Activitats recomanades

Afegeix-les al teu calendari!

30 de maig del 2008

Maria Mercè Marçal: quan Ponent és una dona

Assistírem abans d'ahir a la presentació del darrer número de la revista Reduccions, el 89-90, dedicat a Maria Mercè Marçal en el desè aniversari de la seua mort. L'acte, que tingué lloc a l'antic Casal de Joventut Republicana, comptà amb la intervenció del director de la veterana revista, Joan Solà, del també veterà poeta Jordi Pàmias, i del curador del monogràfic, Josep Maria Sala-Valldaura, i es clogué amb un breu recital de poemes marçalians a càrrec de Núria Casado i Cristina Rodríguez.
Hem de destacar l'impagable parlament de Solà, que rememorà amb orgull merescut un primerenc número 2 de Reduccions, el, en què la llavors jove revista, fundada aquell mateix any, donava a conéixer els versos d'una semblantment jove Maria Mercè Marçal que tot just havia publicat un poemari, el mític Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Eren temps difícils, per una i altres, i Solà no s'estigué d'evocar també aquell primer intent d'iniciar l'aventura d'una revista literària en català l'any 1974, frustat per una dictadura i un dictador que en plena agonia feien notar llurs darrers cops de cua. El permís i l'estrena de la revista hagué d'esperar, doncs, fins a 1977, però d'això l'any passat ja en celebràrem el quarantè aniversari i l'avenir promet fer durar més aquesta sòlida capçalera de les nostres lletres que no pas aquella llarga nit de pedra.



Essent aquestes les circumstàncies, ara i adés, esdevé especialment necessària i emotiva la reivindicació de la figura i els versos de la Marçal, sempre compromesa en vida i obra amb la lluita política envers el triple atzur de llibertat nacional, de classe i de gènere que encara, sense ella però amb ella, maldem per assolir. I és que, com afirmà Sala-Valldaura, "la poesia de la Maria Mercè Marçal té el cos de la terra". Però el seu activisme també. Amarat d'afecte i emoció l'amic Pàmias, que per un any no la va tenir d'alumna a l'IES Màrius Torres però que és fill del poble natal de la mare de la poetessa, glossà la intensa activitat militant, plenament coherent amb el seu discurs poètic. En l'àmbit polític la seua militància era incontestable: als anys setanta la trobem a l'executiva nacional i a les llistes electorals per Lleida del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). I en l'àmbit de la militància cultural li devem quelcom tan important com la creació, juntament amb Ramon Pinyol, de Llibres del Mall, un referent editorial de primer ordre per a la nostra història literària recent. I és que, no havent avançat pas gaire des de llavors ni en el front social ni en el nacional, val a dir que malauradament temps de revolta social i d'afirmació identitària ho són tant els d'ara com aquells, però tan de bo la nostra classe literària actual, i amb ella la societat catalana en general, fessin gala del compromís polític i de la militància activa d'aquells anys! I no s'hi val adduir com a excusa una suposada professionalitat falaçment contraposada al compromís, perquè el bandejament de tota causa políticament incorrecta per no perjudicar la pròpia carrera literària té un altre nom: submissió, és a dir por de perdre, en un context professional d'infrestructures culturals instucionalitzades, els favors del poder. Però sobretot perquè malgrat la seua mort sobtada la Maria Mercè Marçal va tenir temps de demostrar amb el seu exemple vital i literari que davant una veu poètica potent la militància no és obstacle per a l'èxit literari, i que el compromís i la poesia no sols no són incompatibles sinó que es construeixen mútuament, car efectivament, tal com afirmà Solà, "la llengua no és una cosa estranya a la persona, forma part del nostre esperit".


I és que a la fi sempre és el temps qui jutja, i la qualitat allò que compta. I la Maria Mercè Marçal, malgrat les limitacions socials implícites per la seua condició de dona, catalana, de poble, de la perifèria, de classe obrera, de pensament i discurs feminista, independentista i marxista i de militància política explícita, no sols assolí l'excel·lència literària i el corresponent però gens fàcil reconeixement social i acadèmic com a poetessa, sinó que aconseguí fer-se un lloc a primera fila en el panorama literari català actual i col·locar doncs per primer cop a la primera divisió nacional la poesia ponentina amb veu de dona. Car probablement la poetessa d'Ivars d'Urgell és la veu poètica ponentina més coneguda arreu del país juntament amb Màrius Torres, i per descomptat l'única poetessa dona de Ponent que ha aconseguit aquest reconeixement de primer ordre més enllà de les comarques lleidatanes. Els ponentins tenim el privilegi, doncs, de poder comptar entre els nostres autors amb un dels noms més reconeguts i recurrents de la lírica catalana femenina recent, i d'haver vist nèixer enmig del desert cultural del Far West una de les veus més fresques i renovadores de la lírica catalana contemporània, a la qual ha aportat de més a més una bona dosi de feminitat, contrapès absolutament imprescindible en el lentíssim i encara incipient procés d'equilbrament de gènere de les nostres lletres.

I és que la poesia, aquest antic oracle del món, seguirà essent miop mentre ignori el país on neix, guerxa mentre giri l'esguard per no veure les injustícies i bòrnia mentre les dones, les perifèries, els oprimits i el compromís no hi tinguin una presència normal. Però de moment a les terres de Ponent, de la Marçal ençà, ho és una mica menys.

6 de maig del 2008

Els titelles del bilingüisme

El pont de maig ens ha dut una nova edició de la Fira de Teatre de Titelles de Lleida. Amb una qualitat artística desigual, la importància i el ressò del certamen, que l'any vinent complirà vint anys, venen donats segurament per la tenaç constància dels organitzadors a l'hora de mantenir-la viva i fer-la créixer. Perquè molts encara érem marrecs quan el Centre de Titelles de Lleida, o més concretament el Joan-Andreu Vallvé i la Julieta Agustí, posaren en marxa aquest meravellós desplegament d'il·lusió i fantasia a la capital del Far West, i en canvi no fa pas tants d'anys que l'esdeveniment ha assolit la projecció social actual. Com a la seua veïna targarina, un llarg periple d'esforç poc visible li ha calgut a aquesta fira teatral lleidatana (i de fet al mateix Centre de Titelles de Lleida) per assolir el reconeixement institucional, la presència mediàtica i el favor del públic de què gaudeix actualment, amb la diferència que el certamen titellaire, com la Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional de Manresa, aconsegueix més qualitat artística amb menys pressupost que no pas la Fira de Teatre de Tàrrega. I com a la capital de l'Urgell (però a diferència de la del Bages), el creixement de la fira lleidatana ha comportat una progressiva internacionalització, encomiable però no exempta de renúncies innecessàries de què en canvi no podem congratular-nos gaire. Com si gairebé no existís teatre de titelles més enllà del Pirineu la programació internacional de la Fira ha adquirit una vocació majoritàriament ibèrica, i com si no existissin tampoc la traducció ni el teatre no textual la llengua abassegadorament majoritària de la fira ha estat cada cop més el castellà. A l'edició d'enguany, les companyies foranes, que gairebé doblaren en nombre les catalanes, provenien de països de parla castellana, majoritàriament pertanyents a l'estat espanyol: Andalusia, Argentina, Castella, Extremadura i Múrcia. Set companyies en total, només tres menys que dels Països Catalans. Només una companyia brasilera representava l'Amèrica no hispana, mentre que l'Europa no espanyola era formada per només sis països (tan sols cinc per qui ho compti amb mentalitat estatal): Portugal, Alemanya, Holanda, Occitània, Francoprovença i Itàlia. Àsia i Àfrica no tingueren representació a la Fira, però en canvi Oceania hi tingué tres companyies australianes.


Les distàncies culturals i econòmiques explicarien la lògica tendència occidental de la programació, però no tant la desafortunada vocació hispanocèntrica del certamen, que es tradeix també en l'existència d'un "premi de les autonomies" per a les companyies de l'estat espanyol, amb la consegüent composició d'àmbit estatal del jurat. Però si analitzem la situació per llengües, que a fi de comptes és allò que ateny el públic local, el greuge comparatiu adquireix proporcions alarmants, ja que la injustificada presència del castellà en una quinzena d'espectacles (molts provinents països no castellanoparlants) contrastava escandalosament amb la presència marginal de la llengua catalana a la programació oficial de la Fira, que es reduí a tres espectacles bilingües (una d'elles la del mag Lari, que no pogué evitar ironitzar sobre la situació amb el seu modèlic castellà acatalanat) i un sol espectacle íntegrament en català, infantil i de no gaire qualitat, vora la catedral nova i a ple sol: Hansel i Gretel, del titellaire sitgetà Sebastià Vergés. Posats a ser multiculturals de debò hom hauria vist de bon grat espectacles en altres llengües romàniques, en general força intel·ligibles a les políglotes oïdes catalanes, però resulta que la presència de tota altra llengua que el castellà (llevat de les excepcions esmentades i d'un espectacle en portuguès) fou en canvi absolutament anecdòtica, sinó directament inexistent, cosa que hauria de fer rumiar profundament la progressia multicultural lleidatana. Nosaltres, però, apel·lem als organitzadors, perquè es facin mirar aquesta desmesurada marginació de la llengua del territori on té lloc la Fira, és a dir del públic a què fet i fet es deu l'esdeveniment, i es plantegin, si no són capaços de normalitzar-hi plenament el català, la manera d'equilibrar si més no les balances. I de fer en català, com a mínim, la producció pròpia, perquè el cas més trist de la programació castellanitzant de la Fira d'enguany és que la companyia anfitriona, el Centre de Titelles de Lleida, oferís en castellà el seu propi espectacle, que a més a més ja tenia prèviament produït i publicat en català. Hi han raons comercials, ben segur que sí, però és que de fet potser cal replantejar-se també el circuit artístic de quelcom tan tradicional com els titelles en clau nacional i no pas estatal, amb el benentès que cal incentivar més encara (però sense el filtre del castellà) la participació internacional. Perquè posats a fer l'esforç de traduir (opció desitjable si l'espectacle és, per exemple, en alemany o holandès), què costa escollir la llengua pròpia del país on s'actua? A banda que bona part del teatre de titelles és sense paraules (sort n'hem tingut de fet dels espectacles no textuals per fugir de l'allau de substitució lingüística!).

Instem, doncs, el Centre de Titelles de Lleida a esmenar-se significativament en aquest sentit en la propera edició de la Fira, aprofitant la feliç ocasió del seu vintè aniversari. Esperem que els ajudin a rumiar-hi les agudes reflexions que els aportaren, en son mateix llenguatge artístic, els joves aprenents de titellaires del Projecte Actua que paradoxalment la Fira, com per rescabalar la nostra llengua de la discriminació infligida, coorganitzà amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. I és que aquesta col·laboració, encetada enguany, portà dissabte i diumenge al claustre la Biblioteca Pública de Lleida (tot i que com a activitat paral·lela fora de la programació oficial de la Fira) l'espectacle Mosaic.cat, en què en un temps rècord i amb uns resultats realment remarcables alumnes de tres centres socioeducatius de la ciutat, hàbilment dirigits per professionals, escenificaren amb senzills però eficaços titelles i guions d'elaboració pròpia sengles narracions teatrals sobre diversos aspectes d'un mateix tema: la preocupant erosió de l'ús social i la qualitat de la llengua catalana per part del castellà.

Amb tanta ironia i sentit de l'humor com realisme sociolingüístic, els intrèpids participants del taller, entre ells adolescents d'origen àrab i caló, donaren un gran exemple de consciència lingüística i integració social al nombrós públic adult que omplia la sala i que sabé reconèixer amb sincers aplaudiments llur considerable esforç lingüístic i artístic. Tan de bo en seguissin l'exemple tots aquells qui diàriament abandonen i menystenen la llengua del país que els acull, mimèticament moguts com titelles del bilingüisme hispanocèntric!

1 de maig del 2008

Oblidats i molt oblidats

Assistírem ahir al darrer recital del cicle literari de primavera que organitza la Rosa Fabregat a l'Ateneu Popular de Ponent. Amb el que l'organitzadora considerà un bon quòrum (tretze persones al moment de dir-ho, dues o tres més en acabar l'acte), clogué la temporada d'enguany l'amic Enric Falguera, amb qui compartim publicacions de poesia però més conegut en el camp de la crítica, en què ha preferit especialitzar, amb bon criteri a jutjar pels èxits, la seua carrera literària. Seguim animant-lo però a reprendre l'activitat poètica, car la ciència i l'art són complementaris, no incompatibles. De moment, l'organitzadora ja li té reservada una sessió de la propera temporada del cicle perquè ens reciti els seus versos. I és que ahir el protagonista era el Jaume Agelet i Garriga, en què Falguera ha esdevingut el màxim especialista mundial, després d'estudiar-ne l'obra i la trajectòria, coordinar el simposi de l'Àgora Literària sobre l'autor i curar-ne l'edició la Tria de versos.


Bona falta fan totes aquestes iniciatives, car certament hi ha dues classes de poetes: els oblidats i els molt oblidats. Ho va dir Rubén Luzon a propòsit de l'estudi ageletià d'en Falguera i ens ho recordava ahir la Rosa Fabregat. I Agelet, a la seva època membre d'una tríada poètica de primera divisió, pertany ara al segon grup. Amb l'escull afegit que del Far West estant la reivindicació d'un poeta oblidat topa amb una dosi addicional de desinterès social per part dels centres de poder literari, malauradament concentrats a la metròpoli. És com si a comarques només se'ns tolerés un poeta per ciutat, i és clar, en aquest sentit els lleidatans, que en general solem ser dels molt oblidats, ja tenim la quota coberta amb Màrius Torres. No fa gaires setmanes assistírem amb en Falguera, sense anar més lluny, al simposi bartrià amb què anualment la ciutat de Terrassa, ja dins l'àrea metropolitana i amb el suport de la veïna UAB, reivindica des de l'any passat el seu poeta, i francament no veiem que tingui tant a envejar a l'Agelet. Ara i adés les terres de Ponent i la seua capital boirosa han vist néixer molts de poetes, i molts poetes prou bons per ser a primera línia. I quan els estudis d'en Falguera i la necessàira empenta promotora civil hagin reeixit a col·locar l'Agelet al lloc que li correspon, ens caldrà seguir amb Josep Estadella, Jose Carner-Ribalta, Jaume Morera i Galícia... Feina hi haurà, car la llista és tan llarga com poc i mal coneguda més enllà de la Panadella. I també a Ponent mateix, on l'autoodi provincià fa estralls i expulsa els profetes de la terra fent bona la dita que ho constata. Encara em brunzen a l'orella les paraules que un poeta d'una cultura tan exquisida com Jordi Pàmias pronunciava el dia anterior a la taula rodona sobre la literatura a Ponent que tingué lloc a la UdL, qualificant de poetes folclòrics l'Estadella i l'Agelet, per oposició al tòtem Màrius Torres. El més curiós és que Fabregat i Falguera hi eren, i ningú no protestà. Ho faré jo, doncs. D'acord, Jordi, no farem comparacions, que són odioses, però llavors els egarencs haurien de qualificar també de folclòric el seu Bartra, o és el que el costumisme urbà és menys popular que el rural? És clar que hi sortirem guanyant tots plegats si fem l'anivellament a l'inrevés. De fet l'Albert Manent ja se'ns va avançar fa vint anys presentant públicament el nostre Agelet un poeta cosmopolita de ple dret. I ahir l'Enric Falguera ens va demostrar empíricament, amb els versos que ens en va llegir, que la veu poètica de l'Agelet era perfectament versàtil i capaç d'adoptar les més modernes tesitures poètiques: sentírem els seus versos socials dels temps de guerra, sentírem les seues composicions il·luminades d'avantguarda i sentírem vam sentir els seus poemes més simbòlics, teixits de bellíssimes imatges, que se situen nétament en l'estètica postsimbolista de Màrius Torres, tot igualant-ne també la profunditat humana.


Potser doncs la mancança, i si som autocrítics no hem de descartar que hi sigui, no és doncs qualitativa sinó quantitativa, de proporcions i de magnitud. Agelet va fer incursions al postsimboliste, al realisme social i a l'avantguarda, sí, però ben puntuals: uns pocs poemes en els seus dotze llibres, tot just per demostrar que n'era capaç, tot i que tampoc no fou gens agosarat en el intents simbolistes, ni en l'experimentació avantguardista ni en la crítica social. Excepcions discretes i escasses que confirmen la regla: ací mariustorreja ocasionalment i ací papasseiteja tímidament, sí, però el seu projecte poètic sembla ser ben bé un altre: l'evocació serena i reiterativa de la infantesa, el paradís perdut, no en va un punt naïf, del poeta orfe. I la seva ambició poètica, més fidel que evolutiva, no depassa doncs els límits autoimposats d'aquesta estètica recurrent que l'ha encasellat en el paisatgisme i el costumisme folclòrics. Si en lloc d'aquesta desproporció la producció ageletiana hagués abraçat les diverses estètiques explorades amb fermesa i quantitat equilibrades, ara parlaríem segurament, com parlem de Carner, d'un poeta que està per sobre de damunt de moviments i corrents perquè ha sabut transcendir totes les estètiques.