En definitiva, doncs, un grapat de belles cançons i algun hàbil micronte es conjugaren amb els poemes recitats per oferir a la ciutat una autèntica ensalada enseuada de formes, veus i estils que contribuí a fer més duradores però sobretot més dinàmiques i intenses les dues rondes del recital, del qual volem destacar la força d'ells, la calidesa d'elles i l'excel·lència de tots plegats. Una orgiàstica amanida poètica sense manies en què feliçment feren l'amor entre ells (i amb el públic) el neopopularisme trobadoresc de l'Amat Baró, les empàtiques intimitats de la Teresa Colom, les delicadeses eroticofestives de la Meritxell Cucurella-Jorba, els transcendents paisatges transfigurats de la Gemma Arimany i l'Arnau Tintó, les elegies jovenívoles del Juanjo Manau, la intertextualitat metacultural de l'Hèctor Moret, els autoretrats literaris del Pere Pena, l'enginyós sardonisme en vers i en prosa de l'Oriol Ponsatí-Murlà, l'experiència en construcció del Carles M. Sanuy i les evocacions poètiques de la Rosa Saureu. Sens dubte un cartell impagable que dugué un any més a la capital del Far West artistes d'una gran originalitat i qualitat, que molts lleidatans es van perdre per pur desconeixement dels noms programats, pel pànic a descobrir coses noves de què sol provenir aquest desconeixement, per certs prejudicis inexplicables (un col·lega estudiós i professor de literatura catalana em deia, per exemple, que no hi vindria "perquè els poetes d'enguany són tots del corrent de l'avantguarda [sic]") o senzillament per la punyetera mandra d'apagar la caixa de les mentides, aixecar el cul del sofà i pujar fins a la seu a escoltar poesia, o bé pel poc patriotisme que predisposa alguns a prendre's l'Onze de Setembre no com una jornada de lluita, de reivindicació o si més de commemoració sinó com una oportunitat qualsevol per anar de pont a passar les darreres calors de la platja, la muntanya o la Fira de Tàrrega.
I és que aquesta ha estat una altra novetat d'enguany: l'Enseuada solia coincidir amb les Festes de Tardor, de les quals esdevenia inevitablement, de fet, una de les poques activitats artístiques dignes del programa, juntament amb el castell de focs d'artifici que tot seguit podíem contemplar des de la privilegiada tribuna del claustre obert de la Seu Vella. Enguany, en canvi, els organitzadors han optat per avançar uns dies la convocatòria fins a la vigília de la diada de l'Onze de Setembre, esdevenint així el primer recital poètic de la temporada i, d'alguna manera, per tant, l'obertura formal del curs literari lleidatà. Aquesta recitada inaugural s'emmarcava, a més, en els actes lleidatans de La Nit de TV3, cadena de televisió que, si més no enguany per celebrar el seu primer quart de segle d'història, se sumà juntament amb l'Òmnium Cultural als Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya en l'organització de l'acte.
Sens dubte tanta institució implicada havia de repercutir per força en el resultat. Ah!, quin temps aquells en què l'única convocant era la Poesia i després la Institució de les Lletres Catalanes no volia pagar els artistes perquè la carta subscrita per tan alta i abstracta categoria no duia capçalera oficial! Però el fet és que els senzills però eficaços recursos tècnics (el miniescenari, el so i una bella il·luminació minimalista) eren ben bé els mateixos que en el lustre anterior, així com ho eren la varietat i qualitat dels artistes, sempre garantida per l'eclèctic duo responsable del cartell, i també, val a dir-ho, del públic (per bé que hom hi posés el doble de cadires, cobrint innecessàriament quasi tota la llargada de l'ala nord del claustre).
Quina fou la repercussió de la institucionalització de l'Enseuada, doncs? Naturalment, la reacció crítica dels artistes, començant per la parella organitzadora, un compromís crític que malauradament no és sempre tant inherent a l'art com ho hauria de ser, però que en aquesta ocasió sí que s'hi va fer notar.
Per començar, l'Amat Baró, el trobador d'Almacelles, va encetar la recitada amb les seues conegudes quartetes jaumines, escrites en el marc d'una suite gegantera per encàrrec de l'Ajuntament de Lleida però paradoxalment censurades per aquesta mateixa institució pel seu marcat to patriòtic (i què esperaven de Jaume I el Conqueridor?). L'Amat es tragué l'espina d'aital intromissió política en la seua tasca creativa donant a conèixer de viva veu en ple claustre de la Seu la versió original del poema, la que la Paeria es va negar a publicar, però també recità, a continuació, la posterior versió folclòrica i "políticament correcta", la que que la Paeria l'obligà a redactar, sens dubte un reeixit exercici d'estil d'emulació versificada de l'inconfusible pseudouniversalisme de pa sucat amb oli del PSC.
Per la seua part, el balaguerí Carles M. Sanuy, sabedor del precari estat de conservació del monument que acollia el recital, sortí a escena abillat amb un casc d'obrer per protegir-se, deia, de qualsevol nou tros de Seu Vella (i qui sap si també de qualsevol represàlia institucional) que li pogués caure a sobre en qualsevol moment. I amb aquest provocador atrezzo, carregà amb tota la seua força poètica contra l'especulació immobiliària, contra la plaga de la construcció massiva i, especialment, contra els detentors del gremi, beneint-los irònicament amb el prec "que el Senyor els aculli ben aviat!". A primera fila, encaixava estoicament la pedregada el Ferran Rella, coordinador territorial de cultura a Lleida i, com a tal, anfitrió de l'acte i alhora responsable màxim de la Seu Vella. Això sí, tot just acabat l'acte, Rella abandonà precipitadament el recinte, eludint les nostres preguntes i tot possible comentari dels assistents sobre el recent desprendiment de fragments de la torre a què es referia Sanuy amb seu gest simbòlic, sens dubte un afer greu i simptomàtic que denota el mal estat de conservació del conjunt del monument i que ha convertit Rella en el blanc mediàtic de les aïrades crítiques pel veritable (però no pas nou!) estat de deixadesa en què es troba aquest importantíssim monument del patrimoni arquitectònic universal, la primera de les set meravelles catalanes, de què tenim el privilegi de disposar al bell mig de Lleida.
Però el sentit crític no fou exclusiu dels participants lleidatans. Reblà el clau el poeta, contista, rapsode i editor novell gironí Oriol Ponsatí, que dedicà un enginyós microconte de gran destresa narrativa a la subtil colonització mental dels símbols de l'imperiet espanyol i un brillant poema humorístic a la profunda espanyolització que d'ençà del Buenafente i del tripartit pateix cada cop més flagrantment la malaguanyada TV3, que celebrava el seu 25è aniversari la vigília de l'Onze de Setembre però que, com deia l'Oriol, "és la vostra, no és la nostra ni és crosta ni és res".
Heus ací, doncs, la merescuda contestació intel·lectual dels artistes a les institucions. I heus ací, ben renovat contra els qui el consideren caduc, innecessari o poc fashion, el radical compromís crític dels poetes enseuats d'enguany, que han amanit definitivament el plat amb una saníssima salsa àcida. Heus aquí, doncs, la darrera novetat i el millor ingredient de l'Enseuada, que celebrem i que esperem que n'esdevingui la tònica habitual. I és que, tal com ens recordà el seu mestre de cerimònies, l'insigne Carles Hac Mor, "en cada poètica hi ha una política en què l'ètica és estètica".
