam coescriure i codirigir per encàrrec de Ràdio Lleida - Cadena SER. Aluja hi interpretava brillantment un dels personatges principals, el Pol Ganau, un jove de l’horta lleidatana que enlloc d’estudiar o encarregar-se de l’empresa agrícola familiar es dedicava a fer el tarambana, anar de gresca i consumir substàncies estupefaents diverses. No menys brillant, val a dir-ho, fou l’actuació de la Rosabel Escartín, la seua dona, que també participà en la producció interpretant la preocupada mare del Pol.
Els vint capítols de la producció, escrits, enregistrats i emesos a Ràdio Lleida en prime time matinal entre Sant Joan i Sant Jaume, van ser tot un èxit, acreditat pels molts comentaris de l’audiència, que es demanava si el narrador protagonista, un immigrant algerí impecablement interpretat pel lleidatà Albert Anguera, era àrab de debò. Però ben segur que l’equip sencer de la sèrie coincidiríem en destacar, d’entre tot el repartiment, la mítica actuació del Xavier Aluja. I és que la del Xavier no era ni de bon tros la primera actuació en una novel·la radiofònica. Una bona pila d’anys abans, un Aluja ben jove havia gastat ja a bastament les carxofes de Ràdio Lleida, i fins i tot havia actuat, sembla ser que a canvi d’un pernil que mai no va arribar, en alguna radionovel·la d’aquella mateixa casa, qui sap si la primera producció del gènere a la nostra ciutat.
A Ciutat de pas, el seu personatge, com l’obra en conjunt, mostrava amb realisme una realitat crua, complexa i preocupant, però el geni còmic del Xavier en brodà magistralment els aspectes histriònics, posant de relleu des del seu personatge, la frivolitat i la inconsciència amb què, ara i adés, bona part del nostre jovent posa en perill la seua vida i la dels altres. I en el rerefons familiar, la crisi generalitzada de la pagesia. Sens dubte, malauradament, temes cada cop més actuals i punyents. I entre ells resulta curiós destacar, ironies de la vida, que els principals temes socials de fons que tractava la sèrie (l’explotació laboral dels immigrants, els seus problemes per integrar-se i assolir unes condicions de vida dignes, els prejudicis racistes, la difícil cohesió social d’una societat multiètnica...) són precisament els reptes i les problemàtiques amb què després s’hagué d’enfrontar Aluja des de la regidoria de Drets Civils, Cooperació i Immigració de la Paeria.
Aquella radionovel·la segueix sent doncs un producte d’absoluta actualitat, però constitueix sobretot un bell document del teatre radiofònic lleidatà de les acaballes del segle passat i del pas de l’enyorada veu del Xavier Aluja per les ones hertzianes lleidatanes, probablement el seu darrer paper dramàtic a la ràdio. Un document que en memòria seua s’escauria molt de restaurar i reemetre, si hom en conservés còpia. I quan dic hom vull dir més aviat algú, algun amic o ciutadà anònim (permeteu-me aquesta crida pública) que l’hagués enregistrat, més que no pas l’emissora mateixa. I és que el personal de Ràdio Lleida, aleshores dirigida per Jaume Serra, va ser tan professional que ni tan sols va catalogar els màsters de la sèrie, de forma que senzillament, després de desatendre les reiterades peticions dels autors demanant-ne còpies, els va extraviar i, finalment, els va destruir per error, segons van confirmar ells mateixos tres anys més tard. Interrogat per escrit sobre l’afer, el posterior director de l’emissora Josep Lluís Cadena ni tan sols es dignà a respondre.
Ben decebuts per tan negligent menyscabament, alguns membres de l’equip de la sèrie, entre ells el mateix Aluja, havíem sospesat més d’un cop, ara que la ciutat disposa de dos canals de televisió local, la possibilitat d’un remake televisiu de Ciutat de pas, però els molts quefers polítics i laborals d’uns i altres van anar aparcant el projecte, que ja no veurà mai la llum, si més no amb el repartiment original i amb l’impagable treball dramàtic del Xavier, un autèntic veterà de les radionovel·les lleidatanes. Potser l’única còpia d’aquesta darrera, així com el pernil promès en aquella primera, es perdé per sempre en les obscures raconades dels desendreçats estudis del carrer de Vila Antònia, però el record d’haver treballat amb el Xavier en aquell projecte, així com la seua alegria i el seu vitalisme, segueixen ben vius en la memòria de tots els qui vam tenir aquest privilegi artístic i humà.
Acabo, doncs, en nom dels companys de teatre radiofònic del Xavier Aluja, sumant-me sincerament al merescut homenatge que li van oferir ahir al Cafè del Teatre els seus companys de teatre escènic i de carrer.

Una enseuada àcida inaugura el curs literari lleidatà

Després d'unes merescudes vacances estivals més aviat dilatades vam assistir el passat dimecres 10 de setembre a la tradicional Enseuada poètica servida cada tardor a la Seu Vella pels inseparables Carles Hac Mor i Ester Xargay. La sisena edició d'aquest singular recital, consolidat ja com un referent de primer ordre en l'agenda literària lleidatana, ha introduït a més diverses novetats remarcables. Per començar, hom ha afegit enguany a l'habitual (i tan necessària!) diversitat d'estils i procedències (de la Franja de Ponent a la Catalunya vella, de la costa a les valls d'Andorra) l'extra de la multidisciplinarietat, ja que es tractava en aquesta ocasió d'un "recital de poesia, cançó i prosa" i no només de versos dits. Així, la Gemma Arimany cantà els seus poemes acompanyada a la guitarra per l'Arnau Tintó, autor de les músiques i també d'algunes lletres, i la lleidatana Rosa Saureu recità acompanyada per la seua filla Laia Martínez al violí, mentre que l'Oriol Ponsatí-Murlà combinà la poesia amb el conte (poguérem veure, a banda, alguna singular performance de què farem esment tot seguit).
En definitiva, doncs, un grapat de belles cançons i algun hàbil micronte es conjugaren amb els poemes recitats per oferir a la ciutat una autèntica ensalada enseuada de formes, veus i estils que contribuí a fer més duradores però sobretot més dinàmiques i intenses les dues rondes del recital, del qual volem destacar la força d'ells, la calidesa d'elles i l'excel·lència de tots plegats. Una orgiàstica amanida poètica sense manies en què feliçment feren l'amor entre ells (i amb el públic) el neopopularisme trobadoresc de l'Amat Baró, les empàtiques intimitats de la Teresa Colom, les delicadeses eroticofestives de la Meritxell Cucurella-Jorba, els transcendents paisatges transfigurats de la Gemma Arimany i l'Arnau Tintó, les elegies jovenívoles del Juanjo Manau, la intertextualitat metacultural de l'Hèctor Moret, els autoretrats literaris del Pere Pena, l'enginyós sardonisme en vers i en prosa de l'Oriol Ponsatí-Murlà, l'experiència en construcció del Carles M. Sanuy i les evocacions poètiques de la Rosa Saureu. Sens dubte un cartell impagable que dugué un any més a la capital del Far West artistes d'una gran originalitat i qualitat, que molts lleidatans es van perdre per pur desconeixement dels noms programats, pel pànic a descobrir coses noves de què sol provenir aquest desconeixement, per certs prejudicis inexplicables (un col·lega estudiós i professor de literatura catalana em deia, per exemple, que no hi vindria "perquè els poetes d'enguany són tots del corrent de l'avantguarda [sic]") o senzillament per la punyetera mandra d'apagar la caixa de les mentides, aixecar el cul del sofà i pujar fins a la seu a escoltar poesia, o bé pel poc patriotisme que predisposa alguns a prendre's l'Onze de Setembre no com una jornada de lluita, de reivindicació o si més de commemoració sinó com una oportunitat qualsevol per anar de pont a passar les darreres calors de la platja, la muntanya o la Fira de Tàrrega.


I és que aquesta ha estat una altra novetat d'enguany: l'Enseuada solia coincidir amb les Festes de Tardor, de les quals esdevenia inevitablement, de fet, una de les poques activitats artístiques dignes del programa, juntament amb el castell de focs d'artifici que tot seguit podíem contemplar des de la privilegiada tribuna del claustre obert de la Seu Vella. Enguany, en canvi, els organitzadors han optat per avançar uns dies la convocatòria fins a la vigília de la diada de l'Onze de Setembre, esdevenint així el primer recital poètic de la temporada i, d'alguna manera, per tant, l'obertura formal del curs literari lleidatà. Aquesta recitada inaugural s'emmarcava, a més, en els actes lleidatans de La Nit de TV3, cadena de televisió que, si més no enguany per celebrar el seu primer quart de segle d'història, se sumà juntament amb l'Òmnium Cultural als Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya en l'organització de l'acte.
Sens dubte tanta institució implicada havia de repercutir per força en el resultat. Ah!, quin temps aquells en què l'única convocant era la Poesia i després la Institució de les Lletres Catalanes no volia pagar els artistes perquè la carta subscrita per tan alta i abstracta categoria no duia capçalera oficial! Però el fet és que els senzills però eficaços recursos tècnics (el miniescenari, el so i una bella il·luminació minimalista) eren ben bé els mateixos que en el lustre anterior, així com ho eren la varietat i qualitat dels artistes, sempre garantida per l'eclèctic duo responsable del cartell, i també, val a dir-ho, del públic (per bé que hom hi posés el doble de cadires, cobrint innecessàriament quasi tota la llargada de l'ala nord del claustre).
Quina fou la repercussió de la institucionalització de l'Enseuada, doncs? Naturalment, la reacció crítica dels artistes, començant per la parella organitzadora, un compromís crític que malauradament no és sempre tant inherent a l'art com ho hauria de ser, però que en aquesta ocasió sí que s'hi va fer notar.


Per començar, l'Amat Baró, el trobador d'Almacelles, va encetar la recitada amb les seues conegudes quartetes jaumines, escrites en el marc d'una suite gegantera per encàrrec de l'Ajuntament de Lleida però paradoxalment censurades per aquesta mateixa institució pel seu marcat to patriòtic (i què esperaven de Jaume I el Conqueridor?). L'Amat es tragué l'espina d'aital intromissió política en la seua tasca creativa donant a conèixer de viva veu en ple claustre de la Seu la versió original del poema, la que la Paeria es va negar a publicar, però també recità, a continuació, la posterior versió folclòrica i "políticament correcta", la que que la Paeria l'obligà a redactar, sens dubte un reeixit exercici d'estil d'emulació versificada de l'inconfusible pseudouniversalisme de pa sucat amb oli del PSC.
Per la seua part, el balaguerí Carles M. Sanuy, sabedor del precari estat de conservació del monument que acollia el recital, sortí a escena abillat amb un casc d'obrer per protegir-se, deia, de qualsevol nou tros de Seu Vella (i qui sap si també de qualsevol represàlia institucional) que li pogués caure a sobre en qualsevol moment. I amb aquest provocador atrezzo, carregà amb tota la seua força poètica contra l'especulació immobiliària, contra la plaga de la construcció massiva i, especialment, contra els detentors del gremi, beneint-los irònicament amb el prec "que el Senyor els aculli ben aviat!". A primera fila, encaixava estoicament la pedregada el Ferran Rella, coordinador territorial de cultura a Lleida i, com a tal, anfitrió de l'acte i alhora responsable màxim de la Seu Vella. Això sí, tot just acabat l'acte, Rella abandonà precipitadament el recinte, eludint les nostres preguntes i tot possible comentari dels assistents sobre el recent desprendiment de fragments de la torre a què es referia Sanuy amb seu gest simbòlic, sens dubte un afer greu i simptomàtic que denota el mal estat de conservació del conjunt del monument i que ha convertit Rella en el blanc mediàtic de les aïrades crítiques pel veritable (però no pas nou!) estat de deixadesa en què es troba aquest importantíssim monument del patrimoni arquitectònic universal, la primera de les set meravelles catalanes, de què tenim el privilegi de disposar al bell mig de Lleida.


Però el sentit crític no fou exclusiu dels participants lleidatans. Reblà el clau el poeta, contista, rapsode i editor novell gironí Oriol Ponsatí, que dedicà un enginyós microconte de gran destresa narrativa a la subtil colonització mental dels símbols de l'imperiet espanyol i un brillant poema humorístic a la profunda espanyolització que d'ençà del Buenafente i del tripartit pateix cada cop més flagrantment la malaguanyada TV3, que celebrava el seu 25è aniversari la vigília de l'Onze de Setembre però que, com deia l'Oriol, "és la vostra, no és la nostra ni és crosta ni és res".
Heus ací, doncs, la merescuda contestació intel·lectual dels artistes a les institucions. I heus ací, ben renovat contra els qui el consideren caduc, innecessari o poc fashion, el radical compromís crític dels poetes enseuats d'enguany, que han amanit definitivament el plat amb una saníssima salsa àcida. Heus aquí, doncs, la darrera novetat i el millor ingredient de l'Enseuada, que celebrem i que esperem que n'esdevingui la tònica habitual. I és que, tal com ens recordà el seu mestre de cerimònies, l'insigne Carles Hac Mor, "en cada poètica hi ha una política en què l'ètica és estètica".

El darrer adéu al Roser, al Museu Morera i a l'Escola de Belles Arts

Tal volta sigui per aquesta mena de ressagament que malauradament ens caractaritza que el Far West no acaba d'aixecar el cap en el seu lent i difícil deixondiment cultural. Quan ens despertem, si ens despertem, ja sol ser tard, i algú (potser un equip interdisciplianar de sociòlegs i psicòlegs de la UdL) hauria d'esbrinar per què. Serà que som a Ponent i les idees sempre ens arriben, com la posta, més tard?

Estem permetent la pèrdua de l'edifici del Roser, peça cabdal i irrenunciable del patrimoni històric de la ciutat, i llevat dels col·lectius i organitzacions de l'esquerra independentista local, responsables de la campanya ciutadana Salvem el Roser, encara és hora que els líders polítics s'hi oposin fermament i que la societat civil surti massivament al carrer a denunciar-ho.
I amb el Roser perdem també, si més no tal com els coneíxiem, el Museu d'Art Jaume Morera (que ningú s'atreveixi a anomenar museu la sala d'exposicions del Casino!) i l'Escola Municipal de Belles Arts, que avui tanca ja la matrícula pel proper curs mentre les obres de l'edifici que l'haurà d'acollir al solar de l'antic Equip de Campaments encara estan per començar (sembla ser que la Paeria preveu desterrar-la mentrestant a un espai cedit per la Diputació al complex de La Caparrella).
I amb l'Escola, perdrem per tant tota la creació artística que s'hauria pogut fer en l'espai que no tindrà.
Però, altre cop, encara és hora que els estudiants i la ciutadania es manifestin públicament per mirar d'evitar-ho o si més no per queixar-se'n com pertoca. Només sembla que tingui interès a reivindicar-ho (ara que ja ha acabat el curs de l'EMBA!), l'associació Abraxas, un col·lectiu artístic recentment fundat per joves relacionats amb el món cultural, musical, artístic i social que s'autoanomenen "lleidatans" però que s'expressen, si més no en el seu web i en la seua publicitat, en castellà. Però curiosament tot l'interès que demostren no tenir doncs per la llengua pròpia del territori d'on es reivindiquen sí que semblen tenir-lo en canvi per la pèrdua de l'EMBA. "Aquest juny, després d'anys d'agonia i esquerdes, els lleidatans/es hem perdut l'Escola d'Art", es queixen en un comunicat.
Tot just presentat el col·lectiu precisament el passat 6 de juny al Cafè del Teatre de l'Escorxador, preparen ara un acte simbòlic al carrer, "una processó amb escenografia artística i l'acompanyament de músics en directe per sembrar al carrer la reflexió i provocar l'acció davant la crisi artística que pateix la ciutat". Els organitzadors compten amb la col·laboració desinteressada de diferents col·lectius i associacions de la ciutat i dels musics que actuen, els quals valoren positivament aquesta iniciativa. I perquè no sigui dit que els joves i els artistes es queixen sense aportar solucions, a Abraxas tenen també un programa molt clar: "Analitzem la situació i concloem dient que hem de conrear la pròpia terra i valorar la importància i la necessitat de la ciutat d'una educació i pràctica artística de qualitat".

Esperem, però, que ells mateixos practiquin seriosament aquesta reflexió que volen sembrar i facin extensiu el seu ferm compromís cultural a la llengua catalana, un altre patrimoni amenaçat que podríem perdre. Més que res perquè no es pot "conrear la pròpia terra" contribuint a minoritzar-ne la llengua. La bilingüització interessada del nostre país prou que l'exerceixen els polítics i empresaris que ens governen!; no cal pas que la societat civil en segueixi l'exemple!

Això sí: en tot cas benvinguda sigui de moment l'encomiable tasca dels joves artistes d'Abraxas, car, efectivament, cal donar suport a noves iniciatives artístiques com aquesta, especialment si tenen aquest necessari caràcter reivindicatiu que mou la societat i la cultura. Bona falta li fa al Far West. Perquè on hi ha una queixa popular sol haver-hi gairebé sempre una mancança institucional. En aques cas, els joves d'Abraxas llencen aquesta pregunta a l'aire: "La pròpia llavor creativa i artística de la ciutat es destrueix, per què no s'ajuda a créixer?".
I l'aire entra per les finestres de les institucions, no perquè les hagin obertes per sentir les demandes del poble, sinó perquè és estiu i fot calor i no els queda més remei malgrat que els toqui els collons d'allò més. Però com que s'obren finestres a banda i banda, hi ha corrent d'aire i tothom passa la feina al del costat i l'un per l'altre les reivindicacions surten igual que entraren, irresoltes, i les mancances romanen. I el poble es lamenta: "Tota la ciutadania estem de dol".

La processó tindrà lloc el dijous 17 de juliol a les 20.30 h. El recorregut s'iniciarà davant l'Auditori Enric Granados i anirà fins al carrer Cavallers núm. 15, on és finalitzarà l'acte deixant espelmes i flors al voltant de l'edifici del Roser.
I creiem que valdrà la pena anar-hi. Car serà potser el darrer adéu al Roser, al Museu Morera, l'Escola d'Art i a "la recerca dels valors de la nostra ciutat".


Mostra un mapa més gran